Indígenes a l’Àfrica?

Gustau Nerín Durant el període colonial, les poblacions dels països ocupats estava clarament delimitada entre els colonitzadors i els “indígenes”, els descendents dels habitants autòctons del lloc. I hi havia drets i deures diferents per a cadascun: solia haver-hi  diferències importants a nivell de llibertats, d’accés a la terra, de treballs forçats, de drets al desplaçament.... De fet, a molts països llatinoamericans fins i tot hi havia tres divisions clares: colonitzadors, indígenes i negres, cadascun amb un status jurídic diferent. El terme “indígena” només s’usava al món colonial: als països colonitzadors hi havia autòctons, però no “indígenes”. Amb la descolonització els descendents dels “primers habitants” van continuar essent designats com a “indígenes”, en contraposició amb els descendents dels colonitzadors. Així, podem considerar “indígenes”, sens dubte, als maorís, als apatxes, als esquimals, als aborígens australians, als guaranís, als miskitos... Però la definició, si bé és més clara aplicada als col·lectius, esdevé més problemàtica en aplicar-la als individus. Un mateix individu pot ser definit com a blanc o com a indígena segons per quin observador, o fins i tot ell mateix pot definir-se d’una forma o altra segons les circumstàncies. O pot identificar-se amb una denominació determinada i no ser acceptat com a tal per la societat. Després de la colònia, sovint els indígenes van continuar essent marginats: nens aborígens separats de les seves mares a Austràlia, indis condemnats a les posicions més baixes del sistema econòmic a Mèxic, pèrdua dels ecosistemes on vivien a la Amazònia... I, malgrat tot, a alguns països, els indígenes han obtingut reparacions pels problemes causats per la colonització. Així, en certs casos se’ls han reconegut determinats drets per la seva especificitat: reserves indígenes, quotes al sistema educatiu, reconeixement de drets lingüístics, titulacions específiques, accés prioritari a determinats recursos naturals... D’aquesta forma es dona la situació paradoxal que ser “indígena” pot representar avantatges legals. En qualsevol cas, l’encaix de les comunitats indígenes a l’Estat modern continua essent conflictiva. El terme “indígena” encara genera més problemes quan es vol traslladar a la realitat africana. Aquí, òbviament, no es pot recórrer a l’argument dels “primers pobles” ni al de les víctimes de la colonització, perquè ens trobem en Estats en què el gruix de la població són els antics “indígenes”. En la majoria dels casos han hagut d’adaptar la llengua de l’antic colonitzador i han hagut de fer conviure les seves estructures socials tradicionals amb les noves formes estatals. Però hi ha organismes, fins i tot dins de la ONU, que consideren a determinats pobles africans com a “indígenes”. I certs pobles aspiren a que se’ls reconegui la seva “indigenitat per obtenir beneficis legals o protecció internacional.   El terme continua essent controvertit, però a la fi, l’ONU ha establert els següents criteris bàsics per considerar un grup “indígena”: 1. Els seus modes de vida difereixen substancialment dels de la resta de la societat. 2. Els seus modes de vida tradicional estan en perill d’extinció. 3. Pateixen discriminació i són considerats menys avançats que la resta. 4. Pateixen explotació de les estructures polítiques i econòmiques nacionals. 5. La seva marginació i dominació els impedeix de decidir el seu propi futur. Evidentment, aquests cinc elements es presten a grans confusions. De fet, els mètodes de vida “tradicionals” de totes les poblacions africanes estan en perill o ja han desaparegut per complet: estem parlant d’un continent que ja té més del 50 % de la població vivint en zones urbanes. En un continent on els règims autoritaris són la norma, allò que és excepcional és que les poblacions tinguin capacitat per decidir el seu propi futur. I patir l’explotació de les estructures polítiques i econòmiques nacionals, al món actual, i especialment a la perifèria, pot ser més la norma que l’excepció. Podríem dir que Idriss Déby, el president txadià és un “indígena” perquè forma part d’una ètnia que majoritàriament es dedica a la ramaderia nomada? Entitats com “Survey International” ha fet llistat dels pobles “indígenes” africans en la que incorpora als boximans, els pigmeus (bayele, baka, twa...), els tuareg, el conjunt dels amazigh, els mbororo del Camerun... Però ens trobem amb grans dificultats per racionalitzar aquestes llistes. Els somalis són considerats indígenes si viuen a Kenya, per ser ramaders, però no són considerats indígenes a Somàlia, on són majoria. Un funcionari somali seria indígena a Kenya, però un pastor nòmada a Somàlia no ho seria. Els amazigh són considerats indígenes pel fet de no ser araboparlants; si bé aquest grup pateix certa discriminació a certs països àrabs, no hi ha diferenciació entre les activitats econòmiques de la població amazigh i de l’arabòfona (de forma similar, els catalans també podríem reivindicar formar part dels pobles indígenes?).   En els darrers temps, fins i tot els bubis de l’illa de Bioko han presentat diverses reclamacions al Fòrum dels Pobles Indígenes de l’ONU, argumentant que eren “el Pueblo Indígena Bubi, autóctono de la isla de Bioko”. En una d’elles, el 2013, argumentaven que havien patit una expropiació abusiva de terres per part de la “Primera Dama”, la dona del president. Si bé és cert que la població bubi és discriminada al seu país, no és menys cert que aquest tipus de pràctiques abusives són bastant comuns, i no tan sols les pateixen els bubis. És cert que als bubis se’ls denega el dret a l’autogovern, però això també els passa a bona part dels pobles sense Estat del món sencer. El cas que en algun cas s’accepti en el cercle dels pobles indígenes als bubis, un grup integrat a l’economia productora de cacau des de fa ben bé un segle, ens fa veure les dificultats per emprar aquest concepte a l’Àfrica. Qui no és indígena al continent africà?