Nanook i el cinema etnogràfic

L'any 1922 s'estrenava una pel·lícula que duia per títol Nanook of the North, amb un gran èxit de públic. Era el resultat de bastants anys de treball del seu director, Robert Flaherty, que, a més de les dificultats del rodatge, s'havia hagut d'enfrontar amb la reticència de les productores per distribuir el film. La recent indústria cinematogràfica encara estava definint el seu negoci, i sobretot estava cercant els formats que resultaven atractius al públic. Només havien passat set anys des de l'estrena de The birth of a nation, una ficció que, tot i les crítiques pel seu contingut obertament racista, encara es considera una peça clau per a la definició del llenguatge narratiu del cinema. Si The birth of a nation és considerat, erròniament, el primer llargmetratge de ficció, a Nanook of the North se li atribueix el mèrit, tampoc gaire precís, de ser el primer llargmetratge documental i el primer film etnogràfic de la història. Més enllà de la certesa d'aquestes afirmacions, és innegable que totes dues pel·lícules van exercir una gran influència en els seus gèneres respectius. Des de la perspectiva de l'antropologia del segle XXI, són molts els retrets que es poden fer a l'obra de Flaherty, però el realment interessant és conèixer com es va forjar aquest film i quin era l'estat de la disciplina etnològica. Primer de tot, cal assenyalar que Robert Flaherty no era un antropòleg, ni tan sols un acadèmic. De fet, tampoc s'havia dedicat mai a la cinematografia fins que es va embarcar en l'aventura de rodar Nanook. El seu ofici, per tradició familiar, era la prospecció de jaciments miners, i és aquest el motiu que el va dur a explorar la badia de Hudson, al Canadà, i conèixer els seus habitants, els inuit. L'any 1913, quan treballava per una companyia ferroviària, el seu cap li va suggerir que dugués una càmera en les seves expedicions, i així va ser com va començar a enregistrar les primeres imatges dels territoris àrtics. Per tant, no es tractava d'un etnògraf, sinó d'un explorador equipat amb una càmera. La figura de l'explorador, amb intencions més o menys científiques, i amb finalitats comercials, diplomàtiques o polítiques –de conquesta– és molt important per entendre els antecedents i el naixement de l'antropologia. Els relats que publicaven aquests aventurers van ser molt populars des de l'inici de l'era dels descobriments –a partir del segle XV– i van constituir el corpus per a les primeres reflexions de tipus etnològic. Si volem marcar una data, tasca sempre dubtosa, que marqui l'inici d'un treball de camp científic, rigorós i amb una metodologia pròpia de l'antropologia, podríem anomenar l'any 1922, en què Bronisław Malinowski va publicar l'obra Els argonautes del Pacífic occidental. Es tracta d'una monografia sobre els habitants de les illes Trobiand, a la Melanèsia, i a més de les teories que desenvolupa al voltant dels seus intercanvis rituals, destaca per ser el fruit d'una llarga estada al terreny i el desenvolupament del que es coneix com a observació participant, que es podria definir, de manera molt simplificada, com viure a la societat que s'està estudiant per poder-la conèixer en profunditat. La ironia de tot plegat és que, si va romandre tant de temps en unes illes a les antípodes de Gran Bretanya, era perquè les autoritats d'aquest país no el deixaven tornar a Europa, ja que, pel seu origen polonès, era sospitós de ser un espia austríac durant la Primera Guerra Mundial. [caption id="attachment_116" align="alignnone" width="800"] Malinowski junt a un grup de trobiandesos.[/caption] Així doncs, el mateix any en què s'estrenava Nanook es publicava Els argonautes. Si els mètodes de Malinowski eren considerats innovadors, és evident que pocs retrets, des d'una perspectiva d'aquells temps, es podien fer a Flaherty. Però encara podem anar més enllà: el que havia fet l'explorador, era observació participant? Com dèiem, les primeres filmacions que va fer a les regions àrtiques eren una tasca secundària, i es limitava a enregistrar seqüències relativament estàtiques mentre es dedicava a les tasques principals que hi havia de dur a terme. Plantar una càmera i deixar que la vida transcorregués al seu voltant havia estat una constant des d'aquelles primeres pel·lícules dels germans Lumière, i, mentre el cinema era una novetat, aquestes escenes breus, que podien mostrar realitats llunyanes, constituïen un espectacle per sí mateix. Quan havia reunit 10.000 metres de pel·lícula enregistrada i tenia llesta una primera edició, es va produir un accident que canviaria definitivament el projecte: li va caure una cigarreta que va encendre el cel·luloide, provocant un incendi que li va causar cremades a les mans i va destruir tot el metratge. Només es va salvar aquesta primera versió, que ell jutjava com dolenta, un seguit d'escenes inconnexes i avorrides. Va ser llavors quan va decidir tornar a començar el projecte des de zero, aconseguint finançament per fer una nova expedició, l'objectiu de la qual seria exclusivament realitzar la pel·lícula. També va aprendre dels errors del passat i va planificar un rodatge que permetés muntar escenes, assegurant-se de tenir plans de recurs, contraplans i poder oferir un fil conductor de tipus narratiu. En definitiva, va voler fer una pel·lícula moderna, a l'alçada de les darreres innovacions estilístiques. La primera novetat que va incorporar al seu nou pla va ser la d'escollir un protagonista: Nanook. En retornar a la badia de Hudson, no li va costar gaire implicar els natius en el procés de filmació. Ja el coneixien, i van trobar una motivació fonamental per col·laborar-hi: aquesta pel·lícula seria un testimoni de la seva forma de vida tradicional. Ells eren conscients dels canvis que s'estaven produint en la seva societat, de tota la tecnologia moderna amb que estaven reemplaçant els seus utensilis originals, i van prendre's el projecte com una etnografia de salvament, que és com s'anomena aquell estudi destinat a documentar una realitat que, de ben segur, desapareixerà en breu. Una vesant fonamental de la participació de Nanook –un nom fals– i la seva família va ser la tècnica. Flaherty va viatjar sol, i necessitava de la seva ajuda per muntar i desmuntar les càmeres, per netejar-les i assecar-les quan es mullaven, i fins i tot per revelar el material filmat, fonent tones de gel per poder processar-lo. Tal va ser la familiaritat dels inuit amb les tècniques cinematogràfiques, que van idear una nova paraula, aggie, per referir-se indistintament a la càmera, el fet de filmar o la pel·lícula mateixa. Però no s'acabava aquí la seva implicació: va ser Nanook qui va proposar una escena sobre la caça d'una Morsa. Sovint s'ha criticat que es tracta d'una seqüència artificiosa, preparada, però van ser els propis inuit qui van voler fer-la a l'estil antic, sense armes de foc, per demostrar que encara n'eren capaços i que estaven orgullosos de les seves tècniques tradicionals. Fins i tot es va intentar filmar la cacera d'un ós polar, però l'aventura va estar a punt d'esdevenir una tragèdia i es va haver de descartar. [caption id="attachment_113" align="alignnone" width="494"] Els inuit durant l'escena de caça de la morsa.[/caption] La prova de la complicitat entre Flaherty i els Inuit, i de la seva importància per a l'èxit de la pel·lícula, la podem trobar en la seva següent producció, excel·lentment finançada, i que el va dur als mars del sud. Moana (1926) pretenia repetir l'experiència de Nanook, reflectint la vida tradicional dels samoans. Destaca per la tecnologia que s'hi va fer servir, però no va aconseguir la mateixa implicació per part dels protagonistes ni va assolir el mateix ressò entre el públic. Potser, sense saber-ho, el secret de la primera pel·lícula van ser els anys anteriors a la filmació, la malaguanyada i, segons ell mateix, pèssima primera versió, i, en definitiva, tots els anys que va conviure amb els inuit abans de realitzar l'obra definitiva. Segurament seria agosarat anomenar aquest procés observació participant, però, sens dubte, darrera dels l'èxits de Flaherty i Malinowski s'amaga la mateixa lliçó: per conèixer a fons una societat i guanyar-se'n la confiança, és imprescindible dedicar-hi molt de temps, encara que sigui involuntàriament.