Alguns perquès de les festes majors

Els darrers dos mesos hem estat presentant diferents festes populars, d'arrel catalana o procedents d'altres indrets. Durant l'estiu ha estat inevitable parlar de les diferents festes majors, especialment als barris de Barcelona. En ple agost és un bon moment per aturar-se a pensar el perquè d'aquestes celebracions. La paraula religió té un origen llatí i la seva etimologia sembla remetre al verb ligare, lligar. D'aquesta arrel sorgiria també el mot obligar i, per als romans clàssics, la religio seria la serie d'obligacions de tipus ritual que un individu adquireix envers les divinitats. Una altra interpretació possible, defensada per Ciceró, és que els religiosos son aquells que observen els rituals i els rellegeixen, i per tant l'origen estaria en el verb legere. En qualsevol cas, sembla que, per als antics, la idea de religió tenia més a veure amb els rituals que no pas amb un conjunt de creences. Aquesta perspectiva que es centra més en les accions que en la mentalitat resulta molt útil per l'antropologia, ja que el que aquesta cerca no és només què diuen les persones al voltant de les seves creences sinó com aquestes creences, conscients o no, influeixen en les seves accions. També resulta especialment reveladora quan observem societats laiques o molt secularitzades, com la nostra, on la religió sembla no tenir un paper important. [caption id="attachment_175" align="alignleft" width="229"] «Una religió és un sistema solidari de creences i de pràctiques relatives a les coses sacres, es a dir separades, creences i pràctiques que uneixen en una mateixa comunitat moral a tothom que s'hi adhereix.» Émile Durkheim[/caption] El sociòleg Émile Durkheim va reflexionar fa cent anys sobre el fet religiós, i les seves teories van influir profundament l'antropologia, especialment la francesa i la britànica. Una de les seves tesis és que la religió i tot el sistema de creences i rituals serveix per cohesionar la societat, i que quan s'adora un déu, en realitat s'està reïficant les formes de govern i les institucions que ens serveixen per organitzar-nos col·lectivament. Per explicar-ho d'una forma gràfica, la religió és un mapa a escala de la societat, i hi podem veure reflectides totes aquelles formes i estructures que trobem en la vida en comunitat. La seva teoria es va desenvolupar en una societat, la francesa, que llavors era una de les més seculars d'Europa, i per tant tenia molt present que aquesta funció, que tradicionalment s'atribuïa a la religió, podia donar-se sense la necessitat d'una deïtat ni un sistema formal de creences. La nostra vida està plena de petits i grans rituals, encara que no creiem en cap ésser sobrenatural. Durkheim també partia de la idea que el món –el temps, l'espai, les relacions– es dividien entre el sagrat i el profà, entre moments ordinaris i moments especials en que entraven en joc tots aquests mecanismes que serveixen per recordar-nos –potser d'una manera inconscient– com funciona la societat i quin és el nostre lloc dintre seu. Les festes majors, almenys aquelles que tenen com a mínim algunes dècades d'antiguitat, acostumen a estar dedicades a un sant o una verge, que és venerat com el patró o patrona de la ciutat, vila o barri. En alguns casos, les festes són conegudes amb el nom d'aquest sant, però en moltes ocasions, la majoria de la gent ignora per què les festes es celebren en una data determinada. Fins i tot és possible que l'origen de la festa no tingui cap motiu religiós. [caption id="attachment_176" align="alignnone" width="800"] La revitalització de les festes de Santa Eulàlia té com a protagonista una nena, la Laia, que poc té a veure amb la màrtir del segle III.[/caption] En qualsevol cas, la presència religiosa acostuma a ser molt minsa, si no inexistent, i la majoria d'actes que s'hi duen a terme són absolutament laics. Així doncs, podem constatar com un ritual, catòlic en aquest cas, pot perviure en una societat secularitzada sense cap rastre del seu origen religiós. Però, un cop desaparegut el motiu aparent de la festa, pot seguir funcionant com cohesionador de la societat? Podem reconèixer com és aquesta societat a partir de la festa? Abans de realitzar aquesta cerca de les estructures socials que es reflecteixen a la festa, cal afegir alguns matisos a la teoria de Durkheim. Quan parlem del ritual com una representació, estem pensant en una societat estàtica, una societat on no hi ha canvis ni conflictes i on els dos plans del sagrat i el profà es corresponen perfectament. Naturalment, això no és així, i les ciències socials no poden crear fórmules ni models amb la precisió de les ciències pures. També, des de l'antropologia, s'ha puntualitzat que la funció dels rituals potser no sigui representar la societat tal com és, sinó projectar com hauria de ser, com es pensa col·lectivament que seria d'una manera ideal. [caption id="attachment_177" align="alignright" width="215"] Cartell de les festes de la Font del Gos, un nucli del districte d'Horta Guinardó que no és reconegut oficialment com a barri.[/caption] Les festes majors són un ritual altament territorialitzat, i sempre es correspon amb un àmbit geogràfic determinat. La definició administrativa de barris, districtes i municipis pot no encaixar amb la percepció dels seus veïns, de manera que una festa major pot ser una forma de crear sentiments de pertinença en un barri abans inexistent o pot esdevenir una forma de resistència d'un territori al que s'ha negat la seva continuïtat sobre el paper. Seguidament podem observar quins són els actors que duen a terme l'organització de la festa, i així veurem quins són els col·lectius que articulen –o ho pretenen– la vida col·lectiva. En un extrem podem contemplar aquelles que són organitzades directament per l'administració, i on la societat civil té un paper subaltern, si no inexistent, com seria el cas de La Mercè. Si observem històricament el seu naixement i evolució, constatarem que es tracta d'una iniciativa de l'Ajuntament, en un intent de crear una identitat barcelonina en un territori dispers on els barris són els espais de sociabilitat. També és interessant assenyalar quins són els espais on s'ha celebrat la festa, i com la centralitat i la dispersió s'han anat alternant al llarg dels anys. En els casos en que es tracta d'iniciatives sostingudes i realitzades per la ciutadania, això ens permet fer una mapa de quines són les seves formes d'organització en el dia a dia. Les associacions de veïns acostumen a ser el pal de paller d'aquestes festes, que esdevenen un moment de visibilitat que contrasta –aquí observem el paper del temps sagrat– amb una incidència relativa durant la quotidianitat. La presència d'associacions de comerciants també revela altres formes de pertànyer al territori –la residència, el treball, el lleure– i fins i tot pot reflectir les diferents percepcions i interessos, potser contradictoris, que conviuen al barri. [caption id="attachment_178" align="alignnone" width="800"] L'elaboració dels guarniments de carrers són un espai de sociabilitat de proximitat poc habitual en entorns urbans.[/caption] Un cas interessant és el dels carrers, paradigmàtic a Gràcia, unes micro-societats organitzades en comissions de festes que probablement només es mantenen a través de la festa, absorbides per l'anonimat quotidià de les ciutats. Són un vestigi d'un temps on l'ús de l'espai públic era diferent, però també volen promocionar aquest tipus de relacions de proximitat. En aquesta doble vesant s'evidencia que el ritual pot ser un reflex del passat però també la projecció d'un futur desitjat. Al voltant d'aquests eixos principals, es pot observar una constel·lació d'entitats culturals, esportives, reivindicatives o polítiques, que completen el panorama social dels barris i viles. Tant important és la seva presència, directa o indirecta, com la seva absència, a l'hora d'esbrinar com interactuen els diferents agents que conviuen al territori. [caption id="attachment_179" align="alignleft" width="212"] Cartell de les festes alternatives de Sants, que apleguen milers de persones al Parc de la Espanya Industrial.[/caption] Finalment, és molt significativa l'existència de festes autodenominades alternatives, reivindicatives o simplement populars. Delaten que hi ha determinats sectors de la població que es posicionen enfront de les administracions –no accedint a subvencions, ajudes o permisos legals– però també de les entitats que són percebudes com a oficials, ja sigui per la seva relació amb l'ajuntament o pel posicionament que adopten en conflictes quotidians. La convivència entre els dos models no té perquè ser conflictiva, i es poden donar diferents interaccions, des de la col·laboració fins a una certa competència simbòlica per determinar qui té més suport popular. En altres casos, simplement són el reflex d'una diferència generacional, una altra de les variables socials que entren en joc, i fins i tot és possible que es denominin com a festes joves. En alguns barris i viles, aquestes festes alternatives convoquen més gent que les oficials, posant en entredit la retòrica de la subalternitat i demostrant que els rituals no plasmen exactament l'estructura social. Totes aquestes vinculacions que mantenen les festes amb l'estructura social del territori estan molt relacionades amb la definició que fa la UNESCO del patrimoni cultural immaterial, on destaca el paper de les comunitats per permetre la continuïtat de les tradicions, però també a l'inrevés: les festes són un vehicle d'aquestes comunitats per sobreviure, reivindicar-se i pensar com voldrien ser.