“Una dona té por d’abusar sexualment del seu fill. Un fill pensa en arrencar el bec a un pardal i clavar-se’l als ulls. Un pardal sense bec veu com un noi es creu capaç d’empènyer el seu germà des d’un setè pis. Un germà roba barbitúrics per ajudar la seva germana a suïcidar-se. Una germana creu que si menteix a la seva amiga, l’endemà morirà i es convertirà en truja. I una amiga, suposadament reencarnada en una truja, es pixa i es caga a sobre perquè no té forces ni per anar al bany.”

Arqueologia del mal és una investigació i creació artística sobre salut mental que explora els límits de la performativitat i la representació del tabú i l’estigma a escena. Fora d’aquesta, les estratègies de conscienciació es basen en la paraula, en accedir a la ment d’un receptor a través d’un discurs lògic i racional que pretén canviar la seva manera de pensar. Però quins altres llenguatges i dispositius podem utilitzar, singulars i particulars del fet escènic, per apel·lar a alguna cosa més que a la raó? Si és que té algun sentit fer això. Perquè, pot l’emoció substituir la raó en una lluita escènica entre el bé i el mal?