La mona és una de les tradicions més arrelades de Pasqua, però també la que té uns orígens i un significat més incerts. Hi ha moltes teories que intenten explicar-ne aspectes diversos. Algunes pretenen desxifrar el significat real d’aquest nom tan curiós i algunes altres miren dedefinir la tradició cultural d’on prové. Gairebé tots els experts estan d’acord que és un costum d’orígens pagans que el cristianisme va assimilar. De fet, per molt que el cicle pasqual sigui una festa eminentment religiosa, manté certs aspectes anteriors que fan referència a rituals de fertilitat lligats a l’arribada de la primavera.

Segons el Costumari Català de Joan Amades, la mona ja és citada amb aquest nom en el segle XV. Això desmunta la creença popular que el mot fa referència al costum d’un pastisser barceloní del segle XIX de coronar els seus pastissos de Pasqua amb una figureta en forma de mona. En aquest cas, una part hauria acabat designant el tot, però sembla que la mona és més antiga. Una teoria força estesa és que el mot deriva de l’àrab antic ‘mûna’, que vol dir ‘regal’ o ‘provisió de la boca’. Els defensors d’aquesta idea expliquen que seria una manera antiga de tributar l’arrendament de terres en espècies a base coques, ous durs i més productes agrícoles.

Una altra teoria diu que l’origen etimològic de la mona en el mot llatí ‘munda’ –plural de ‘mundum’. Eren unes paneres que contenien dolços i ous decorats que els romans oferien a la deessa Ceres durant el mes d’abril. Aquesta teoria entronca a la perfecció amb els rituals de fertilitat precristians perquè en la mitologia romana Ceres és la màxima responsable de l’agricultura, les collites i la fertilitat. També hi ha variants d’aquesta teoria que expliquen que al món romà la ‘munda’ era un pa decorat amb ous que es regalava com a prova d’amistat i que la tradició podria derivar de les pascorals, unes festes que els pastors romans celebraven amb coques.

Altres teories van més enrere en el temps i expliquen que l’origen de la mona podria remuntar-se en les ‘múníquies’, unes celebracions que es feien a la Grècia antiga dedicades a Artemisa. Era la deessa dels llocs salvatges on la mà de l’home no hi havia actuat, com ara selves i boscos. Tenia el santuari més important a Efes, on se l’havia assimilat a una deessa asiàtica de la fecunditat i se la representava amb diadema i moltes mamelles. A més la mitologia també explica que era filla de Dèmeter, una deessa que els romans van rebatejar posteriorment com a Ceres.