La Casa dels Entremesos va acollir els dies 18, 19 i 20 de juny les jornades "Cultura popular, festa i religió: les religiositats populars a Barcelona", organitzades per l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i comissariades pel grup de treball Cultura Popular i Conflicte de l’Institut Cultural Català d’Antropologia. En aquest marc, van tenir lloc quatre taules rodones, un cinefòrum i dues rutes, tot amb l’objectiu de reflexionar sobre la pluralitat cultural de la ciutat i les maneres en què es materialitza en les manifestacions públiques i celebracions religioses i espirituals de les diferents comunitats.

La festa és una manifestació polimòrfica de la identitat d’una comunitat. És una celebració pública amb un alt component ritual. Això és especialment cert en el cas de les festivitats explícitament religioses o espirituals. A Barcelona, el paisatge urbà emmiralla l’amplíssim ventall de cultures, creences i religions de la seva ciutadania i ocupen els espais públics en les seves moltes i diverses manifestacions festives. Aquesta va ser la qüestió al voltant de la qual van girar les jornades “Cultura popular, festa i religió: les religiositats populars a Barcelona”, organitzades per l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i comissariades pel grup de treball Cultura Popular i Conflicte de l’ICA.

Les jornades van tenir lloc a La Casa dels Entremesos, i van començar la tarda del 18 de juny amb una presentació a càrrec de la conductora de l’acte, Salwa L’Aouaji El Gharbi, jurista experta en migració i diversitat, i el parlament inicial de Sara Belbeida Bedoui, comissionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l’Ajuntament de Barcelona. Salwa L’Aouaji El Gharbi va començar assenyalant la importància de celebrar unes jornades com aquestes, que posen el focus en la pluralitat de celebracions públiques que vehiculen les creences i conviccions de les comunitats que conviuen a Barcelona. Sara Belbeida, al seu torn, va continuar la benvinguda institucional subratllant el pes identitari de les celebracions populars, i el component comú i comunitari que agafen les religiositats a través d’aquestes: “la diversitat religiosa i cultural és un tresor que ens recorda la bellesa de la comunitat en tota la seva complexitat”.

Seguidament, va tenir lloc la conferència inaugural “Quan Déu ve de festa a Barcelona” a càrrec d’Amadeu Carbó, on el folklorista va abordar el fenomen de la dimensió festiva de la religiositat popular que emana de la tradició barcelonina, per tal de plantejar, després, la necessitat de posar-lo en qüestió críticament atenent la realitat de la ciutat. Perquè, si bé el calendari festiu barceloní, explicava, té un fonament totalment catòlic que havia estat compartit històricament per la ciutadania, avui “el perfil de les persones que poblen la ciutat ha canviat de manera considerable i ostentosa”. En aquest marc, la festa major, “la màxima expressió de sociabilitat o de pertinença del poble, la ciutat, el barri o el carrer” és un potent element comunicatiu de la realitat social, i ha de ser capaç de posar-se al dia. I sentenciava: “ja estem arribant tard a les noves realitats festives que emergeixen a la ciutat, fruit del canvi de perfil dels barcelonins, i cal que des dels poders públics s’abordi des d’una perspectiva valenta que sumi i mai resti”.

La conferència d’Amadeu Carbó va ser complementada per la discussió a càrrec de Maria Garganté, historiadora de l’art i investigadora en religiositat popular i patrimoni cultural. Garganté va subratllar, com Carbó, que la religiositat impregna molts àmbits de la vida, i sobretot de la vida pública, on esdevé una expressió comunitària de la identitat, però alhora un espai on es dissolen les identitats.

Barcelona, ciutat plurireligiosa

Les jornades van continuar el mateix dia 18 de juny amb la primera taula rodona, sota el títol “Barcelona, ciutat plurireligiosa”, moderada per Ángela Aparicio-Blackburn, fundadora de Cultura en Vivo Barcelona. Hi van intervenir Núria Borraz, presidenta de l’Associació de Confraresses de Barcelona; Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya (CEC) i membre del grup de treball Estable de Religions; Khalid Ghali, coordinador de l’OAR, i Xantal Genovart, de l’Associació de Dones Musulmanes a Catalunya.

Va ser un espai de reflexió al voltant de les implicacions de la pluralitat religiosa a la ciutat i la recuperació de la vida pública per part de determinades expressions religioses en una realitat urbana canviant. De fet, Núria Borraz va començar subratllant aquest component compartit de la identitat i assenyalant la importància de reconèixer-la com a tal mitjançant el diàleg. Un diàleg on ha de participar tota la ciutadania, també aquella que es diferencia del que és hegemònic. Deia Xantal Genovart que es tracta de “conèixer-nos per reconèixer-nos”, i d’avançar així cap a una normalització que ja s’ha donat en celebracions com els ‘iftars’ públics que ja tenen lloc en molts barris de la ciutat, quasi com un “sopar de germanor”.

Guillem Correa corroborava aquest posicionament i esmentava que aquesta normalització passa “no només per posar sobre el paper aquesta igualtat, sinó per fer accions concretes que facin públiques les confessions”. Perquè, tal com retratà Khalid Ghali, “a Barcelona hi ha moltes i diverses celebracions públiques, i aquestes les realitzen persones barcelonines. Estrangeritzar-les és un error”. Tanmateix, assenyalava Correa, del que es tracta no és només de reconèixer la pluralitat, sinó també la singularitat: “treballar específicament el relat i la terminologia i caminar cap a una narrativa compartida”.

Visualitzant les celebracions públiques: cinefòrum

Després de la primera taula rodona, el primer dia de les jornades va concloure amb un cinefòrum on representants de comunitats diverses de la ciutat presentaven enregistraments audiovisuals d’algunes de les seves celebracions públiques. Va moderar l’espai Juan Francisco Díaz, doctorand del projecte Visual Trust de la Universitat de Barcelona (UB). Aquesta sessió va ser un espai on “continuar, a través del mitjà visual, la visibilització de les pràctiques de les diferents comunitats de la ciutat. Perquè aquesta és necessària per al seu reconeixement”, tal com va apuntar Díaz. El primer vídeo, presentat per Shufen Chen, de l’Associació Cultural Popular Xinesa i l’Associació d’Artistes Huaxing, va ser un resum de la celebració de l’any nou xinès que té lloc al barri del Fort Pienc, on es va poder observar que hi participen no només entitats xineses, sinó també altres associacions i grups que manifesten aquesta identitat comuna i plural que es va discutir a la primera taula.

La visualització següent, presentada per Geraldine Lamoste de l’Associació Visayas-Mindanao Catalunya, també va retratar les dinàmiques plurals de les celebracions públiques. Va ser en una gravació de la celebració del Sinulog, una festivitat filipina que commemora la conversió del poble filipí al catolicisme, i que no només combina tradicions precatòliques de les illes amb el culte catòlic, sinó que és una festivitat profundament arrelada també a Barcelona. Seguidament, es va projectar un vídeo recull de diferents pràctiques espirituals comunes i públiques de la comunitat sikh, presentat per Dharam Paul Singh Ackoo, del Gurdwara Guru Darshan Sahib de Barcelona. Per tancar les visualitzacions, Díaz va presentar un vídeo enregistrat en el marc del projecte Visual Trust en col·laboració amb l’Associació Internacional per la Consciència Krixna (ISKCON) Barcelona que mostra la celebració del Ratha Yatra, una processó en honor a Jagannath, una representació de Krixna.

Tot foren casos d’ocupació de l’espai públic per part de confessions minoritàries, que al seu torn creen sinergies amb les dinàmiques barcelonines. Això, és clar, no es du a terme sense alguns conflictes. Singh Ackoo explicava entre riures que “quan hi ha futbol, l’administració posa l’estructura necessària per a la celebració en qüestió d’hores, a nosaltres ens costa més”. També s’explicita en aquestes celebracions públiques el xoc cultural, com esmentava Chen en el cas de l’any nou xinès: “el drac, que per a nosaltres és un símbol molt positiu, per a la comunitat cristiana és quelcom malvat”. Amb tot, concloïa Díaz, es tracta d’un procés viu d’adaptació comuna entre tradicions i espai públic.

Vers un nou calendari festiu

El dia 19 de juny al matí, va tenir lloc la segona taula rodona de les jornades, titulada “Vers un nou calendari festiu”. Moderada per Romina Martínez, membre del grup de treball Cultura Popular i Conflicte de l’Institut Català d’Antropologia (ICA), va abordar les perspectives i prediccions que diferents àmbits de l’administració pública local tenen sobre les apropiacions de l’espai públic per part de les manifestacions religioses i la seva gestió. Hi van participar Núria Serra, cap del Departament d’Interculturalitat i Pluralisme Religiós de l’Ajuntament de Barcelona; Francesc Fabregat, cap de Cultura Popular de l’Ajuntament de Barcelona; Esteve Caramés, cap de programes de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), i Ariadna Solé Arraràs, tècnica de l’OAR.

Va arrencar Francesc Fabregat presentant l’anomenat “protocol festiu”, que a Barcelona apareix el 2008 i és aprovat el 2011. Es començà a construir en col·laboració amb les entitats amb l’objectiu “d’establir un calendari de les celebracions pròpies de Barcelona”, i incorpora celebracions com Santa Eulàlia, el corpus o la Mercè. El protocol, a més, defineix la cultura popular com “aquella que una comunitat considera com a seva”. En paral·lel, l’administració va començar a introduir discursos d’interculturalitat i intereligiositat, i hi ha moltes celebracions que tenen lloc fora d’aquest protocol, com, citava el ponent, la Feria de Abril. Amb tot, deia “el protocol és un pacte entre l’Ajuntament i la ciutadania, i un element viu i dinàmic”.

Esteve Caramés va agafar-li el relleu a Fabregat parlant del calendari festiu, apuntant que “no es pot decidir quines comunitats hi tenen lloc i quines no, senzillament hi són, i la diversitat no és un fet a decidir, sinó una realitat”. Així, defensava Caramés, Barcelona té una cultura popular que li és pròpia i que cal preservar i visibilitzar, però també una realitat diversa, d’aquí que proposés “la construcció d’un calendari festiu independent del protocol que inclogui tota aquesta riquesa, per tal d’oferir una visió plural de tot allò que passa a Barcelona”. Completant aquesta perspectiva, Núria Serra, al seu torn, va oferir un retrat de quina és exactament aquesta riquesa: “Segons les dades del 2024, un 33,6% de les persones que viuen a Barcelona han nascut a un altre país, i hi conviuen 180 nacionalitats diferents, prop de 300 llengües i 36 conviccions”. Per aquesta raó, explicava Serra, ja fa anys que l’Ajuntament ha arribat al consens d’adoptar una perspectiva intercultural, que bàsicament implica tres principis: igualtat i no discriminació, reconeixement de la diversitat i participació. “La nostra feina com a Departament”, assenyalava, “és aterrar això, de manera que tothom pugui sentir la ciutat com a seva”.

L’OAR és un dels òrgans que va ser creat amb aquest objectiu, i treballa seguint precisament aquests tres principis per tal de garantir el dret a la llibertat religiosa que és intrínsec a l’adopció d’una perspectiva intercultural. “Perquè”, explicava Ariadna Solé, “que l’administració sigui aconfessional no vol dir que no es puguin establir diàlegs amb les conviccions. Es tracta de sumar i donar valor a tota la cultura popular, sigui més o menys nostrada”.

Expressions religioses a l’espai públic

La taula rodona següent, titulada “Expressions religioses a l’espai públic”, es va centrar a recórrer els diferents usos que algunes comunitats religioses fan de l’espai urbà i l’adequació d’aquest ús a l’exercici del dret a la llibertat religiosa. Va ser moderada per Youssef Sultan, de la Cooperativa Reflexes, i hi van intervenir Dvarka Das i Ashi Devi Dasi, membres del temple hindú ISKCON Barcelona; Daniel Santillo, de la comunitat jueva Jabad Barcelona, i Andreu Bernadàs, president de la Federació Catalana dels Tres Tombs.

La taula va arrencar amb la definició de cultura popular i l’espai que hi té l’espiritualitat. Andreu Bernadàs va defensar-la com una construcció social, on “es barregen tots els colors, i tota espiritualitat, religiosa o laica, hi té cabuda”. En aquesta construcció, defensava Dvarka Das, el temps hi té un paper primordial: “la migració enriqueix la cultura autòctona, el fet de conviure porta inevitablement a la barreja de les diverses identitats i a la seva transformació en la cultura popular“. I la barreja només té lloc a l’espai públic, al carrer. Perquè, apuntava Daniel Santillo, “la societat espera que no coneguem les religiositats dels altres, que siguin privades, però dur les religiositats al carrer implica parlar i entendre’s”.

Les tendències a l’intercanvi, però, només poden tenir lloc si les “cultures populars majoritàries”, com ho anomenà Youssef Sultan, són inclusives i obren un espai per a la transformació i la reconstrucció cultural. En aquest sentit, Ashi Devi Dasi va assenyalar que l’obstacle no està en l’actitud de la cultura majoritària, que en general sempre té una actitud de benvinguda, sinó en els posicionaments de les autoritats: “No hi ha una rivalitat amb les altres religions, però hi ha creences a les quals posen més facilitats per a ocupar els espais, mentre que a nosaltres ens han denegat peticions, i això ens impedeix sortir al carrer”. Andreu Bernadàs i Dvarka Das coincidien amb ella: “La societat barcelonina assumeix tot allò que ve de nou, arriba i s’ho fa seu. Alhora, però, l’autoritat té una tendència a agafar només els projectes que li interessen, per una raó econòmica, però també per por al moviment al carrer, a l’espontaneïtat de les celebracions que uneixen la gent“, comentava Bernadàs. En aquest sentit, Dvarka Das, esmentava el cas de la celebració del Ratha Yatra: “fa 31 anys que el celebrem, i la gent hi participa activament, aprecia els espectacles, les nostres exhibicions i tradicions, fins al punt que jo diria que sí que és part innegable de la cultura de Barcelona. I sí que es fa amb la col·laboració de l’Ajuntament, però això no vol dir que no tinguem cap trava pel que fa als permisos”. Daniel Santillo, en canvi, afirmava no haver tingut aquesta classe d’obstacles: “Nosaltres fa més de 13 anys que fem activitats a la Plaça Sant Jaume i jo mai no he sentit cap pressió ni trava. Tampoc fem massa accions públiques, però per exemple als meus fills els han mogut exàmens per festivitats jueves. Crec que hi ha una normalitat a dins de l’espai públic“.

Amb tot, la trobada en aquest espai públic té un rol primordial en la visibilització d’una cultura popular religiosament diversa, fent el paper que haurien de tenir els mitjans de comunicació, que sovint releguen tant la cultura popular com la religió: “Els mitjans veuen la religió com quelcom fanàtic, però els carrers donen normalització: ens hi trobem tots, ens respectem i ens reconeixem en les respectives identitats”, expressava Santillo. “Els mitjans tendeixen a una monotonia que s’ha de pal·liar, i la cultura popular que es treballa en essència al carrer, és això”, confirmava Bernadàs. Finalment, per vèncer aquesta tendència, concloïa Dvarka Das, “s’ha d’entendre la responsabilitat compartida entre comunitats religioses, mitjans i Administració”.

Rutes: espai urbà i religiositats

El 19 de juny a la tarda, van tenir lloc dues rutes, “El Born, Santa Caterina i Sant Pere”, i “El Raval”, totes dues dedicades a exemplificar com interactuen les transformacions urbanes i la diversitat religiosa als barris indicats als títols. Totes dues les va conduir Víctor Albert-Blanco, doctor i membre de l’ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió).

La primera ruta es va iniciar a La Casa dels Entremesos, on Albert va qualificar la plurireligiositat de Barcelona com endèmica, però diversificada en els últims anys per l’augment de la migració: “La mateixa trama de la ciutat es construeix segons aquesta diversitat”. La primera parada va ser la plaça de Sant Pere, que va permetre mostrar el paper dels monestirs i convents en l’estructuració de l’expansió urbana de la ciutat. Seguidament, Albert va conduir el públic pel carrer Sant Pere Mitjà per veure l’exterior del Centre Islàmic Al Qaim, l’únic centre xiïta de la ciutat. “És representatiu”, explicava Albert sobre el centre, “dels espais musulmans de la ciutat, que solen ser tallers o botigues reconvertides, per la qual cosa són espais petits, precaris materialment”. L’última parada foren la plaça del Pou de la Figuera, “testimoni de la transformació urbana dels 90” i la Comunitat Musulmana Assafa que hi ha a la mateixa plaça, on la comunitat va convidar el públic a entrar.

La segona ruta va sortir de la plaça de Vicenç Martorell, on Albert-Blanco va explicar les claus de la construcció del barri del Raval, entre la segona i la tercera muralla de la ciutat, molt estructurada durant l’època medieval segons els edificis religiosos, i reestructurada a l’era moderna i la industrialització per les desamortitzacions i la pugna per l’espai urbà. El primer centre de culte de la visita va ser l’Església Protestant de Barcelona Centre, en ple carrer Tallers. La pastora del temple, fundat el 1869 en una altra localització, explicà com l’edifici actual segueix les directrius de la Llei de llibertat religiosa promulgada l’any 1967, en plena dictadura franquista: “L’església com a tal és lluny de la porta, després d’un gran passadís, perquè es volia evitar que si algú passava per davant veiés què hi havia a dins”. La parada següent va ser a la plaça de Sant Agustí i la Parròquia de Sant Agustí, construïda el 1728 com un convent d’agustins i avui un dels principals punts de trobada de la comunitat filipina barcelonina, que hi celebra les seves festivitats com el Sinulog. La ruta va acabar amb la visita a la mesquita Tariq Bin Ziyad, al carrer de Sant Rafael, que té les mateixes característiques que la que es va poder observar a la primera ruta.

Experiències vers un calendari festiu intercultural

L’última taula rodona de les jornades, “Experiències vers un calendari festiu intercultural”, va ser un espai on diferents entitats i iniciatives socials i municipals presentaven les seves accions en perspectiva de diversitat cultural i religiosa als seus entorns a la ciutat. La sessió d’intercanvi va ser moderada per Laura Villaplana, tècnica del Programa BCN Interculturalitat, i hi van participar Marta López, membre del Grup Interreligiós del Raval (GIR) de la Fundació Tot Raval; Sergio Arévalo, de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR); Toni Estopiñà, tècnic d’interculturalitat del districte de l’Eixample, i Noemí Ayora i Sònia Montes, tècniques del districte de Nou Barris.

Va començar Sergio Arévalo presentant AUDIR com una associació “pluriconviccional, però laica”, on entenen que “la religió és cultura, i no només en les seves expressions artístiques, sinó com a conjunt, amb l’espiritualitat i les creences”. I, en aquest sentit, és també patrimoni de tota la humanitat, perquè “els cultes i les celebracions són elements de coneixement i reconeixement”. Per tal de caminar cap a aquest reconeixement, AUDIR vol visibilitzar la pluralitat religiosa, i ho fa, entre altres, amb dues eines: el seu Calendari Interreligiós i Interconviccional i una guia didàctica per a secundària que descriu diverses tradicions religioses, les seves festivitats i algun aspecte destacable de totes elles.

Seguidament, Marta López va presentar el GIR i el seu calendari de celebracions: “El GIR és un grup que busca la coneixença de l’altre en l’àmbit veïnal, i en aquest sentit el calendari busca un ‘nosaltres’ divers, que és el que és el barri”. L’edició d’enguany és la número 13, i hi ha, com sempre, festivitats culturals, religioses i sociopolítiques. “Totes tenen la mateixa importància, perquè celebrar plegats i convertir-nos en un ‘nosaltres’ és sempre l’objectiu”. Després, Toni Estopiñà va exposar el calendari intercultural de l’Eixample, una acció que, explicava, “va venir des de dalt, perquè tenim poques entitats com a tal, a l’Eixample, i molt poca interacció amb les que hi ha”, però, tanmateix, va ser construït cooperativament, entre Administració i associacions.

Van acabar Noemí Ayora i Sònia Montes, tècniques del districte de Nou Barris, compartint experiències “que potser ens poden conduir a la construcció d’un calendari festiu més divers, perquè encara no en tenim“, explicava Montes. Tot i que al districte de Nou Barris hi ha 138 comunitats estrangeres, el 21,5% de les veïnes no té nacionalitat espanyola i hi conviuen 7 tradicions religioses. L’objectiu de les accions seria donar reconeixement a totes aquestes comunitats i tradicions, “fent un treball col·lectiu amb elles”, assenyalava Ayora.

Tancament i revetlla de cloenda

Les jornades van tancar amb unes paraules de Manuel Delgado, membre i coordinador del grup de treball Cultura Popular i Conflicte de l’ICA. Va apuntar a la complexitat dels conceptes que van estructurar les jornades. “És espiritual anar a Montserrat un cop al mes a buscar OVNIS, esperant veure res que mai s’ha vist? I què hi ha de la processó dels 15+1 de l’Hospitalet de Llobregat, una processó religiosa laica?”, va preguntar, per després proclamar que “la diferència entre allò que és religiós i allò que no ho és, és complicada d’establir”. Per això, Delgado defensava que “hem d’acostar-nos als fenòmens religiosos com el que són, fenòmens socials, o culturals, si es vol, només una forma ideològica més”, i anar amb compte sempre amb la dimensió de la diversitat, perquè “la diversitat moltes vegades amaga desigualtat”, en tant que ve marcada per un “ordre hegemònic ideològic que estableix que l’única forma adequada de pensar és la racionalitat il·lustrada”, que de manera implícita relega les manifestacions que se’n separen a “formes inferiors de cultura”.

Per acabar, va tancar les jornades una exhibició de Tambores de San Juan a la plaça del Pou de la Figuera a càrrec de l’Associació Cultura Contraseña de Danza Venezolana, acompanyada de coca i cava, tot posant en pràctica i fent obertament públic tot el reguitzell de reflexions que havien protagonitzat les activitats anteriors.

Galeria d’imatges de les jornades AQUÍ, AQUÍ i AQUÍ.

Comparteix! #OarBCN 
Segueix-nos a l’Instagram @bcn_interculturalitat