Hi ha històries que diuen que la patrona primigènia de Barcelona va néixer a l’allunyada vila de Sarrià, i d’altres situen el seu naixement a Bàrcino l’any 290. Joan Amades en recopila diverses versions a l’obra ‘Costumari català’. Hem recollit un seguit de curiositats sobre la llegenda i els vestigis que queden dels martiris que va patir una nena de 13 anys a la ciutat.

La petita Eulàlia era filla d’una família acomodada i cristiana. Va créixer en temps de l’emperador romà Dioclecià, en una època en què la fe cristiana era perseguida per l’Imperi romà. Els seus pares, en veure que els buscaven, van voler protegir la seva filla. Però l’Eulàlia renegava de qualsevol imposició i opressió.

Amb 13 anys, es va presentar davant del governador d’Hispània, Dacià, per dir-li que ja n’hi havia prou, d’empaitar els cristians. Dacià, fet una fera, la va tancar a la presó situada entre la volta de Santa Eulàlia i la del Remei.

Els tretze martiris de Santa Eulàlia

A la presó, en veure que la jove no volia abandonar la fe cristiana, la van condemnar a patir tretze martiris, un per cada any que tenia. Tot va començar amb una tanda d’assots, de garfis i arpions que van estripar les carns de la noia. Horrorós! Però cap martiri la pertorbava.

En veure que no defallia, la posaren dempeus dintre d’un braser ardent de foc, pensant que així renunciaria a la religió, i, com que no hi renunciava, fins i tot li van encendre els pits amb foc. Escandalós! Enfadats per la poca eficàcia del pla, els responsables del tractament van manar als botxins que li freguessin les nafres i ferides amb pedra tosca per, després, ruixar-la amb oli bullent i rematar la cosa amb banys de plom fos. Tota una bogeria!

Sulfurats per la resistència, la van fer rodolar dins d’una tina plena de vidres i ganivets costa avall de la baixada de Santa Eulàlia. Quantes vegades hi va rodolar? Tretze!

Malferida, la van portar a un corral perquè se la mengessin les puces. De la vivència, la tradició popular va escampar que les cuques en aquest període de l’any són més grosses que durant la resta de mesos del calendari. Ah, piquen, i amb fúria, perquè diuen que són les puces de santa Eulàlia.

Més martiris! La van passejar pels carrers de la ciutat tota nua. Fins que el cel se’n va compadir i es va posar a nevar per cobrir la nuesa de la jove, que va quedar vestida de borrallons de neu blanca i pura. En record del martiri, per la diada de Santa Eulàlia no neva mai.

Diuen que l’últim martiri, que no la va tòrcer ni la va fer parpellejar, va ser a la plaça del Pedró. En aquesta plaça avui hi ha un monument i una font en honor de la patrona.

Finalment, la van crucificar. Tot indica que la van clavar al pla de la Boqueria, on hi havia un dels portals de la ciutat, que precisament després duria el seu nom. Al xamfrà del pla i el carrer de la Boqueria hi ha, a l’altura d’un balcó, una làpida que ho recorda.

Segons explica una de les llegendes, així que va tancar els ulls, de la boca en va sortir l’ànima en forma de colom que volava cap al cel. Una altra història diu que tan bon punt va morir, un fort temporal de neu va provocar que els soldats que la custodiaven toquessin el dos.

Hi ha veus que indiquen que el dia després de la crucifixió uns cristians la van desclavar d’amagat per donar-li repòs en un lloc secret a la basílica de Santa Maria del Mar. Més tard, els habitants de la ciutat van decidir que el cos no podia estar en un lloc millor que la Catedral. 

Durant el trasllat, a l’altura del carrer de la Tapineria, els portadors no aconseguien moure el fèretre, que es va fer més pesat del normal. L’única solució era resar, i tothom es va agenollar. De sobte, un àngel caigut del cel va assenyalar un dels canonges. Què havia fet? El clergue havia pres un dit del peu de Santa Eulàlia per tenir-ne una relíquia. El van retornar al fèretre, que es va fer cada cop més lleuger. Santa Eulàlia volia entrar a la Catedral sencera! Trobareu l’àngel delator a la plaça de l’Àngel.

Què hi ha a la Catedral en record de Santa Eulàlia?

A més de retaules i de la cripta amb les restes, al claustre hi ha una bassa i un brollador on viu un grup d’oques, concretament, tretze oques en record dels tretze martiris que va patir la petita Eulàlia.

I fins aquí el relat del mite i de la llegenda de Santa Eulàlia, la més nostrada patrona des del segle IX. Des del 1868 comparteix el títol amb la Mercè, però no sabem si estan ben avingudes. Curiosament, cada 24 de setembre plou a la ciutat…