En parlar de Sant Medir molta gent pensa automàticament en Gràcia, perquè és a l’antiga vila on va néixer la tradició i és als seus carrers on es fan les principals celebracions, però en realitat hi ha més barris barcelonins que celebren la festa. A banda de la Vila de Gràcia, vuit barris més tenen o han tingut colles de Sant Medir al llarg de la història: Sant Gervasi, Sarrià, Sants, la Salut, el Camp d’en Grassot, la Bordeta, el Poble-sec i el Raval.

Moltes vegades les tradicions tenen orígens poc coneguts que es perden en l’oralitat. Aquest no és el cas de la festa de Sant Medir, l’origen de la qual està perfectament documentat. L’origen del romiatge es troba en una promesa que un forner establert al carrer Gran de Gràcia, Josep Vidal i Granés, va fer al sant. Albert Musons recull una de les moltes cròniques de l’inici d’aquesta tradició al llibre ‘Les colles de Sant Medir – Història, llegenda i tradició’, editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2007. La promesa de Vidal era ‘anar per tot el temps que visqués en la diada a ell dedicada a la seva ermita, muntat en una euga bartrona, tocant una xeremia, això fet amb l’intent de cridar l’atenció de la gent i de poder contar a tothom que la fe l’havia guarit de malaltia tan horrible’.

Tota tradició ha de tenir, però, punts de misteri i en el cas del romiatge de Sant Medir són en l’origen de la petició al sant. Unes versions defensen que Vidal i Granés va demanar recuperar-se d’una greu malaltia, mentre que altres versions apunten l’origen en el fet que el forner i el seu germà gran eren carlins i que la petició al sant va ser que l’un o l’altre poguessin superar una situació compromesa per les seves creences polítiques. Fos com fos, un dia de Sant Medir de la dècada del 1830, Josep Vidal i Granés va fer el primer romiatge a l’ermita i l’any següent ja eren un petit grupet de familiars i amics.

La tradició va arrelar amb força i al cap d’uns anys ja era notícia a la premsa. Així ho recollia el Diari de Barcelona, el 4 de març de 1853: ‘Una caravana de 300 paisanos, precedidos de un pendón y acompañada de distintas bandas y caballos, acudieron a la Ermita de San Medín’. A poc a poc, la festa va anar creixent. A més d’aquestes associacions actuals, Albert Musons recull al llibre esmentat fins a 47 colles que van existir al llarg del segle XX.

Tot i ser una tradició molt gracienca i que va néixer a l’antiga vila, la colla degana és del barri veí de Sant Gervasi de Cassoles: l’Antiga de Sant Medir, que es va fundar l’any 1861. Entre les més veteranes n’hi ha tres més de centenàries: l’Agrupació Bonanova (1887), la Unió Gracienca (1901) i La Humorística (1912). La més jove és La Tradicional de Gràcia, constituïda l’any 1999. A principi de la dècada del 1950 es va crear la Federació de Colles de Sant Medir, que avui és la responsable de la festa i del conjunt d’activitats que s’hi organitzen.

Article publicat originalment al Blog Barcelona