Diu la llegenda que Medir era un pagès que vivia a la vall de Gausac (a la serra de Collserola) cap a l’any 303, durant el domini de l’emperador romà Dioclecià. En aquesta època es van iniciar unes fortes persecucions contra els cristians, les mateixes que van afectar una altra famosa santa barcelonina: santa Eulàlia. El bisbe Sever, constantment assetjat per les autoritats romanes, va haver de fugir de la ciutat i va emprendre el camí tradicional que unia Barcelona amb Sant Cugat del Vallès a través de la serra de Collserola.

A mig camí, amb les tropes romanes perseguint-lo, Sever es va trobar el pagès Medir plantant faves. Li va explicar la seva situació i, com que era un home de tan bona fe, va demanar al pagès que si els seus perseguidors preguntaven per ell, els digués la veritat i indiqués cap a on es dirigia. Quan Sever va seguir el seu camí les faves que plantava Medir van començar a créixer i florir miraculosament. Era una mostra de la beatitud del bisbe.

Els perseguidors romans no van trigar a arribar i, quan van interrogar Medir, no es van creure la seva història inversemblant: un bisbe que indicava als seus perseguidors on poden empaitar-lo? Unes faves que brotaven miraculosament? Van pensar que el pagès es mofava d’ells i volia protegir el bisbe i, sentint-se enganyats, se’l van emportar detingut mentre anaven a capturar el bisbe. Tots dos van ser empresonats i torturats a Sant Cugat del Vallès i Medir hi fou degollat.

En memòria de tota aquesta gesta, sant Medir és copatró de Sant Cugat i a Barcelona hi tenia molts devots. En honor del martiri que va sofrir, té una ermita romànica dedicada a la zona on suposadament vivia, a la vall de Gausac. És precisament en aquesta ermita on cada any el 3 de març, dia de Sant Medir, hi arriben en pelegrinatge els romeus procedents de Barcelona. Es fa un aplec al camp del Miracle, una esplanada on se suposa que van brotar les faveres, al qual s’afegeix també la gent de Sant Cugat.

Tot i aquesta llegenda, és molt probable que sant Medir no arribés a existir mai. Es pot tractar, com també passa amb santa Eulàlia, d’un cas de duplicació de personalitat hagiogràfica amb la llegenda de Sant Emeteri de Calahorra. És possible que la memòria col·lectiva busqués una història paral·lela per ornamentar la llegenda de sant Sever i s’inspiressin en sant Emeteri traslladant-lo a Collserola. A més, fins que al segle XIX Josep Vidal Granés no va fer el primer pelegrinatge, el culte al sant gairebé s’havia perdut.