Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona

L’antic Egipte ha estat sempre present en l’imaginari col·lectiu occidental. Ni la conquesta i parcial assimilació cultural d’Egipte per part de Roma, primerament, ni la posterior penetració de l’islam a les terres d’Egipte, més tard, van aconseguir eliminar la fascinació que l’antiga civilització egípcia provocava a Occident, sempre tenyida d’una certa noció d’exotisme. Durant l’època d’esplendor de l’antiga Grècia, alguns dels seus pensadors més destacats van lloar els mèrits dels antic egipcis, que van considerar els creadors de la saviesa, de la filosofia, de la ciència, de la religió. A començaments de la nostra era, l’emperador romà August va fer importar a la ciutat de Roma nombrosos obeliscos egipcis, mostra del prestigi que conferia la possessió i exhibició d’obres egípcies. Cal només pensar, en relació amb aquest halo de prestigi, en el fet que durant el segle xix les ciutats més importants del món van procurar l’obtenció d’obeliscos procedents de l’antic Egipte, com el de la plaça de la Concorde, a París, el de Victoria Embankment, a Londres, i el de Central Park, a Nova York. De fet, el reconeixement de què gaudia aquesta forma arquitectònica egípcia va anar més enllà de la importació d’obres antigues, de manera que on no va ser possible aconseguir obeliscos originals van ser construïts obeliscos nous, com és el cas sobretot de l’immens Washington Monument de Washington D.C. i de l’obelisc de Buenos Aires, obres icòniques de l’arquitectura contemporània. De manera similar a allò que acabem de comentar amb relació als obeliscos, a la ciutat de Roma van ser construïdes durant els temps imperials algunes piràmides; a l’edat mitjana, determinades construccions romàniques de Roma i el seu entorn van ser decorades amb esfinxs; a la Castella medieval, les tècniques de momificació egípcies eren conegudes i apreciades; a finals del segle xvi, el papa Sixt V va promoure una reordenació urbanística de Roma que ornava els principals punts de la ciutat amb grans places dotades d’un obelisc antic, i Felip II d’Espanya feia les seves entrades triomfals a les ciutats flamenques sota una arquitectura efímera de formes egípcies, amb piràmides i obeliscos; ja al segle xvii, Lluís XIV decorava els jardins de Versalles amb esfinxs, inaugurant una tendència generalitzada a la jardineria barroca i neoclàssica; durant el segle xviii, el gravador italià Piranesi i l’arquitecte francès Boullée construïen espais visionaris i onírics sobre la base de les formes arquitectòniques egípcies... [gallery columns="2" ids="1126,1127"] Aquests exemples, juntament amb molts altres, procedents de temps diferents i de diversos indrets europeus, demostren que el record i l’admiració per les grans fites de la civilització egípcia van romandre sempre vius en l’esperit occidental fins a l’arribada de l’edat contemporània, quan es van intensificar encara més. La raó d’aquesta intensificació rau en la campanya bèl·lica que Napoleó I encetà el 1798 per conquerir Egipte. Els soldats francesos van arribar a Egipte acompanyats per una comissió d’estudiosos de tots els camps del saber, que van dur a terme una tasca científica de primer ordre, compilada ràpidament en una obra cabdal per a la difusió arreu del món del coneixement sobre l’antic Egipte: la Description de l’Égypte. A més, durant la campanya napoleònica va ser trobada la pedra Rosetta, que va permetre al francès Jean-François Champollion desxifrar el llenguatge jeroglífic i obrir de bat a bat les portes a la comprensió dels textos de l’antic Egipte. Aquests avenços de principis del segle xix van suposar el naixement de l’egiptologia, entesa com a camp d’estudi estrictament científic, i també van obrir el camí d’una dèria creixent per l’antic Egipte, l’egiptomania, que es va veure esperonada al llarg del segle xix per alguns esdeveniments que van situar Egipte al centre de l’interès mundial, com l’obertura del Canal de Suez el 1869 o l’estrena de l’òpera Aïda el 1871. Aquest context va estimular la creació, a redós dels corrents arquitectònics historicistes tan en voga durant el segle xix a Europa i els Estats Units, de l’anomenat estil neogipci, que ràpidament va guanyar-se un lloc a l’arquitectura i les arts decoratives vuitcentistes. Ja durant el segle xx, un altre esdeveniment històric va sacsejar el món i va tenir un ressò mediàtic immens, en atreure immediatament l’atenció mundial: el descobriment de la tomba intacta del faraó Tutankamon per una expedició arqueològica britànica el 1922. Aquesta troballa arqueològica va contribuir sobre manera a difondre en l’imaginari col·lectiu l’univers de l’antic Egipte. Al contrari d’allò que va succeir en èpoques precedents, ara aquesta difusió va arribar al conjunt de la població —no només a les seves elits— de la mà de la creació de nous vehicles de difusió, com la literatura de viatges i, sobretot, el naixent cinema, que va acollir molt aviat les temàtiques inspirades en l’antic Egipte, en omplir la pantalla de decorats egipcis i mites com el de Cleòpatra o el de la mòmia. L’exposició Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona, que es podrà visitar a la seu Montcada del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, pretén explorar les empremtes que aquesta duradora fascinació envers l’antic Egipte ha deixat a la ciutat de Barcelona. Diversos monuments públics, diferents construccions civils i religioses, així com escultures ornamentals, pintures, tombes, escenografies teatrals, teixits i objectes mobiliaris són testimonis materials d’aquesta poderosa atracció per l’antiga civilització de la vall del Nil experimentada a Barcelona. Uns testimonis que actualment enriqueixen els carrers, els parcs, els museus i els arxius de la ciutat. La visita a l’exposició és una gran oportunitat per descobrir-los i una invitació a la reflexió, no només sobre l’antiga civilització egípcia, sinó també, i sobretot, sobre les reformulacions que amb el pas del temps se n’han fet fins a arribar a la construcció d’una visió idealitzada d’aquella mil·lenària i poderosa cultura. - Pablo Abella -