Qui vol el poder?

Tenyida d'humor i esquitxada d’imatges terriblement suggerents, Albert Sánchez Piñol, a la seva darrera novel·la, Fungus, hi projecta a consciència la mirada de l’antropòleg que és de formació sobre una qüestió: el poder, que ens afecta i ens fascina a parts iguals. Llegiu al nostre blog tot l’article que descobreix la passió de l’escriptor a la seva obra per la temàtica del PODER, ”aquell domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa i que, en conseqüència, li permet fer-ho amb autoritat, amb força”. Fa molts anys que Albert Sánchez Piñol reflexiona sobre el poder. Ja va començar a fer-ho l’any 2000 quan va publicar a La Campana un assaig satíric sobre vuit dictadors africans titulat Pallassos i Monstres. En aquest llibre Sánchez Piñol s’interessava pel poder, tema sobre el qual ara pivota Fungus, el rei dels Pirineus, la seva última novel.la. Després vindria La pell freda, (2002), Pandora al Congo (2005) i un recull de relats Tretze tristos tràngols (2008) Però és a l’octubre de 2012 quan publica VICTUS sobre la Guerra de Successió i la rendició a les tropes borbòniques de l'11 de setembre del 1714, i VAE VICTUS, el 2015 on torna a abordar la qüestió que l’intriga, la del poder.  A Victus sobretot és molt crític amb el poder català, també amb el dels castellans i el francès, de fet, amb tots els poders. Amb EL PODER, en general i en majúscules. De fet, Fungus aquest última novel.la publicada és una històrica fantàstica que li serveix per continuar parlant del poder, d’aquell domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa i que, en conseqüència, li permet fer-ho amb autoritat, amb força. De la relació que els homes tenen amb el poder, de la monstruositat del poder i de la inconsciència de la gent que, segons sustenta Sánchez Piñol, no sabem el poder que tenim. Perquè, argumenta, si la gent fóssim conscients del poder que tenim no posaríem a segons quins sàtrapes al capdavant d’institucions, no els donaríem el privilegi de detentar aquesta capacitat d’influir en els altres. No ho faríem, es pot entendre de les seves reflexions, si sabéssim com n’és realment de perniciós el poder per a les persones. A Fungus, tenyida d'humor i esquitxada d’imatges terriblement suggerents, Albert Sánchez Piñol hi projecta a consciència la mirada de l’antropòleg que és de formació sobre aquesta qüestió del poder, que ens afecta i ens fascina a parts iguals. I ho fa més que en qualsevol dels anteriors títols. Ens oferereix la contraposició de les dues grans concepcions filosòfiques del poder. La de Friederich Nietzsche, que atorga al gran líder capacitats sobrehumanes perquè el poble el segueixi fins a la seva fita històrica. I l’enfronta a la tradició que defensava  Marcel Mauss. Segons el filòsof francès, el líder no és més que un titella que actua en funció de les demandes de la base social i cau si aquests no actuen segons el seu dictat. Amb la lectura d’aquest relat, l’autor busca fer reflexionar al lector sobre els motius que porten la societat a acatar allò que diu un líder. Ens posa davant una ficció, que és un mirall, per entendre millor la nostra realitat. I per calibrar el pes del poderós “nosaltres” davant del “jo TotPoderós”. I al mateix temps interpel.la a l’individu, membre d’una societat a creure’s el “power to the people”. És a dir que la gent, la suma d’individus, no som conscients del poder que tenim davant d’un sol individu que es creu en possessió del poder per fer-nos fer el que ell vulgui. Un poder que paradoxalment li ha estat concedit per obra i gràcia d’una majoria d’individus que hi creuen, en ell o en ella, en les seves idees i en la seva capacitat, en el seu poder per canviar les coses.  Fungus és un exercici antropològic de primer ordre i és al mateix temps un festival literari pels sentits perqué Sánchez Piñol desplega un repertori extraordinari d’imatges i comparacions, tan visual i sensorial que és impossible no deixar-te portar i capbussar-te en aquesta història delirant sobre la misèria humana. Per dir-ho fent servir les seves suggerents imatges: El poder és com un corc que es va menjant fins l’últim home fins que n’extingeix l’espècie. Martí Gironell i Gamero