Pius Font i Quer, el botànic etnògraf

Gustau Nerín   [caption id="attachment_429" align="alignright" width="337"] Pius Font i Quer (Imatge: Galeria de Científics Catalans de l’Institut d’Estudis Catalans)[/caption] Pius Font i Quer (1888-1964) va ser un eminent botànic. Els estudis sobre la flora catalana no serien el mateix sense les seves riques i rigoroses recerques. Però Font i Quer era, sobretot, un investigador de terreny, que va herboritzar personalment molts territoris: el Bages, els Pirineus, Maó, el Marroc, Navarra, les Pitiüses... Pius Font i Quer va ser un intel·lectual català força atípic. En primer lloc perquè va estar vinculat a l’exèrcit espanyol, malgrat el seu tarannà catalanista i profundament democràtic (va escriure moltes publicacions científiques en català, un fet tan atípic a la seva època com ara, i va ajudar a fixar la terminologia científica catalana). Però també té un perfil inusual perquè a partir de la guerra civil, com que va negar-se a sortir a l’exili, va patir represàlies i va ser exclòs de la universitat. Així, doncs, va treballar al jardí botànic municipal i a l’informal Institut d’Estudis Catalans. Va acabar essent condemnat a ser un “botànic de dissabtes i diumenges” com apunta J.M. Camarasa. I, malgrat tot, va ser un dels gegants de la botànica catalana i el “pare de l’etnobotànica catalana”. Font i Quer era, sobretot, un home de terreny. I en les seves múltiples expedicions per herboritzar mai va menystenir el coneixement de la gent del territori. De fet alguns dels seus principals ajudants no procedien de mitjans acadèmics, sinó que era gent amb uns grans coneixements pràctics de botànica. Plantas medicionales: el Dioscórides renovado (1961), el darrer dels grans llibres de Font i Quer, és una obra monumental, en la que el botànic va recollir 678 plantes amb propietats medicinals i es va preocupar de buscar els seus noms populars en castellà, català, portuguès, gallec i basc (i, a més a més, va donar pistes sobre la seva distribució). Font i Quer tenia absoluta veneració pels clàssics, i d’aquí el títol, un homenatge al botànic i farmacèutic grec Dioscòrides Pedaci, del segle I. En aquesta obra, a cada planta descrita li reserva un bon espai destinat a explicar les utilitats que eminents botànics i farmacèutics li han atribuït, al món clàssic, al Renaixement, a l’Europa Contemporània... Però al costat d’aquestes documentades descripcions, i en peu d’igualtat, Font i Que hi inclou les explicacions sobre les virtuts de les plantes que li han fet els seus informants: pagesos del Pallars, caçadors de la Terra Alta, santons del Rif, remeieres de l’Empordà... Aquest llibre és un autèntic cant a la cultura del poble, i parteix del reconeixement que la majoria de plantes útils per a guarir la salut han estat trobades “per via popular” (tot i que Font i Quer apostava per usar mitjans científics per usar els coneixements tradicionals). I la reivindicació dels coneixements populars no es limita a la pagesia catalana; de fet, Font i Quer mostrava una gran admiració pel saber dels pobles no occidentals: des de l’Amèrica prehispànica fins al Marroc de la seva època. Font i Quer fins i tot fa una observació que darrerament tots els arqueòlegs accepten, però que en l’època havia passat desapercebuda per a molts: totes les plantes salvatges susceptibles de ser conreades van ser conreades pels pobles de la seva zona en el Neolític. Els científics moderns no han pogut fer res que els pagesos de temps passats no fessin. Un dels elements més destacats de les recerques de Font i Quer és que aquest sempre va fer públic reconeixement de la tasca dels seus informants. Com explica Josep Mª Camarasa, el 1917 va publicar un article titulat “La ciència d’en Sovatger”, on analitzava els coneixements que havia obtingut de Sovatger, un caçador de cabres salvatges de l’Horta de Sant Joan. Pocs especialistes han mostrat tant de respecte per les persones que li oferien coneixements. [caption id="attachment_431" align="alignleft" width="236"] Pius Font i Quer (Imatge: Galeria de Científics Catalans de l’Institut d’Estudis Catalans)[/caption] A Plantas medicionales incloia nombroses mencions a les persones que havien col·laborat amb ell, en totes les seves expedicions: Isabel Batet, de Platja d’Aro, Melcior Font, de Montornès... Fins i tot comparava les dades que li havien ofert medicinaires del Marroc amb les de “aquell venerable Nasi, el de l’ermita de Sant Marçal, al Montseny”. I també establia paral·lelismes entre les explicacions que li havien donat al Montseny sobre com s’havien de collir determinades plantes, amb les orientacions que d’altres botànics havien recollit a les Filipines. Font i Quer no només es va fixar amb les plantes que curaven malalties amb les seves propietats químiques, sinó que va fixar-se en les pràctiques rituals dels medicinaires, que a la majoria dels farmacèutics els importaven ben poc. Així, va recollir fórmules de diversos encanteris, va documentar rituals amb els que es transferien malalties a alguns animals, va anotar com feien alguns remeiers filtres d’amor (als que en català anomenaven “seguissis”)... Font i Quer fins i tot va mostrar la seva curiositat sobre els usos que donaven les poblacions rurals a les plantes i fongs amb propietats psicotròpiques, des del peyote mexicà fins a l’amanita muscària (reig bord), passant pel cànem indi.  Fins i tot, avançant-se al seu temps, va dedicar alguns interessants apartats de la seva obra a l’ayauasca amazònica. Però Font i Quer va anar més enllà de reivindicar els coneixements populars. La seva obsessió, molt moderna, era justament “retornar” el coneixement obtingut dels seus informants a la societat. Plantas medicinales volia ser, justament, no només un instrument per a l’acadèmia, sinó una eina per al poble. No pretenia que fos, senzillament, una eina per a metges i farmacèutics, sinó un autèntic manual per a tots els interessats en les plantes. I sens dubte, va aconseguir-ho.  

Les imatges del present article han estat facilitades per la Galeria de Científics Catalans de l’Institut d’Estudis Catalans.