Els retrats de Ramon Subirats i Urbici Soler

Ramon Subirats i Urbici Soler van fer alhora una tasca etnològica i antropològica encomiable donant a conèixer una vessant indigenista, que és un aspecte rellevant de les seves prolífiques trajectòries artístiques i que van dur a terme intensament entre 1925 i 1942, quan van recórrer una bona part d’Amèrica per tal de reflectir els seus tipus racials autòctons. La relació entre ambdós s’inicià cap a 1902 a la vila de Gràcia, on van compartir jocs d’infantessa, començant així aquella amistat que tants fruits hauria de donar. Ramon hi havia nascut l’any 1891, mentre Soler, que havia vist la llum l’any 1890 a Ferran, hi anà a raure l’any 1900. L’aprenentatge plàstic d’en Ramon s’inicià a l’Escola Municipal d’Arts del districte 8è i el completà Al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l’Agrupació Artística, on de nou va coincidir amb Soler, el qual es formà a la Llotja i com a deixeble de Pere Carbonell. A partir de 1912, mentre Subirats marxava cap a l’Argentina, escapolint-se de la prestació del servei militar, Soler feia cap a Munic, gràcies a la beca que obtingué. Subirats, després d’un període d’adaptació al nou país d’infaust record, quan residí a Buenos Aires i Mendoza, va obtenir el primer reconeixement a rel de l’exposició que el 1917 va fer a San Juan, on també fou molt lloat per la decoració de la Casa España. Va prendre part en diversos certàmens nacionals i el 1925 exposà a Valparaíso; féu estudis de diferents tipus racials i el 1928 aconseguí un gran renom com a retratista a rel de plasmar Francesc Macià i Ventura Gassol –aleshores presents a Amèrica–, a partir del qual li foren retribuïdes les reproduccions de les seves obres en publicacions argentines. Mentrestant Soler es matriculà a l’Acadèmia de Belles Arts de Munic, ciutat on es va estar vuit anys i en la que es nodrí amb les ensenyances d’Adolf von Hildebrand i fundà una escola d’escultura. Després de la Gran Guerra va anar a Viena, Budapest i París, per retornar a Barcelona, on va decorar el Pavelló Rosa de la Maternitat. El 1921 marxà cap a Madrid on compaginà l’exercici de la docència amb la realització d’encàrrecs escultòrics. El 1925 se n’anà a l’Argentina, on decorà edificis públics de Buenos Aires i retratà a personatges argentins. El 1927, essent a Mendoza se n’anà a cercar un tal Subirats, un dels artistes d’allí que més sonava en aquell moment, sense sospitar que es tractés d’aquell xicot amb qui havia compartit infantessa i adolescència. Al veure’s, el sorprengué la familiaritat amb que Subirats el tractava, adonant-se de la pífia que havia comés... Del retrobament sorgí la idea de fer una expedició per tal de retratar els pobles indígenes del recorregut planificat: Paraguai, Brasil, Bolívia, Perú, Mèxic, Califòrnia, Nova York i Cuba, culminant-la amb una exposició a Nova York, Madrid i París. Finalment l’iniciaren a Xile al maig de 1930, on van fer una feina extraordinària a l’hora de reflectir els seus tipus autòctons. Aleshores Subirats hagué de retornar a l’Argentina i es dissolgué el tàndem que formava amb Soler. Soler prosseguí amb l’expedició, anà a Califòrnia, on exposà i exercí la docència, després anà a Mèxic, on retratà els seus indígenes. A El Paso va fer-hi un monument a Crist Rei, i posteriorment es desplaçà a Nova Orleans, Nova York, l’Uruguai i l’Argentina i Nova Orleans, per acabar a Sunland Park, on morí el 1932. Respecte a Subirats, a partir de 1931 seguí incrementant la seva popularitat a l’Argentina; decorà la capella del Bon Pastor a Mendoza i els museus adquiriren la seva obra, la qual era reproduïa sovint en les principals revistes del país i en llibres de l’època. Retratà a molts personatges, que alhora entrevistava per a Ressorgiment. El 1939, amb el suport del govern de Mendoza i del diari Crítica, començà una nova gira per 22 països americans per tal de completar i alhora incrementar l’itinerari que havien previst amb Soler. Entre 1939 i 1941 va recórrer Paraguai, Brasil, Bolívia, Perú i Equador, per passar després a Colòmbia, morint a Barranquilla el 1942.