El caganer, el poble

Cada any el Museu Etnològic i de les Cultures del Món munta un pessebre singular a l’entrada de la seu del carrer Montcada, però aquesta no és la seva única relació amb el pessebrisme. Al fons del MUEC s’hi conserven unes 10.000 figures de pessebre, entre les quals hi ha veritables obres d’art, d’artesans com ara Ramon Amadeu, Domènech Talarn, Castells, Daniel José, Lambert Escaler, Pere Teixidor, Muns, Josep Maria Brull, Vallmitjana... He vist aquest fons, i sempre que l’he vist hi he buscat la figura del caganer, tan característica i tan incomprensible, fora del camp semàntic d’un tipus d’imaginari molt concret que no és només de tall català. Les figures i elements iconogràfics de caire escatològic es troben en les més diverses cultures i mitologies. Hi ha estàtues remotes en el temps que reprodueixen divinitats i que recorden al nostre insubstituïble caganer. Romans i egipcis van recrear algunes divinitats dels excrements. Ultra tot plegat, però, què ho fa, que el caganer deposi al costat d’un dels misteris més profunds del Cristianisme? És a dir, el misteri del naixement de Jesús... Fet i fet, com és que el Cristianisme, als Països Catalans, accepta aquesta figura? Ara podria escriure moltes pàgines sobre els símbols escatològics, però de moment n’hi haurà prou amb esbandir un parell d’arguments lingüístics i algunes dades històriques. La forma escato és una partícula prefixada del mot grec éskhatos, que significa final, extrem o últim. En canvi, skatós, que també dona escato, és una forma prefixada que significa excrement . Així, mentre l’escatologia ha esdevingut la doctrina sobre la renovada existència del món i de l’ésser humà, a la fi dels temps i després de la mort, l’escatofília és l’interès, la veneració vers tot allò que envolti els excrements i els altres expel·lits del cos. És ben cert, en aquesta direcció, que un ninot del caganer acompanya la transcendència d’un naixement còsmic, el fill de Déu, i ho fa mostrant que l’ésser humà, en essència, és no res, aires i líquids continguts o evacuats, finalment una acumulació de detritus. Deglutir i dejectar, engolir i desallotjar, sovint ens hem representat com la metàfora d’un ordre gegantí i incomprensible, fins que l’Església Catòlica ens va servir una altra explicació sobre l’existència. No ens podem oblidar que la relació de la humanitat amb les seves ejeccions ha estat mediatitzada, apuntada i controlada. Abans del Cristianisme, a Europa hi havia multitud de rituals que tenien a veure amb aquest binomi essencial, entre l’ésser humà i la constant renovació de la natura. Els celtes ens van ensenyar a fer cagar el tió, durant l’hivern, per recordar simbòlicament a la natura que seguís produint béns fungibles, i la contalla del Patufet té tantes homònimes com cultures precristianes hi ha hagut. Però si de veritat hi ha un ritual que, d’alguna manera, ens recorda la íntima conjunció que tenim amb l’escatològic, i amb l’escatofílic, hem de menar la mirada cap al món del Carnestoltes. Els nostres Carnestoltes conserven uns trets primigenis i d’altres aspectes atribuïbles als calendaris de culte dels jueus, de l’Època Clàssica o del Cristianisme, i dels pobles celtes. La clau de volta rau en el calendari popular. Aquest no segueix els cicles solars, ni tan sols els mesos lunars. El veritable període popular que divideix l’any és de 40 dies —el temps d’una llunació i mitja—, amb la qual cosa entenem la situació i el significat de multitud de festes i rituals, dates que expliquen l’antiga integració de la humanitat amb el món, intern i extern. Situem-nos al solstici d’hivern, el nostre Nadal. Bé: 40 dies després estem al 2 de febrer (l’Imbolc celta, les Saturnals Romanes i la Candelera cristiana). Passats 40 dies més s’inicia la Quaresma, que després d’un període semblant desemboca en la Pasqua (equinocci de primavera, els Jocs Florals romans). Seguint amb aquest desenvolupament, la festa següent és Sant Joan (solstici d’estiu), 40 dies més tard del qual s’esdevé la Mare de Déu d’agost (Vulcanals romanes, Lugnasad celta), i així fins a completar la roda de l’any. Ara pensem en el primer dia possible del Carnestoltes popular, que és el 2 de febrer, la Candelera. A principis de l’Edat Mitjana fou una data considerable, perquè, segons caigués en lluna nova o en lluna plena, es considerava que l’hivern s’acabava, o que encara duraria 40 dies més. En un temps on la continuïtat de la vida estava més compromesa a les inclemències naturals, on del que es tractava era de vèncer la inèrcia de la mort, captem com n’era d’important saber si hom ja es podia preparar per a refer la vida. I ara arribem a un dels nusos de la qüestió. Aquest final de l’estació freda, en alguns indrets d’Europa estava basat en l’observació prolongada del son hivernal dels óssos. Era vist així: l’animal es desperta el 2 de febrer i, si no hi ha lluna grossa, surt de la cova, fent un gran pet i alliberant les ànimes dels difunts. D’això l’existència de moltes de les disfresses d’ós, que encara avui són part integrant d’alguns Carnestoltes a banda i banda dels Pirineus. D’això, també, el fet d’ennegrir-se el rostre, tot evitant que l’animal confongués alguna cara amb la lluna plena, o d’aquí la tradició francesa de menjar crepes, tot simulant menjar-se la lluna. Cal que l’ós surti de la cova, i que ho trobi tot fosc. Una ventositat pantagruèlica era el tret de sortida per a l’època de les flors... i del poble. En consonància, el Carnestoltes es va convertir en la viva imatge de la renovació i de les pulsions populars, una mena de cant a la vida terrenal, ordinària, la de debò, de la plebs, que és el que representa el caganer. A les poblacions de la baixa Edat Mitjana, durant el Carnestoles multitud de disfresses enalteixen la fertilitat i la virilitat. Fal·lus enormes i comitives dels folls, mamelles descomunals i exemples multiplicats de golafreria, de concupiscència i d’animalades. El temps de Carnaval és una fase de purificacions i d’indults a criminals, de bateigs o de matrimonis ficticis, d’inversió momentània dels papers. En poques paraules, és el moment d’eliminar els detritus de l’ànima i del cos, ergo de la societat. S’encenen fogueres, es mengen aliments flatulents —per fer claques com les de l’ós o per simular embarassos els homes—, i diversos personatges de ficció són sacrificats per a redimir la resta de la humanitat dels seus errors. Tot esclata, com un gran petard, per recordar-nos qui som i, sobretot, què som.     Adrià Pujol