Picasso i les joies

Des dels dibuixos que fa durant els seus anys de joventut a Barcelona o a Madrid fins als gravats sobre coure dels darrers anys de la seva vida, les joies ocupen un lloc singular en l’obra pictòrica i gràfica de Pablo Picasso. Els collarets, agulles i fermalls, braçalets i arracades són objectes que li criden l’atenció o que ell mateix imagina, i els representa en uns retrats en els quals s’integren formant un tot amb el tema, i de vegades fins i tot l’eclipsen. Així, per exemple, quan Nusch Eluard es presenta al seu estudi de la Rue des Grands-Augustins el 1936 lluint uns querubins daurats de la marca Schlumberger, l’artista s’afanya a retratar la seva amiga, i no oblida pas els fermalls del dissenyador. Vint anys més tard, fa un bon nombre de retrats de la col·leccionista d’art i empresària de la cosmètica Helena Rubinstein: en un d’aquests dinou dibuixos, els trets facials desapareixen completament i deixen tot el protagonisme al seu imposant collaret; en un altre, tan sols hi queden els braçalets i els anells que adornen les seves mans.

Imaginades o reproduïdes, les joies reapareixen com a elements d’un llenguatge picassià que, a partir de la dècada del 1930, esdevé realment concret. Picasso comença aleshores a afaiçonar per al seu entorn desenes de peces d’una diversitat sorprenent, i l’existència de les quals resta encara avui prou desconeguda.

Per bé que la seva primera joia va ser probablement el collaret de grans de fusta pintats que va fer el 1916 per a la seva companya de l’època, Gabrielle Depeyre, la seva producció comença més versemblantment i en tot cas més intensament a la segona meitat de la dècada del 1930, quan comparteix la seva vida amb l’artista Dora Maar. Per a ella fa diverses joies a partir de muntures o encasts de metall que compra als encants, potser a Royan, on viu amb ella l’inici de la Segona Guerra Mundial. Sobre aquestes joies dignes d’una parada d’antiquari, pinta, dibuixa o grava uns retrats que esdevenen veritables obres d’art en miniatura.

Picasso també regala a Dora Maar un gran nombre d’ossos, còdols i altres objectes trobats que l’artista grava o sobre els quals dibuixa; uns objectes que la fotògrafa immortalitza en nombroses imatges, tal com en aquella mateixa època fa amb el Guernica. Escultures en miniatura i marginals, aquestes petites obres són per a Picasso «una veritable passió»,[1] tal com ell mateix va dir al fotògraf Brassaï al començament de la dècada del 1940. Certament, l’artista gaudeix passejant-se per les platges del sud de França on passa bona part dels seus estius i recollint-hi ossos, còdols i objectes retornats pel mar per tal de donar-los la forma que aquestes troballes li inspiren. És així com veuen la llum àligues, minotaures i retrats de dones de tota mena. De vegades, n’hi ha prou amb uns pocs traços a la pedra per fer-ne un peix; d’altres, aprofita les vinces de l’os per representar el plomatge d’un cap d’ocell. Aquestes escultures en miniatura amb què obsequia les persones que aleshores l’envolten sovint esdevenen, al voltant del coll del seu destinatari, penjolls-talismans. La més imponent d’aquestes joies és probablement la que fa per a i juntament amb l’artista Françoise Gilot, la seva companya als anys quaranta. Aquest sorprenent collaret fet a quatre mans es compon d’un penjoll que representa un mussol i diversos grans i objectes trobats (il·l. 1).

També és amb Françoise Gilot que, a la dècada del 1940, Picasso redescobreix la ceràmica a Vallauris. Al taller de Suzanne i Georges Ramié fa un gran nombre de petites escultures de terrissa: caps de faunes, homes barbuts, figures femenines i altres motius del repertori picassià es transformen aleshores en penjolls, en petites obres per dur al voltant del coll. L’argila cuita és un dels materials predilectes de l’artista per a la creació de joies, per a les quals explota les múltiples possibilitats de la ceràmica: juga amb les formes que prenen vida entre les seves mans, i de vegades les retreballa posteriorment i les decora amb engalbes i esmalts. D’altres vegades, pinta i cisella l’argila cuita per crear uns acolorits penjolls-retrats.

Les experiències de Picasso amb les joies són innombrables i, paral·lelament a les seves creacions ceràmiques amb els Ramié, el 1950 l’artista prova altres materials. Per primera vegada i gràcies a l’ajuda del seu dentista de Vallauris, Picasso fa diverses joies en metalls preciosos. En el decurs dels dimecres que passa al laboratori de Roger Chatagner, Picasso crea una desena de petites peces originals en or o en plata, entre les quals, per esmentar-ne algunes: un Sàtir, un Sol (il·l. 2), un retrat del seu fill Claude i un altre de la seva filla Paloma, una Dona-colom o un imponent collaret d’ossos i granadura amb penjolls i un medalló central en forma de cap de toro. Aquesta tria de l’or i la plata és probablement la d’un artista fascinat per l’artesania de les civilitzacions antigues, i aquestes joies resulten tan sorprenents pel fet que associen el refinament d’un metall immortal i la simplicitat dels motius —una simplicitat d’altra banda recurrent en bona part de les joies fetes per Picasso.

Les seves joies són, a la manera de les seves altres obres, els receptacles de múltiples influències i inspiracions, entre les quals és sens dubte identificable l’art no occidental, sobre el qual la revista Cahiers d’art publica diversos articles a la dècada del 1930, just quan Picasso fa les seves primeres peces. Tanmateix, abans de la Primera Guerra Mundial, Fernande Olivier ja subratlla l’interès del seu company per aquestes obres que ell i els artistes de l’avantguarda de l’època descobreixen a París, especialment al palau del Trocadéro, on al començament del segle XX s’exposen col·leccions etnogràfiques. En les seves memòries, dirà que «Picasso n’ha esdevingut fanàtic; s’hi apleguen estàtues, màscares i fetitxes de totes les contrades africanes. La caça d’obres negres va esdevenir per a ell un veritable plaer. N’hi ha de realment colpidores, amb els seus ornaments, collarets, braçalets o cinturons de granadura».[2] És possible que aquestes peces influïssin Picasso de manera duradora: als anys trenta pensa a fer unes arracades d’or per a Dora Maar, mentre que uns anys més tard fa per a Françoise Gilot un collaret de botons recoberts de vidre. Roland Penrose, biògraf de l’artista, també al·ludeix a aquesta frenesia dels artistes de la jove avantguarda per l’art no occidental quan explica que «els braçalets d’ivori d’aquesta mateixa procedència engalanen amb un toc d’exotisme els braços de les seves amigues».[3] Picasso treballarà precisament l’ivori, força més tard, en un dels braçalets que regala a Dora Maar i sobre el qual grava un retrat de la fotògrafa com a faunessa i un minotaure (il·l. 3).

Però, més que no pas una influència única o singular, el que sens dubte cal veure en aquestes joies és una síntesi d’inspiracions picassianes. L’artista les crea per a les persones que marquen la seva vida i que, en retorn, reben aquests objectes que duen l’empremta dels temes i de les preocupacions que li són cars. Tots aquests objectes de tan íntim simbolisme tenen en comú el fet d’haver estat creats per a les persones del seu entorn proper, o regalats a aquestes persones, tots ells són els protagonistes d’una doble història: la història de la relació entre Picasso i aquells o aquelles a qui són destinats, i la història de la seva creació artística. Són així, probablement i reprenent les paraules de Brassaï, «els vestigis de no sé quina civilització picassiana».[4]

- Manon Lecaplain -

Comissària de l’exposició “Picasso i les joies d’artista”