La iboga, nova porta als estats alterats de la consciència?

La iboga, nova porta als estats alterats de la consciència? Gustau Nerín  

 La societat de consum occidental té una immensa capacitat de fagocitar elements d’altres cultures, i d’absorbir-los com un producte d’oci més. Ni tan sols se n’han lliurat els elements vinculats a cultes, que d’una forma o altra acaben perdent bona part del seu component místic o religiós per formar part de simples modes, que venen i que passen.

  Fa quatre dècades Occident va travessar un període de fascinació per Orient i el fenomen literari del moment va ser El tercer ojo, de Lobsang Rampa. Centenars de milers d’occidentals, tot seguint aquest llibre, van intentar descobrir l’aura del seu veí o realitzar fantàstics viatges astrals, fins i tot després de que es fes públic que l’autor del text era un lampista anglès que mai no havia trepitjat el Tibet. De forma més pràctica, alguns occidentals desitjosos de trobar “formes alterades de consciència” van recórrer als al·lucinògens de la cultura tradicional pagesa. Uns van triar l’Amanita muscaria, i van ser capaços de beure els orins dels seus companys de ritual per tal de gaudir d’una experiència mística. D’altres van inspirar-se en la tradició dels akelarres bascos i van optar per al·lucinar amb bufotenina, el verí dels gripaus, amb un potent efecte psicotròpic i uns efectes secundaris ben perillosos. Els més exòtics van optar per l’ayahuasca, una liana emprada per alguns indis amazònics. A Occident aquest consum es presentava sota la forma d’un ritual pretesament xamànic i sovint era adornat amb teories antropològiques. La darrera moda és el consum d’ibogaina, un alcaloide extret de la planta Tabernanthe iboga, procedent de l’Àfrica Central. La nova moda mística ja no ve d’Orient ni de les cultures indígenes americanes. Una pàgina web anuncia que “Gabón podría equipararse al Tibet de África en el sentido espiritual”.  A França, als Estats Units i fins i tot a Tarragona han proliferat aquestes pràctiques amb una pàtina xamànica. Hi ha qui defensa el consum d’iboga com una eina “de creixement personal”. Al Brasil, a qualsevol llibreria de vell, a l’apartat d’antropologia, sempre hi trobaves A Bíblia Secreta dos Negros, d’un suposat “príncep” Birinda, un llibre de divulgació del bwiti que probablement seria rebutjat per gairebé tots els bwitistes. Per als més rics fins i tot hi ha packs turístics al Gabon on es pot veure elefants i goril·les i tastar l’iboga. [caption id="attachment_279" align="alignright" width="254"] Arbust Tabernanthe iboga o iboga[/caption] L’iboga era un element bàsic del culte als ancestres dels fang, dels ndowès i de les principals cultures del Gabon i de Guinea Equatorial. En el melan, el ritual de culte als avantpassats fang, la iboga s’usava en les cerimònies en què es retia culte als cranis dels ancestres. També era emprada en determinades danses com la ivanga dels ndowès. Amb la colonització, el culte als ancestres va desaparèixer, del tot (alguns antropòlegs consideren que l’única explicació per a aquest fet és que el melan, a l’època, ja estès en plena recessió). Però per tot el Gabon, per parts del Congo i per la zona sud de la Guinea Equatorial la desaparició del melan i de cultes similars va anar associada a la difusió d’una religió sincrètica, sorgida entre els mitshogo, que incorporava elements del cristianisme: el bwiti. A partir dels mitshogo, el bwiti es va difondre entre els bapunu, els myene, els ndowè, els fang...  És doncs, una pràctica relativament recent, amb un segle d’història; no porta segles practicant-se, com anuncien per la xarxa. I no hi ha una “cultura bwiti”, com afirmen aquests anuncis, i molt menys una “tribu twiti”, sinó una religió bwiti, amb les seves corresponents pràctiques rituals. Les autoritats colonials van rebre el bwiti amb moltes suspicàcies: perquè discutia l’hegemonia al catolicisme, perquè articulava una resposta cultural al colonialisme i, també, perquè implicava el consum d’al·lucinògens. En alguns moments els colonitzadors van actuar amb gran duresa contra els practicants del bwiti, amb empresonaments, tortures i treballs forçats. No van aconseguir acabar amb ell. En canvi, el bwiti en el segle XXI ha perdut molts seguidors, en algunes àrees, en benefici del mbiri, una pràctica mística sanatòria derivada del bwiti en què també és bàsic l’ús d’iboga. El bwiti, a diferència del melan, no parteix d’adscripcions clàniques, i és una religió oberta a tothom. No té sentit que algú participi en un culte als ancestres dedicat a l’ancestre d’una altra família; però sí que qualsevol es pot sumar al bwiti i integrar-se a un grup de practicants. De tal forma que hi ha bastants estrangers que s’han iniciat al bwiti. D’aquesta forma, el bwiti s’ha convertit en un element molt estudiat pels antropòlegs dedicats a l’estudi de l’Àfrica Central, iniciats o no. Ha estat objecte de moltes publicacions, entre les que caldria destacar les de James Fernandez, André Mary, Stanislaw Swiderski, René Bureau... A l’Estat espanyol hi ha un estudi clàssic de Antonio Veciana, i també diversos treballs de Juan Ramon Aranzadi... Tot sigui dit, l’iboga també ha despertat l’interés de tot tipus de bocamolls, estafadors i especuladors.  I la veritat és que bona part de la publicitat que es troba per internet sobre l’iboga conté sospitosos errors. És freqüent trobar anuncis que proposen “iniciacions a l’iboga” (qualificades de “tradicionals” o fins i tot de “xamàniques). Però en realitat, a l’Àfrica central no hi ha “iniciacions a la iboga”, sinó iniciacions al bwiti o al mbiri, en les que la iboga és un element important, però que no té cap sentit desvinculat de la resta d’elements religiosos. I en la pràctica del bwiti no hi ha un xaman com a tal, sinó que la ingesta es produeix en el marc d’un ritual col·lectiu. Per altra banda, si els fang volen consumir estupefaents, sense transfons místic, no recorren a la iboga, sinó a la potent banga (la variant local de cannabis) o a d’altres productes del bosc com l’arbust onding. En qualsevol cas, queda clar que el consum d’iboga que s’ofereix a Europa mitjançant anuncis d’internet no té res a veure amb el bwiti i el seu complex corpus de creences.