A peu i a cavall

Trobo que no hi ha res més enriquidor que parlar quantes més llengües millor. Les llengües són l’expressió més viva i rica d’una comunitat perquè és l’eina per excel·lència de comunicació. Uns codis, escrits i orals, que fixen els significats i reflecteixen una manera d’entendre la vida per un grup determinat de persones.

Ja ho deia Octavio Paz :” Els homes són les paraules”. Ens definim com a espècie perquè articulem un llenguatge que ens serveix per explicar com som, què pensem i com vivim. Estarem d’acord que quantes més llengües coneixes més entens el món i , per tant, pots mirar d’actuar millor perquè hi ha aquest coneixement que t’avala.

Ara, també trobo que de la mateixa manera hauríem de tenir un domini i ser molt curosos i respectuosos amb la nostra pròpia llengua materna. Aquella que ens defineix i ens dóna veu com a individus d’una comunitat. En el meu cas, el català. D’un temps cap aquí, sentim que la llengua catalana viu una situació d’emergència. Que es perden catalanoparlants. La catalana és una llengua viva no crec que estigui envies d’extinció i ni molt menys que no tingui futur. De motius per pensar en negatiu segur que n’hi ha. Ja ho sabem. Només cal parar l’orella. Però així com hi ha arguments per ser pessimistes també n’hi ha que conviden a l’optimisme. I n’hi ha un que, per a moltes generacions, ha estat i és encara una aposta guanyadora. Ho demostra el pas del temps.

Em refereixo a la revista Cavall Fort que ara celebra que fa seixanta anys que es publica. El seu objectiu aquell 6 de desembre de 1961 era i encara ara és estimular la lectura a nois i noies de 9 a 15 anys. Amb aquests anys no només ho han aconseguit i seu és l’èxit de crear una massa de lectors en català sinó que també ha contribuït a l’aparició de nous autors i autores de la literatura en català. I això que les condicions en les que ha hagut de competir la revista durant aquests anys no han estat gens fàcils. Fins i tot més dures de les que tenim ara amb el retrocés de l’ús i el consum del català i la irrupció de les pantalles i les tecnologies. No només són un exemple que s’han sabut sobreposar a aquest fet imparable sinó també a un altre que és llei de vida. I és que Cavall Fort és una revista infantil i això vol dir que tenen lectors de durada limitada, que quan es fan grans es donen de baixa. Aquests ja han desenvolupat aquesta curiositat per llegir en català per Però la feina no s’acaba aquí. Es reinventen noves maneres per continuar tenint nous lectors per oferir-los allò que els agradarà i es pot fer en català, la llengua de la seva comunitat, del seu entorn més immediat, en la qual ha nascut i crescut i s’ha socialitzat. Molt probablement aquests individus lectors de Cavall Fort ho continuaran sent de lectors, en català i en altres llengües. Perquè si d’una cosa estic convençut és que la revista ha ajudat aquella mainada a convertir-se en persones amb criteri. Homes i dones que ara saben que totes les llengües són un tresor, un patrimoni cultural riquíssim, que s’ha de protegir. Però també que si la seva llengua està amenaçada, el que perilla és allò que dóna sentit a tota la comunitat. I amb una forta convicció, ells seran els primers de sortir a defensar-la a peu i a cavall.