El viatge: reviu l’aventura per la teva pròpia mà a través de la il·lustració!

Torna l’estiu, i per a molts de nosaltres, l’anhel de trobar nous indrets o vells llocs de repòs, de deixar un temps els nostres llocs habituals per entrar-ne en uns altres que, familiars o no, ens retornen una part de nosaltres que oblidem en la nostra activitat quotidiana. Aquest és un dels significats que actualment, i més en aquestes dates, donem al viatge, el viatge de descoberta o de retorn.   El poeta Konstantinos Kavafis va escriure:   “Deixeu que aquí m'estigui, I que posi una mica els ulls en la natura, aquest mar matinal, aquest cel sense núvols amb llurs blaus resplendents i la groga ribera. Tot bell i immensament il·luminat. Deixeu que aquí m'estigui i que m'enganyi com si veiés tot això. (De fet ho vaig veure un instant quan aquí em vaig estar per primera vegada.) I no també aquí les meves fantasies, les meves recordances, les imatges del goig.”   [Poema “Mar matinal”, traducció de Carles Riba]   A diferència del seu “Viatge a Itaca”, on tot el pes del viatge és en la descoberta, aquí Kavafis mescla, en la mateixa experiència del viatge, el temps present i el temps de record, la percepció directa i la fantasia, com a dues parts inseparables de la mirada del viatger. Per això diem que un viatge és també, o potser, sobretot, un viatge interior, on visitem tant noves parts del nostre interior com dels indrets que trepitgem. [caption id="attachment_510" align="aligncenter" width="400"] Person, drawing, sunset, sketch and guy. Foto de Aidan Meyer[/caption] Aquesta noció del viatge on s’inclou l’experiència del subjecte, tan evident avui, és característica del Romanticisme, d’aquells científics i intel·lectuals d’Occident que registraven la seva experiència de descoberta dels racons cada cop més accessibles del gran imperi colonial europeu amb un component de viatge personal que, en els seus antecessors de la Il·lustració, més preocupats per descriure la diferència, no era tan visible. Avui dia, trobem els elements de la civilització dominant gairebé a qualsevol lloc on viatgem: persones vestides a la occidental, desplaçant-se amb cotxes, bicicletes o autobús per ciutats i carrers occidentalitzats, o una munió de turistes parlant per smartphones, consumint i fotografiant els indrets suposadament més peculiars d’un país llunyà. En gran mesura, el panorama és similar gairebé pertot. Però aleshores, quin és avui el sentit transformador d’un viatge? [caption id="attachment_507" align="alignleft" width="400"] Volkswagen van retro, vw and road. Foto de Epicurrence[/caption] En el seu llibre La interpretació de les cultures, l’antropòleg Cliffort Geertz diu que l’home és un animal sostingut per xarxes de significat que ell mateix ha teixit. Amb això, Geertz ens parla de la diferent manera en què una cultura construeix una pròpia narrativa de la seva existència, el seu propi mapa simbòlic; com, més enllà d’allò superficialment semblant, en una altra cultura (fins i tot, en qualsevol altra persona) amb qui ens trobem hi ha una riquesa de significats diferents que poden ajudar a l’observador capaç de comprendre la seva pròpia xarxa de significat a eixamplar realment la seva ànima, descobrint-ne nous indrets i a aproximar-se una mica més al misteri del fet humà - si és capaç, en una determinada tradició antropològica, d’examinar una idea nova sense necessàriament acceptar-la o rebutjar-la. Per tal de fer això, el viatger ha de ser capaç de viatjar més lentament, de mirar més profund per reconèixer allò diferent en un context proper, i allò similar en un context llunyà. Malauradament, la nostra velocitat a l’hora de viatjar facilita els judicis ràpids: la nostra incapacitat (sovint per la pròpia barrera de l’idioma) de mantenir una conversa profunda amb un desconegut, juntament amb la necessitat de formar-nos una opinió del que veiem, ens crea una experiència del viatge ràpida i superficial, però amb un potencial més limitat d’eixamplar la nostra ànima. Per sort, la mirada colonial del viatger ja no està tan present entre nosaltres. Molts viatgers ja no viatgen amb la intenció de “conèixer bells indrets salvatges i cultures exòtiques”, almenys no tant com ho fèiem els turistes de fa trenta anys. En això, la nostra maduresa com a societat i com a espècie ha propiciat que el viatge sigui un camí d’obertura més que de tancament. Podríem dir que a poc a poc, les ciències socials i el nostre propi desenvolupament humà, estan contribuint a crear el que l’antropòloga Ruth Benedict va anomenar “un món segur per a les diferències”. Però, és clar, encara hi ha molt camí per recórrer. Entendre el viatge, tant si és al “poble” d’origen com a l’indret més llunyà, com un viatge on la comprensió del que portem a la motxilla (les nostres xarxes de significat) és tan important com l’obertura a l’exterior, propicia aquesta aspiració de Benedict. Cal viatjar, per tant, i fer-ho sovint, sense importar la distància. [caption id="attachment_504" align="alignright" width="300"] La mirada del viatger. Foto de Mpumelelo Macu[/caption] Un fenomen que ajuda molt a la obertura del viatger és la novetat. Com deia al principi, com a viatgers estem fora del nostre àmbit habitual. El fet d’estar en un entorn nou posa en marxa una activitat neurològica diferent, que fa que percebem més lentament el temps, i que registrem més fidelment els detalls. Estem fora del nostre espai i temps normals, i per això també la descoberta ens és més fàcil, si evitem el judici ràpid. Per això, es podria dir que viure d’aquesta manera, com viatjant, ens permet viure més temps, doncs cada hora que vivim compta amb més intensitat. Per això ens podem ajudar d’eines que ens permeten mantenir i registrar aquest procés de descoberta. Un quadern de dibuix, per exemple. La il·lustració és un acte que implica mirar des de diferents perspectives, fent que fins i tot el viatge més curt resulti tan ple de descobertes com el més llunyà. De la mateixa manera, portar un diari de viatges, narrar els viatges curts o llargs és parlar del canvi i de la descoberta, expressar sobre el paper l'experiència de descobrir món, des de les expectatives mentre fem la maleta fins la tornada a casa. Les tècniques que fem servir per ajudar-nos són importants, però l’important, si com a viatgers volem eixamplar l’ànima i apropar-nos al que significa viure en aquest món, fer-lo més segur per a les diferències, i sobretot, viure millor, és abaixar el ritme i comprendre quina és la nostra mirada. Theo Kastanos Coll www.dandelioncontents.com