Nuna. La terra dels inuit

Els inuit coneguts també amb el terme despectiu d’«esquimals» han suscitat sempre l’interès de molta gent d’arreu del món, fins el punt de pensar que és una de les ètnies més «conegudes» del nostre planeta. Però darrera d’això hi ha una visió simplista i distorsionada de la seva realitat, alimentada per molts documentals, pel·lícules i llibres que han fet més mal que bé als propis inuit. Per exemple, ni ells van ser els inventors dels iglús de neu ni tampoc la majoria els va arribar a construir. No és donen petons amb els nassos, i molt menys et cedeixen la dona com a símbol d’hospitalitat i amistat; i ni tenen 100 paraules per definir la neu ni tampoc el color blanc. I a sobre, l’ós polar no té el pèl blanc, és transparent! Ho sabíeu tot això? Per aquest motiu, l’exposició «Nuna. La terra dels inuit», que ens presenta el Museu de Cultures del Món i el Museu Etnològic de Barcelona pretén apropar-nos a aquest poble, trencant tòpics i mostrant el passat, present i futur d’una ètnia que viu en una de les àrees més extremes i fràgils de la Terra: l’Àrtic, un dels indrets més afectats per l’escalfament global i la contaminació mediambiental que amenacen el nostre món. La nostra proposta és que a través d’aquesta exposició coneguem un dels últims bufs d’humanitat que li queden a aquest planeta. Perquè els inuit amb el seu exemple, convivint en perfecta simbiosi amb la naturalesa, ens mostraran el que un dia vam ser per entendre en el que ara ens hem convertit. Així doncs, fem un viatge a les regions àrtiques del Canadà i Groenlàndia a través dels objectes recollits per l’antropòleg, escriptor i viatger polar Francesc Bailón i de les impactants fotografies de les seves expedicions. Coneguem un dels últims bufs d’humanitat que li queden a aquest planeta. Descobrim com els inuit solucionaven els seus conflictes interns improvisant cançons i poemes. Anem a la recerca dels poetes de l’Àrtic. En Francesc Bailón ens explica que va ser a la primavera del 1997, quan treballant a la biblioteca del Museu Etnològic de Barcelona, va començar la seva veritable història amb els inuit. Una lectora havia deixat un llibre del crític literari britànic Cecil Maurice Bowra, Poesía y canto primitivo, al mateix lloc on l’havia estat llegint. En Francesc l’anava a guardar al seu lloc, però va sentir curiositat per llegir-ne el contingut. En aquesta obra, Bowra afirmava que els inuit solucionaven els seus conflictes interns, excepte l’assassinat, improvisant cançons i poemes satírics. Aquests duels cantats posaven de manifest la capacitat inventiva d’un poble que, mitjançant la improvisació de cançons, era capaç de solucionar un conflicte d’una manera cruel però pacífica. Pels inuit era més important restablir de nou la pau i l’ordre que no pas administrar-hi justícia. El següent pas que va fer va ser començar a buscar informació sobre aquest tradicional costum i va trobar en el Diari La Vanguardia, del 4 de desembre del 1920, la que és, amb tota probabilitat, la primera notícia publicada en un mitjà de comunicació estatal sobre aquest tema. Els duels entre esquimals són divertidíssims. Mai acaben malament, ja que l’única arma que utilitzen és la llengua. Quan dos individus tenen un disgust i es desafien, els amics formen una rotllana, i els adversaris queden al centre. Aleshores, el més vell dels que presencien el duel tira a la sort per decidir quin dels dos combatents ha de ser el primer a començar el duel tot parlant. Després que s’hagin insultat i dit «tros de gel, cua de guineu, nas de quilla, ren boig» i altres agudeses d’aquest estil, que són acollides per tots els habitants del poble amb una enorme riallada, la disputa segueix, cantant, ballant i colpejant tambors. Quan descansen, tornen a dir-se l’un a l’altre tot el que els ve al cap, ja sigui perquè ho saben o ho pensen, i fins i tot arrenquen tires de la pell dels avantpassats. El concurs, infatigable, assisteix amb alegria a l’original duel, i fins i tot hi participa indirectament, subministrant projectils verbals al contrincant de la seva simpatia; per últim, és proclamat vencedor el que més ha fet riure amb les paraules dirigides al seu adversari.   A mesura que en Francesc anava investigant sobre els duels cantats va comprovar que aquests es centraven en molt més que la solució d’una discussió amb una de les parts guanyadora i l’altra perdedora. Mitjançant l’ús de la comèdia, el cant i el ball, la gent era capaç de reflectir una situació, fer front als seus problemes d’una manera no conflictiva; i permetent que cada un tingués la oportunitat de «salvar el seu honor» a través de l’humor. I així, sabent d’aquest vell costum i pensant que els inuit havien de ser un poble molt ric culturalment parlant, és com va decidir orientar la seva brúixola cap el Gran Nord, per anar a la recerca d’aquests poetes de l’Àrtic... Francesc Bailón