Negritud agafada pels pèls

Gustau Nerín

Hi ha molts africans que tenen el pèl molt dur i arrissat, ben diferent al que tenen la majoria dels europeus. A l’Àfrica, malgrat els problemes econòmics, la perruqueria, i especialment la perruqueria femenina, és un dels afers que millor funciona. Les dones africanes es gasten grans quantitats de diners en arreglar el seu pèl. El procés d’allisar-se el cabell, o de posar diferents tipus de trenes, postissos (naturals o artificials) i perruques és un procés llarg i car, que genera una forta demanda de productes naturals o manufacturats d’un preu força elevat (els col·leccionistes d’art africà europeus es barallen pels cartells de les perruqueries africanes, on es dibuixen els pentinats més extravagants per atreure a les clientes). Al darrera de tots aquests processos es presenta un complex debat ideològic. Moltes africanes (i afroamericanes) durant anys van adoptar pentinats que imitaven el pèl de les blanques. El adoptar pentinats “propis” forma part del debat identitari negre. A Sud-àfrica, fa uns mesos, va haver-hi un gran escàndol perquè un institut d’elit impedia que les alumnes amb cabells afro anessin a classe sense allisar-se’ls. La premsa va acusar al centre de racisme i el govern va acabar per intervenir. Però el debat entre els partidaris de dur el cabell “natural” i els partidaris d’allisar-se’l o optar pels postissos és encara més intens a les comunitats negres de la diàspora. S’ha sacralitzat el “pèl afro”, tot i que entre els africans també hi ha una gran diversitat de cabelleres. També a casa nostra és tema de tertúlies, debats i fins i tot d’algun documental. Han proliferat els fòrums virtuals i presencials on es discuteix sobre el cabell de les africanes, i aquesta discussió no només es planteja des d’un punt de vista estètic. El cabell afro s’ha convertit en un element clau en la definició de la identitat africana, però també en un element de reivindicació de gènere. “Mi pelo, mi identidad”, és el títol d’un article en una pàgina web de feministes afrocèntriques que definiria tot aquest moviment. El moviment en favor del pèl negre (eufemísticament anomenat “ethnic hair”) no sempre és altruista. Alguns blogs i pàgines de defensa de la identitat negra t’acaben dirigint cap a webs de venda de productes de perruqueria africana (hi ha centenars de productes diferents). Una perruqueria africana pot cobrar fins a 400 € per un pentinat de qualitat, entre el mateix pèl, els productes i la feina de les perruqueres. Hi ha africanes que van a  la perruqueria dos cops per mes, i es poden gastar 500 € mensuals... La identitat afro, en aquest cas, no surt de franc. També es podria discutir l’associació entre la identitat de gènere i el pèl. Avui en dia la majoria dels homes negres no es preocupen gaire pel seu cabell: el duen molt curt. Els homes amb trenes, o altres tipus de pentinats poc comuns, a bona part de l’Àfrica, són considerats fumadors de marihuana o gays, i ni les drogues ni l’homosexualitat tenen gaire bona premsa, a l’Àfrica. Però si analitzem les fotografies etnogràfiques del segle XIX, podem trobar que en alguns grups ètnics la perruqueria importava tant als homes com a les dones, si no més. Els homes fang de l’Àfrica Central duien uns pentinats fets amb el propi pèl trenat barrejat amb palla, petxines, objectes metàl·lics, plomes... I entre els himbes, un grup de pastors nòmades d’Angola que han conservat molt bé els seus costums, tant homes com dones duen uns peculiars pentinats amb grans trenes reforçades amb fang, una de les seves principals característiques estètiques. Alguns d’aquests pentinats fins i tot incorporen unes grans banyes. El cabell és molt important a l’Àfrica, habitualment. A moltes cultures, el vidu o la vídua es rapen en senyal de dol, i això mostra la importància que li donen a aquest element. I, malgrat tot, el treball del cabell no sempre ha estat una obsessió a l’Àfrica. Els mursi d’Etiopia són un dels grups preferits dels turistes, pels plats que insereixen a  les seves boques, per les seves pintures corporals, pels seus espectaculars tocats, per la seva elaborada orfebreria, pel fet de dur grans banyes al cap o a les arracades... Però els mursi no porten cap tipus de pentinat. Homes i dones van rapats o amb el cabell molt curt. En una societat tant preocupada per l’estètica, el pèl hi juga un paper ben secundari. També els dinka del Sudan, que va fotografiar Leni Riefensahl, solien anar completament rapats: tant ells, com elles. Tampoc entre alguns pobles de Sud-àfrica, com els zulu o els ndebeles, el cabell era gaire rellevant, ni entre els homes ni entre les dones. Les fotografies antigues d’aquests grups ens els mostren amb espectaculars tocats, que incorporen plomes, teles i petxines, però sempre sense pèl o amb molt poc. És més, també hi ha societats africanes on les dones no ensenyen els cabells per motius religiosos. Algunes cultures islàmiques, a l’Àfrica Occidental i Oriental, exigeixen que les dones adultes no mostrin els cabells als homes. A Sud-àfrica, on l’Islam és en plena expansió, ja hi ha hagut diverses polèmiques amb relació amb el port del hijab.  Però a més a més, algunes dones cristianes a l’Àfrica Austral porten una barreja de boina i barretina que els oculta els cabells: creuen que la Bíblia mana que les dones adultes vagin sempre amb el cabell amagat. En canvi, és molt curiós que sovint s’oblida que a moltes societats africanes tradicionals el cabell determinava la identitat per grups d’edat. Algunes societats africanes tenien pentinats especials per als nens, que aquests abandonaven quan es feien grans. A algunes zones d’Àfrica Negra, i fins i tot a algunes àrees amazics, els infants, nens i nenes, duien tot el cabell rapat a excepció d’una tofa de cabells al capdamunt del cap. En arribar a la pubertat passaven a dur pentinats específics d’adults... El cabell dels africans no només permet fer una gran quantitat de pentinats, sinó que també és idoni per modelar tot tipus de discursos. Segur que encara en generarà de nous...