L'antropòleg insospitat

Gustau Nerín

Sens dubte, l’antropologia té una relació estreta amb el capitalisme i amb l’expansió colonial vinculada a aquest. El sistema capitalista és, per natura, un sistema expansiu i, per tant, a la llarga, té tendència a abastar tot el món. Conèixer els habitants dels territoris més distants és la base per a controlar-los. No és casualitat que els anys d’or de l’antropologia coincidissin amb els anys de l’expansió colonial europea, ni que tants i tants grans antropòlegs formessin part d’administracions colonials o col·laboressin amb elles.
I, òbviament, els discursos sobre l’altre de l’antropologia van constituir un mitjà per consolidar l’hegemonia d’Occident sobre la resta dels mons. Ja ho denunciava Aimé Césaire al seu Discurs sobre el colonialisme, on definia als antropòlegs i a d’altres africanistes (com el teòleg Placide Tempels), com “tots ells esbirros del capitalisme, tots ells seguidors declarats o vergonyosos del colonialisme explotador, tots responsables, tots odiosos, tots negrers, tots deutors a partir d’ara de l’agressivitat revolucionària”. Més tard, Edward Said, al seu Orientalisme, denunciaria de nou aquestes complicitats, i al seu darrera la denuncia creixeria amb tota l’escola dels estudis postcolonials.

Però es podria pensar que el fonament més profund de l’antropologia potser no ve del colonialisme, sinó de la intrínseca curiositat humana. La “mirada antropològica”, ¿potser no respon a la voluntat de conèixer l’altre, d’explorar la diferència entre les societats, de fugir d’una realitat pròpia que sovint es troba frustrant? Així sembla demostrar-ho El africano de Groenlandia el llibre autobiogràfic de Tété-Michel Kpomassie, un clàssic de la literatura de viatges que, més de 30 anys després de la seva publicació, Turner va traduir al castellà.

Kpomassie podria ser el màxim exponent de la curiositat per l’altre. Als 13 anys, aquest togolès de família pobre, en una llibreria de vell el seu país, va trobar un llibre sobre els esquimals i va decidir anar-se’n a Groenlàndia per a conèixer la seva societat. A partir dels 16 anys va començar el viatge que el duria al seu somni. Estalviaria cèntim a cèntim, coneixeria els personatges més pintorescos i s’aproparia, poc a poc, al món dels esquimals. Hi arribaria vuit anys més tard, el 1965.

La narració del viatge de Kpomassie és admirable per la seva frescor. El togolès no es un científic social obsessionat pel mètode, però es llança amb admirable valentia a l’observació participant: no era gens fàcil conviure amb els esquimals, en aquella època, perquè les seves condicions de vida eren extraordinàriament dures. Però Kpomassie no havia anat fins a l’altre extrem de món per veure els esquimals des de la veranda. I en la seva obra ens fa un magnífic retrat de com sobreviuen els esquimals, però també de com es diverteixen, com es barallen, com s’alcoholitzen, com es relacionen amb el medi... Però a més a més, Kpomassie, amb gran talent, percep perfectament que ell esdevé un objecte d’estudi per als esquimals. Un africano de Groenlandia és un escrit redactat des de l’empatia envers aquells homes tan diferents que vivien en un medi absolutament distant al seu.

Però el llibre de Kpomassie és bastant excepcional. No hi ha masses documents etnogràfics escrits per colonitzats o per persones externes a Occident sobre cultures diferents a la seva. Hi ha nombroses obres literàries que es presenten com a rèpliques als documents etnogràfics occidentals, on els colonitzats o antics colonitzats descriuen les seves pròpies societats. És el cas dels famosos “cronistes indígenes” d’Amèrica Llatina, encapçalats pel genial Guamán Poma de Ayala, però també entrarien en aquesta categoria nombroses novel·les semiautobiogràfiques d’autors de l’escola africana de la négritude, com El nen africà, del guineà Camara Laye, Amkul·lel, el nen ful, del malià Amadou Hampâté Bâ, o L’aventure extraordinaire de Bi Kado, fils de Noir, del nigerí Boubou Hama.

També hi ha moltes obres literàries sobre la vida dels africans a Occident (que només tracten de puntetes la forma de vida dels occidentals), des del clàssic Le docker Noir, del senegalès Sembène Ousmane, fins al recentíssim Children of revolution, de l’etíop Dinaw Mengestu. I hi ha alguna obra literària sobre la vida dels africans a la Xina, com Un estudiante africano en China d’Emmanuel John Hevi, o els estudis sociològics sobre el mateix tema del camerunès Joseph Fowale Tongkeh.  Fins i tot hi ha algunes obres sobre l’impacte que suposa als emigrants a Occident el seu retorn al país natal, com l’Americanah, de Chimamanda Ngozie Adichie, o Cada día es del ladrón, de Teju Cole.

Per altra banda, hi ha tota una tradició d’autors occidentals que es presenten com a intel·lectuals d’altres països que analitzen la societat europea des d’un punt de vista crític: les Cartes perses de Montesquieu, les Cartas marruecas de José Cadalso i, més recentment, Els Papalagi d’Eric Scheuermann (sembla desmentit completament que hagi estat obra d’un samoà).  Però no hi ha pràcticament obres etnogràfiques sobre Occident escrites per africans, ni per asiàtics, ni per oceànics. Probablement perquè amb la colonització, l’escolarització massiva, les migracions i la influència dels mitjans de comunicació de masses, els valors occidentals es van donar a conèixer per tot el món. La realitat d’Occident, d’una forma o altra, és coneguda als darrers racons del Planeta. Ben pocs individus, visquin on visquin, es poden sorprendre de com és Europa o de com viuen els europeus: no valdria la pena etnografiar-los (un cas excepcional en seria el presentat al documental Le Tour de France de deux Papous).

Els testimonis d’autors no occidentals sobre societats diferents a les seves tenen un gran valor per als antropòlegs. No és que estiguin exempts d’estereotips: de fet n’hi ha que n’estan ben farcits (per exemple, la novel·la La historia de Zahra, de la libanesa Hanan al-Shaykh, reflecteix tots els tòpics racistes dels àrabs contra els negres). Però, com a mínim, ofereixen un punt de vista diferent de les realitats que coneixem. Per això, és de celebrar la publicació de llibres com els Diaris del Sahara, de la taiwanesa San Mao, una mirada femenina i oriental a l’ex colònia espanyola.