L’acte total

Si la realitat es construeix socialment i  l’antropologia del coneixement ha d’analitzar els processos pels quals això es produeix, fer una anàlisi de la Setmana Santa que ara arrenca pot ser un repte majúscul. Arriscat. Però trobo que els comportaments d’aquests dies que van des del divendres dels Dolors, abans del diumenge de Rams, i fins el Dilluns de Pasqua, són vuit dies que, de vegades, ajuden a entendre’n d’altres, de comportaments. I parlo de conductes, gestos, actes i actituds tan des del terreny individual com des del col·lectiu. La festa, i les celebracions enmarcades dins d’expressions religioses, formen part de la nostra cultura en tant que, majoritàriament, el nostre calendari social s’organitza al voltant de dates religiosament rellevants. És el que té que la història del país l’hagin protagonitzada sovint abats, bisbes, comtes-bisbes i que l’església com a institució hagi manat- i encara que no ho sembli continuï manant- els designis d’una bona part de la política que es fa arreu. I no només aquí. I, per tant, crec que continua essent un objecte d’estudi candent, malgrat viure en una societat secularitzada. Ja sé que hi ha les festes de Nadal però trobo que la Setmana Santa és, dins de la tradició catòlica, un dels moments més significatius on s’hi conjuguen els actes festius i les creences religioses amb una ferma voluntat de fer vacances. I antropològicament no em negaran que és un còctel explosiu, una olla barrejada ideal per Sucar-hi pa. La Setmana es pot analitzar des de diversos punts de vista perquè té tants components amb tants significats  que es pot considerar que és l’acte total. En majúscules. Perquè es basa en elements històrics, religiosos, cristians, teatrals, lúdics, màgics, esotèrics, supersticiosos, estètics, emocionals, catàrtatics, creatius, etc. Des d’una perspectiva sociocultural s’hauria de considerar la Setmana Santa com un acte on s’hi reprodueix la societat a partir d’uns patrons preestablerts, uns rituals que estan destinats a suscitar, mantenir o renovar certs estats mentals en diferents grups socials. La relació entre text, pretext religiós i manifestació social passa pel ritual. El ritual te una vessant de reestructuració social, de socializació, com l’expressió de pertànyer a un grup, d’integració social, de lluita pel poder social, de prestigi social i polític, entre d’altres. La Setmana Santa posa en joc un complex sistema de significats que els espectadors interpreten d’una manera i els actors, d’una altra. Els uns amb respecte hi veuen una representació folclòrica, anacrònica pels temps que corren. I en canvi, els altres ho viuen amb devoció, sentiment i dedicació. Tant pels uns com pels altres la representació  està carregada d’una significació simbòlica, que tots saben que no és aleatòria ni innocent, sinó que comporta, que persegueix una intenció. Un conjunt d’actes repetitius i codificats, sovint solemnes, basats en la creença de la força d’éssers o de potències sagrades, amb les quals es pretén comunicar, amb el propòsit d’obtenir un efecte determinat. El perdó? La salvació? Una conducta, una actitud, que vé determinada per l’entorn social i cultural al qual pertanys. En funció de com ho visquis- no a la teva comunitat sinó a casa teva-, veus aquests dies com una expressió sentida i conscient del què suposa la passió i mort de Jesucrist, encara que pugui semblar difícil d’encaixar en un segle XXI descregut. O en canvi, i precisament per aquest allunyament progressiu del  fet i del què comporta, no combregues amb una colla de valors que transmet una conducta estereotipada, repetitiva, compulsiva i  de submissió que la comunitat pretén traduir a través de comportaments adecuats. I sinó n’estàs exclòs. I qui ho pensa, ho veu i ho viu d’aquesta manera s’instal·la en l’altre vessant. En aquella perspectiva que considera que amb allò no hi connecta, que antropològicament està molt allunyat del què es representa malgrat considerar-ho amb tota la seva dimensió com un acte total. Martí Gironell