La petjada digital

Després de tants anys navegant per internet, comprant-hi i penjant-t’hi coses, baixant-ne o simplement consultant-ne, el rastre digital de l’internauta s’ha convertit, per a alguns, en una mena de problema sense solució, un gènere del risc que s’accepta a canvi de poder continuar fent servir la xarxa, les aplicacions i les noves tecnologies: és com una ombra que creix i ens persegueix, de vegades amb volums insòlits, segons la quantitat, per exemple, de xarxes socials en què estigui subscrit l’usuari, el número de publicacions, la tirallonga d’indrets on s’hagi registrat al llarg dels anys. El rastre pot arribar a ser monstruós.

L’usuari estàndard, que no acaba d’entendre el funcionament dels algoritmes, de les galetes i de la xarxa en general, sovint rep avisos (a la mateixa xarxa) dels connaisseurs, avisos que el posen en guàrdia contra el que se n’ha dit la petjada digital. Des que es va generalitzar l’ús del núvol per guardar-hi documents, fotografies, vídeos i contrasenyes, la sensació de neguit (d’exposició) ha crescut i per norma se sol dir que qualsevol dia podem ser víctimes d’un ús fraudulent de les nostres dades. Per tot plegat, s’han multiplicat les aplicacions que en teoria ens ajuden a esborrar la nostra petjada digital, a encriptar més bé les nostres pertinences, a blindar millor l’accés a la nostra privacitat. Dit d’una altra manera, tot i no haver desaparegut l’amenaça dels virus, ara es parla molt més de l’amenaça que suposa tenir tanta informació flotant al mar digital. La privacitat està en joc, tot i tractar-se d’una privacitat relativa.

    Privacitat: la xarxa és parada per una aranya planetària. Freds però incansables, els algoritmes regulen i modifiquen el tràfic. Hi ha un esplet d’internautes, d’aranyetes, una a cada fil, mantenidores inconscients de la teranyina des d’on pengen, des d’on segreguen seda, informació a còpia de fer consultes, de carregar i descarregar imatges i opinions, tot teixint els seus propis capolls de l’aïllament. Aranyetes que deambulen, s’encanten, s’atrinxeren, baixen manuals per fabricar bombes o pugen receptes de gastronomia poètica, juguen a escacs contra un xip i deixen un rastre, la petjada digital, una rastellera d’escombraries que els algoritmes reciclen i fan servir per adornar les idees de la sort, del destí i de l’autonomia personal. L’aranyeta es congratula de portar una vida sense padrins i l’algoritme mou els fils i no accepta ni precs ni preguntes. La teranyina és una presó que sembla el món d’una llibertat gegant, perquè ningú no ha arribat mai als confins d’aquest camp de maduixes aparentment infinit.

    Des d’aquest punt de vista, no deixa de ser una paradoxa, el clam per la privacitat en un medi en què, qui més qui menys, no para d’abocar-hi informació personal. La diferència amb un calaix (l’espai tradicional on s’han guardat records, secrets, dades compromeses i coses per l’estil), és que el calaix digital emula la seguretat del calaix primordial i, alhora, l’usuari confia la calaixera a un tercer: una empresa, proveïdors de serveis, servidors recòndits. A més a més, el calaix digital ofereix una capacitat continent que destarota l’usuari, el dia que descobreix que hi té 40.000 fotografies, 10.000 cançons, una quantitat indicible de correus.

    Tornant a la petjada, abans de la irrupció de les noves tecnologies la persona corrent deixava un rastre relativament modest al seu pas per aquest món. El més normal és deixar alguns objectes, algunes marques, records i anècdotes, tot plegat a una escala més o menys difícil de gestionar però al capdavall assumible quan desapareixem. Ara com ara, aquesta petjada ja és gairebé immanejable en edats primerenques i, a més a més, és perillosament utilitzable. Cada vegada hi ha més casos de fotografies enviades en privat que acaben sortint a la llum. O casos de fotografies privades (tot i ser penjades en xarxes d’accés públic) que els mitjans agafen, publiquen, no paguen i es queden tan amples. El descontrol, segons com, ha arribat a ser majúscul amb els enregistraments que el ciutadà fa amb el mòbil i penja a les xarxes: els telenotícies hi ha dies que obren directament amb imatges pispades.

    Grosso modo hi ha dos camins que s’albiren a l’horitzó. L’un és el dels que proposen més control, l’enduriment de les condicions d’ús i de possibilitat pel que fa als accessos a la xarxa. L’altre proposa un relaxament, una actualització dels valors morals sobre què significa el rastre de cadascú i què és assumible que els altres en puguin fer: una mena d’actualització de què vol dir ser humà.
Entremig hi ha els que propugnen una tercera via, encara minoritària, que és la d’una pedagogia permanent de cares als vells i nous usuaris. De la mateixa manera que de petits no obríem el calaix dels secrets dels pares, a la xarxa hauríem d’entendre que les pertinences d’altri són precisament això, i que si pel que sigui tenim l’avinentesa de veure’n una part, la nostra incumbència s’acaba aquí.

- Adrià Pujol -