La ciutat imaginada

La vacunació avança, les normes es relaxen, hem après a conviure amb el virus, s’acosta el bon temps i una de les conseqüències predicibles de tot això és que tornarà el turisme al país, especialment a les zones més idiosincràtiques, com Barcelona.

    La represa d’aquesta porció de la normalitat (de la presència abassegadora i permanent de turistes a la capital) desperta tot d’incògnites que des del camp de l’antropologia tenen diverses interpretacions.
    En primer lloc hi ha la qüestió del territori, però en aquest cas no es tracta d’un territori real, sinó imaginat, recordat. Després d’un any de confinaments i de restriccions, la concepció de la ciutat (per part dels seus habitants) ha mutat. Si fins no fa gaire s’havia convertit en un territori nou i diguem-ne espoliat pel turista (o posat sencer al seu servei), d’uns mesos cap aquí s’ha convertit en un territori espoliat, sí, igualment sostret al ciutadà, però per les actuacions de l’administració. Tocs de queda, horaris, normes a l’hora de fer-lo servir, l’espai públic ha estat resignificat i a hores d’ara ja no és ni del visitant, ni de l’autòcton, ni de ben bé ningú, sinó que s’ha convertit en una espècie d’evocació. Només cal recordar com, durant el primer confinament, les criatures van ser literalment expulsades dels carrers. Portem un any rere una mascareta.

    En conseqüència, la querella dels últims anys entre la ciutadania i els turistes, el plet per les intensitats d’ús, per les condicions de degradació (o d’encariment del parc d’habitatge i dels serveis), sobre els costums oriünds (horaris, decència) versus els costums al·lòctons, tot plegat ha quedat en suspens i hi ha la sensació que ara la ciutat és una mena d’espai verge que caldrà reconquerir; sensació que en genera una altra, el fet que ja s’intueix que es produirà una cursa, una competició per veure qui se n’apropia primer. En aquesta batalla, que també és mig imaginària, es comença a veure que el turista (que ja és a les portes de la ciutat) disposa d’avantatges que l’autòcton no té. Com que el moviment de persones de vacances serà desigual, en funció dels índexs de vacunació d’origen, el greuge comparatiu es veu venir.

    En aquest sentit, una deriva possible d’aquestes premonicions mentals és que la rebuda del turisme recorri algunes de les línies mentals que ha generat tradicionalment la rebuda d’immigració. En poques paraules, les podríem resumir en el marc de l’accés als recursos. De la mateixa manera que més d’un ciutadà considera que la immigració devora recursos que li son propis per herència històrica, ara hi haurà el qui pensarà que el turisme (cridat per l’administració, per a la represa econòmica) s’endurà recursos que no li pertocarien en primera instància —amb pandèmia, encara, a sobre, no s’entendrà que un turista tingui llibertat per a segons què i un habitant no.

    La ciutat ha passat a ser el territori (imaginat) d’una comunitat (imaginària) que l’entenia com una suma d’espais, de serveis, de drets i deures consuetudinaris, a ser el territori (imaginat) on es dirimiran les diferències entre autòctons i passavolants a l’hora d’accedir als recursos (lleure, comerç, prestigis). No és cap secret que la presència massiva de turistes havia posat aquestes categories en tensió, però ara que és a punt de tornar veurem de quina manera es lliuren les batalles (imaginàries) en un marc nou, de terra i drets conqueribles.

    Un altre aspecte, paral·lel, tangencial a la tornada del turisme, és que els barcelonins, durant aquests mesos, han redescobert (si us plau per força) espais que havien esborrat del seu imaginari —mancats de base real. No podent sortir de la ciutat, les platges, la muntanya, carrers emblemàtics de Barcelona s’han omplert (quan s’ha donat permís) de barcelonins. Al voltant d’aquest fet ha brollat un relat mig nou, perquè ja tenia arrels en la querella prèvia, segons el qual el ciutadà ha pogut experimentar, de primera mà, com seria una ciutat menys abocada al turisme. Places buides, edificis visitables, tot d’una l’espai públic oferia la possibilitat de teixir un relat sobre la recuperació. Val a dir, també, que de les necessitats en fem virtuts i que, per poc que els barcelonins puguin anar-se’n de vacances, aquest relat podria desinflar-se, però de moment és ben viu.

    Finalment, i passant al territori real, la pandèmia ha deixat un panorama de desolació (comerços naufragats, grans esdeveniments cancel·lats) que ha obert els ulls al ciutadà, una mena de demostració empírica del model en què l’economia de la ciutat s’ha basat els darrers 40 anys, però també ha demostrat al ciutadà com seria una ciutat menys lliurada al turisme, menys tumultuosa, amb un aire més agradable. Ara caldrà veure si la represa, que no serà gaire gradual, de l’activitat d’abans, serà acceptada de manera gaire acrítica o si, pel contrari, per contrast aquest model serà impugnat amb més virulència que no pas abans de la crisi sanitària i social —que son del tot reals. 
 

- Adrià Pujol -