Imprimint caràcter

Aquest mes de setembre fa gairebé 570 anys que es va imprimir el primer llibre, la Bíblia de Gutenberg. Era el 1452. Una manera d’imprimir que per a la societat representava noves formes de comunicar-se. Abans que jo, molts experts en comunicació, han consagrats hores i anys d’estudi a analitzar l’impacte, la interiorització i els efectes d’aquella nova tecnología en la societat i, fins a quin punt, l’arribada de la impremta a les vides d’aquelles persones va donar peu, va crear, una nova espècie de dones i homes. Per tant, doncs, el xoc antropològic que va suposar la impremta amb caràcters mòbils, tal com la va concebre Gutenberg, pels nostres avantpassats va ser real i tan fort que encara ara ens dura. Ha servit per imprimir-nos caràcter, com a societat. Malgrat la quantitat d’avenços tecnològics que hem conegut, trobo que la paraula escrita i impresa es continua refermant com un dels grans motors de canvi de les nostres societats. I si no per què hi ha aquesta fal·lera per controlar el relat? Com s’expliquen i com ens arriben els fets? La llibertat d’expressió i d’impressió, de crear i generar informacions veraces i reals, no inventades i esbiaixades va ser i ha continuat sent el pal a la roda de l’evolució de la impremta. I en funció d’això les societats han sigut més crítiques, menys dòcils i menys conformades amb els poders establerts.

La invenció de la impremta va fer possible la multiplicació de textos en la Edat mitjana, quan l’edició de llibres estava molt restringida, i va revolucionar la cultura al ampliar el nombre de lectors potencials quan va multiplicar el nombre de llibres a uns costos molt reduïts. I l’alfabetització va agafar un impuls enorme. Permetre la socialització del coneixement era i és revolucionari i un acte en contra dels poders absoluts – llavors monarquíes i església, ara governs i grans corporacions- que havien guardat aquest preuat tresor que és la informació, gelosament per ells. La possibilitat de convertir les coses en paraules i que l’oralitat passés a la literalitat va ser i continua sent un canvi de paradigma que més de cinc cents anys després reivindiquem: la força, el poder de la paraula, atresorada en els llibres.

El que transmet i el que transforma a l’individu que la llegeix. No és estrany que s’arribés a parlar, en aquells temps, que la impremta havia arribar a crear una espècie humana nova. Els homes i les dones de qualsevol comunitat podien- això sí- en un acte més individualista llegir i escriure per conèixer i donar a conèixer. Compartir. Suggerir. Pensar. Dubtar. Qüestionar. Criticar. El potencial d’aquell invent es manté intacte i el temps de pandèmia prou que ens ho ha demostrat. La lletra impresa ha estat i és refugi, oasi però també revulsiu i catalitzador de noves maneres d’encarar els reptes més immediats i els futurs. I tot plegat gràcies a un giny que espero que ens acompanyi molts anys més ja que ens permet exercir el nostre dret més fonamental i inviolable com a societat, el de pensar lliurement. Una condició, aquesta de la llibertat, indispensable per deixar-nos continuar imprimint un caràcter autèntic, genuí.