El cercle màgic

Quan juguem, en grup o en solitari, tracem un cercle màgic al nostre voltant. No és ben bé que s’aturi el flux de la vida quotidiana, perquè el nen que juga a pilota al carrer sent el crit que li diu que el dinar és a taula. Més aviat tracem un cercle màgic al mig del flux, una mena d’illot on jugar, i mentrestant el riu de la vida ens passarà a banda i banda. El cercle màgic del joc és permeable, però és prou màgic com perquè perdem el món de vista una estona. Hi ha jocs i sobretot jugadors que, quan hi son, semblen abduïts. Al segle XIII Alfons el Savi es va fer fer el seu Llibre dels jocs i els va diferenciar segons es juguessin asseguts, drets o a cavall. S’ha de dir que només s’ocupava dels que es juguen a cadira, com els escacs, els daus, els jocs de tauler, i això és perquè eren jocs aptes per a tothom. Per a dones, que no cavalcaven o vivien enclaustrades, i per a homes vells o dèbils, que ni anaven a cavall ni caçaven, jocs que també eren aptes per als presoners i els navegants, que bé s’havien d’entretenir. A diferència d’altres jocs més físics, el tauler-univers idealitza l’acció en un espai petit i simbòlic que, no obstant això, pot viure’s i sentir-se infinit. Només cal veure la varietat i la riquesa dels jocs de rol. Dos, quatre, sis jugadors construint i ensorrant imperis, manejant multitud de personatges i d’habilitats, multiplicant les derives narratives —en una taula. De vegades he visitat peces del Museu Etnològic que no es trobaven exposades. La letargia d’una peça no exposada permet un altre tipus de diàleg. Hi enraones amb la veu més baixa, les preguntes agafen un aire una mica més confidencial. Al fabulós magatzem del museu, o n’hauríem de dir sala de reserva, hi havia, exposem-ho d’aquesta manera, amagada L’auca del botxí. De finals del segle XVII, catalana pels quatre costats, l’auca va ser un joc d’apostes molt popular, tan aviat permès com perseguit, un joc que causava furor i que avui en queda alguna reminiscència infantilitzada, és fàcil d’endevinar, amb el nom d’El joc de l’Oca. Però faríem malament d’acceptar aquesta evolució sense saber que, com diu l’historiador i especialista en jocs Oriol Ripoll, el nostre Joc de l’auca va entrar a França amb el nom d’hoca, una qüestió d’adaptació fonètica i que, molts anys després, a casa nostra es va adoptar i adaptar (i dibuixar) el joc de l’oca que tothom coneix. Un joc d’apostes. L’auca del botxí o joc de l’auca feia anar embostes de diners amunt i avall entre els jugadors, i ben aviat les autoritats, no podent controlar el sensacional flux de diners, el van prohibir o, segons l’ocasió, el van gravar. A més a més, el joc provocava baralles —com tots els jocs. Tornem-hi: un cop al cercle màgic, talment una arena, els jugadors competeixen. Tan li fa, de quin joc es tracti. Hi ha competició i regles, i per tant hi ha tensió i disparitat de criteris sobre les mateixes. És veritat que hi ha jocs més pacífics que d’altres, però la baralla és consubstancial al joc i, curiosament, se sol esdevenir fora del cercle màgic, un cop les regles deixen de poder contenir la violència que resulta de tota competició. Pensem en les baralles als partits de futbol, als bars, a tot arreu on es juga. L’auca del botxí del Museu Etnològic presenta unes il·lustracions sensacionals, dibuixos que embadaleixen. No se’n parla prou, sobre el fet que els jocs antics comportaven un aparat artesanal important. Taulers, peces, fitxes i daus. Veig il·lustracions d’animals diversos, d’objectes i personatges mitològics, astres, fruites, paisatges. I provo d’imaginar-me un grapat d’homes jugant-hi, d’amagat, al fons del fons d’una taverna, els dies d’una fira qualsevol, i els crits, els cops de puny a la taula, tota la gresca que va pujant de to sempre que hi ha moneda en joc. Un grapat d’homes atrapat en un cercle màgic que no aturava el temps, però que el deformava, no en va una de les imatges del ludòpata sempre és la d’ell, escurat, tornant de nit a casa, una mica desorientat, dolgut, probablement pensant que demà tindrà més sort. Sentint les cacofonies dels crits que devia generar, l’auca del botxí m’ajuda a pensar en els jocs d’apostes. En els de totes les èpoques i gèneres. Des de la innocent partida de cartes dels jubilats, amb apostes simbòliques de xavalla, passant per les baralles il·legals de galls o per les tortures legals de cavalls en cursa, fins als grans imperis del joc que son les apostes en línia, al voltant dels esports, del pòquer professional i altres. La fal·lera per apostar i cedir l’oportunitat de guanyar o perdre a un dau, a un crupier, cedir a les cartes, a un bombo ple de boles o als genets i als esportistes que els diners apostats es multipliquin o desapareguin. S’ha de convenir que el fet és antic i universal. Sovint s’ha dit que juguem per dragar un excés d’energia, física i psicològica. Estic segur que a l’auca del botxí també s’hi jugava per això, però no n’hi ha prou. Juguem per evadir-nos, per ser acceptats en un grup, per sentir el vertigen de la sort, les pessigolles de l’atzar, per guanyar i apujar l’amor propi o, el que és més important, juguem per jugar. No és cap bestiesa. Desocupa un humà gaire estona i no trigarà a fer punteria amb una pedreta a un arbre. En aquest sentit, ara que es parla tant de la ludificació de la vida quotidiana, en àmbits com el laboral, el de l’oci, el de la burocràcia, la família, etcètera, pensem-hi, que no sigui que simplement estiguem acceptant, per fi, que bàsicament som éssers jugaires, jugadors empedreïts. Per sort, ara l’auca del botxí sí, que està exposada a la seu de Montjuic del Museu Etnològic. Poder-la admirar i pensar-nos és un luxe. Adrià Pujol