Ifni. La mili dels catalans a l'Àfrica

Ifni, un petit i feréstec enclavament espanyol a la costa meridional del Marroc, no gaire lluny de la colònia del Sàhara, fou el destí inesperat de milers de soldats de lleva al llarg de tres dècades. Ocupat pel coronel Capaz en el context de la Segona República, el 1934, el territori no disposava de recursos naturals importants ni tampoc d’un paper estratègic en el concert internacional que pogués justificar una ocupació perllongada fins la retrocessió definitiva al Marroc de 1969. De fet, la pròpia peripècia de la seva ocupació, que acumulà diversos intents infructuosos fins el 1934 i que probablement fou fruit d'un error de localització de l'antiga fortalesa castellana de Santa Cruz de Mar Pequeña, expressa el desconcert d'una política colonial erràtica. El territori fou, així, menystingut pel lobby colonial català i espanyol, molt més interessat en l'explotació dels recursos de Guinea i del protectorat marroquí que no en les muntanyes gairebé ermes d'Ifni. D'altra banda, la situació de la colònia, envoltada íntegrament per territoris sota sobirania francesa i mancada d'un port natural que facilités l'atansament de vaixells, afavorí un aïllament del que només sortiria, ja a la dècada de 1960, un cop establerta una línia de vols regulars amb la Península i les illes Canàries. Empobrit i marginat, el territori d’Ifni només serví en les primeres etapes de la colonització com a base pel reclutament de forces indígenes -els anomenats Tiradores d'Ifni- que combateren amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil, i alhora com a presidio, com a destí de càstig, per a centenars de republicans en la immediata postguerra. Al cap i a la fi, Ifni no fou altra cosa que una colònia militar, l’escenari ideal per l’exhibició dels desvaris imperials de les elits militars de l’estat, i alhora el cul-de-sac on s’abocaren al llarg dels anys una munió de reclutes que allà van efectuar el seu servei militar. Aquesta exposició pretén explorar, precisament, l’experiència ambivalent viscuda pels joves catalans que foren soldats de lleva destinats a Ifni, tot utilitzant-la com a vehicle per a una reflexió general sobre el paper central assumit per l'exèrcit dins l'aventura colonial espanyola. Un exèrcit de vencedors que emprà les lleves del servei militar obligatori com a instrument de consolidació dels seus privilegis, i que convertí aquells destins imperials en plataforma per a l'acumulació de mèrits i ascensos. Enmig d'aquell teatre farcit de glòries militars i fervor patriòtic, els soldats de lleva no foren altra cosa que actors involuntaris. A l’atzar d’un sorteig que els envià, al llarg de la postguerra, a complir deures militars als turons pelats d’aquella malaguanyada colònia s’afegí, a partir de 1957, el trauma d’una guerra d’alliberament que fou, com era d'esperar, censurada pel règim franquista. L'Exèrcit d'Alliberament Marroquí, unitats irregulars organitzades per donar continuïtat a la lluita anti-colonial que havia assolit la independència del Marroc el 1956, s'aixecaren contra l'ocupació espanyola i francesa de les zones saharianes i d'Ifni. A finals de novembre de 1957, les colònies espanyoles d'Ifni i Sàhara quedaren, doncs, compromeses en un conflicte bèl·lic que agafà per sorpresa les elits militars i polítiques del franquisme, i que desembocà, en el cas d'Ifni, en un precari armistici on les zones sota control espanyol es reduïren a la capital, Sidi Ifni, i un petit cordó de seguretat que l'envoltava. Fou aquell estat de guerra cronificat, presidit per un alto el foc precari i sotmès a continues tensions a les línies de defensa establertes a les muntanyes properes a Sidi Ifni, el que visqueren, fins el 1968, el gruix dels reclutes enviats a Sidi Ifni. Prenent com a eix la memòria compartida pels antics veterans catalans, les seves històries de la mili a l’Àfrica, Ifni ens convida així doncs a endinsar-nos dins d’uns relats personals travessats per la rancúnia i la nostàlgia, testimonis configurats al voltant d’un plec de reivindicacions que romanen desateses potser perquè paren atenció sobre un passat incòmode que gairebé ningú no vol recordar. Aquest exercici col·lectiu de construcció d'una memòria comuna pren cos a través dels actes diversos que duu a terme l'Associació Catalana de veterans de Sidi Ifni, i en particular de les visites que organitza periòdicament a aquell antic enclavament colonial. Allà, agermanats amb altres companys d'armes que van patir unes condicions d'incertesa semblants, els veterans recorren els escenaris de la seva joventut, mobilitzen els seus records respectius i articulen un relat que, més enllà de les inflexions personals, està dominat pel rebuig a un projecte colonial percebut com a forassenyat o, si més no, com una dilapidació inútil de forces i energies, i que pren la guerra de 1957-1958 com a exemple paradigmàtic. Cal destacar que l'activa iniciativa memorial duta a terme pels veterans, en bona mesura al marge de tot suport institucional, no resulta de cap manera aliena a les particulars condicions que els afecten actualment. De fet, el greuge que en bona mesura desferma el projecte de recuperació de la memòria que protagonitzen els veterans és justament la manca de reconeixement institucional, l'oblit interessat que s'ha imposat sobre la seva a voltes tràgica experiència militar dins d'un país -Catalunya- i un estat -l'espanyol- desitjosos per raons diferents de passar pàgina d'uns episodis que contravenen els relats hegemònics que un i altre pretenen oferir del seu passat més recent. Ifni constitueix, així doncs, una ocasió per apropar-nos tant a les inconsistències del model imperial encetat pel franquisme com per revisar, a través del relat en primera persona d'alguns dels seus protagonistes involuntaris, aquest dossier colonial al que tothom sembla haver-li girat la cara tot confiant, per pura manca de maduresa, que simplement s'oblidi de manera definitiva.