El domini del secret

Ensarronades, impostures, mitges veritats i aixecades de camisa, la mentida és un mecanisme antropològic —una constant— i, per tant, té una o diverses funcions. Dit d’una altra manera, si mentim tant (força més que no pas diem la veritat), fa de bon pensar que tot l’edifici cultural, social nostre s’aguanta damunt la falsedat. No cal ser cap jutge moral, però, a l’hora d’analitzar la funció antropològica de la mentida, i més aviat cal mirar-se-la des de l’angle del secret, del domini del secret.

Posem un exemple, recollit per Franz Boaz i interpretat per Claude Lévi-Strauss: Quesalid, un xaman de l’illa de Vancouver, de jove no creia en el poder dels bruixots i dels altres xamans. Per desemmascarar-los se’n va fer alumne, deixeble, en va detectar les tècniques fraudulentes i en va millorar, no l’eficàcia, sinó l’espectacularitat, la teatralitat. Tot sorprès, va fer que molts malalts es curessin (per l’efecte placebo) i va optar per no revelar el secret (el frau) de les seves pràctiques i va decidir viure de fer de sanador.

Segon exemple: aviat farà un quart de segle i més de mig que es va publicar un llibre que va canviar la vida de milions de lectors, Las enseñanzas de don Juan. L’autor, Carlos Castaneda, era un estudiant anònim d’antropologia: hi narrava les seves trobades i experiències amb don Juan Matus, un bruixot indi amb el qual s’havia iniciat en els secrets dels bolets al·lucinògens. El llibre va ser un èxit entre els il·luminats del moviment hippie, molta gent en va fer un aliment espiritual de primer ordre i ningú no va demanar a Castaneda la veracitat de les fonts, les proves, res. No fa gaire, una biografia ha acabat de desmuntar la farsa.

D’exemples de frau diguem-ne intel·lectual, de plagis i mentides destinades a escalar socialment, acadèmicament, famiuliarment, etcètera, en tenim cada dia. No cal recordar la distància que hi ha entre les monografies i els dietaris de Bronislaw Malinowski. Ara que la xarxa permet comparatives ràpides, cada dos per tres surten acadèmics caçats, per haver refregit (o directament copiat) la feina d’altres. Però, el que no se sol dir, és que aquest modus operandi és més comú del que sembla. Amb altres mots, només ens indigna o ens arrenca un somriure quan se’n fa un cas, però hem de saber que és la manera més habitual de procedir en qualsevol àmbit.

Passant als fakes, mentides divulgades a la manera d’una veritat contrastada, tan li fa si parlem de grans escàndols polítics com si parlem de grans entabanades o de petites falsedats biogràfiques que, tothom, porta incorporades al periple vital. Un fake se sol vestir de fet insòlit i juga amb la credulitat dels que se l'empassen. De carambola retrata els incauts, els desemmascara i, d'alguna manera, els alliçona. La impostura desvelada és pedagògica. Els grans mentiders caçats menteixen per tots nosaltres.

Hi ha fakes famosos. El 30 d'octubre de 1938, Orson Welles i el Teatre Mercury de Nova York van adaptar La guerra dels mons (novel·la de ciència ficció de H. G. Wells) per la ràdio. Van inventar-se un noticiari real en directe. Tot i la introducció, en què s'explicava que allò era una dramatització, la gent que va sintonitzar tard, bona part va creure que la terra era realment envaïda per extraterrestres. Es va desencadenar un pànic molt nord-americà, amb l'obligat de col·lapse dels telèfons de la policia i dels diaris. Però al cap de poc es va saber que era una bola i les aigües van tornar al riu. L'endemà, molta gent demanava el coll d'Orson Welles, i ell va demanar perdó, en nom d'una broma de Halloween.

Un cop descobert, la funció del fake també demostrar que s’hi pot posar el veí, el ciutadà corrent, tothom s’hi pot embrancar. Però, qui és més abjecte, l’autor de la ‘mentida’ o els que l’amplifiquen sense parar-se a pensar si allò és veritat? A les comarques gironines també hi ha artistes del fake. Fa uns deu anys, un vídeo filmat a Campdevànol va fer-se molt famós (és a dir, la gent hi va caure de quatre potes), i fins i tot va deixar en evidència alguns mitjans del país. Penjat a Youtube, es veien uns catalans que de nit trobaven un àngel caigut a bosc, un ésser terrorífic. Després es va saber que tot plegat era una campanya publicitària d'un equip liderat per en David Resplandí. L'empresa que els va contractar els va demanar (em sembla que de genolls) que desmentissin la notícia.

El fake, un cop descobert, provoca un neguit. Ens demostra que la nostra enteresa i el nostre raciocini són prims. Se'ns pot convèncer de gairebé qualsevol cosa, si el qui mou els fils sap presentar-la versemblant. Els miracles i els que en viuen funcionen més o menys igual. Aquest ha estat el cas del pobre home que va sortir a tots els diaris i a totes les televisions dient que havia estat 35 anys en coma i que, mentrestant, la seva dona l’havia acompanyat i de propina havien tingut dos fills. La pantomima no ha durat gaire, però ha deixat amb el cul a l’aire la seriositat dels mitjans que en teoria ens han d’informar cada dia.

Després hi ha el fake que serveix per convèncer, sí, però amb una intenció, diguem-ne amb un objectiu noble —de vegades, a petita escala, parlaríem de la mentida pietosa. El novembre de 1923, Josep Pla i Eugeni Xammar es van inventar una entrevista amb Hitler. Desdoblada, la van publicar a La Veu de Catalunya i a La Publicitat, amb l'objectiu de presentar Hitler com un ninot esverat. Ja sabem que no va funcionar del tot i que la gent se’n va adonar massa tard. Un altre fake local, que fa país, va ser prou més benvolent. A finals del 1968, el meu pare es va inventar una entrevista amb en Josep Pla. Publicada al Tele/Estel, li feia dir al de Llofriu que Baltassar Porcel era el millor escriptor del moment. Dies enllà, Pla rebia una carta encesa de Porcel, on el mallorquí s'esborrava de gratitud. A mi em consta que Porcel entrava a la tomba i encara s'ho creia.

Vists tots aquests casos, la pregunta és la següent: ¿si les mentides (o les reserves de la veritat) han estat i són tant habituals des d’un punt de vista col·lectiu, per què des d’una escala individual no haurien de tenir la mateixa importància, existència i periodicitat?