Etnocentrisme: De derrota en derrota, fins a la victòria final

1Vaig aprendre el terme etnocentrisme quan vaig començar a estudiar Antropologia, a la Universitat de Barcelona, a la segona meitat dels anys 80. Confesso que abans mai no n’havia sentit a parlar. Per aquells anys, fora dels àmbits dels antropòlegs i futurs antropòlegs, es podia parlar de l’alienació, del mode de producció asiàtic, del psicoanàlisi i fins i tot de l’autogestió, però l’etnocentrisme no figurava dins el vocabulari convencional dels universitaris de l’època. Va ser fàcil entendre el que era l’etnocentrisme. Va ser molt més difícil entendre què implicava i com ens afectava. Si alguna cosa cal agrair als meus professors és que ens van ensenyar a posar en dubte totes i cadascuna de les nostres creences. Van caldre hores i hores d’apassionats debats per entendre com de difícil n’és, a vegades, de compatibilitzar conceptes com etnocentrisme, universalisme, drets humans, llibertats... Alguns professors ens van ensenyar que l’antropologia era, sobretot, una forma de mirar el món, i no pas simple tècnica basada en el treball de camp i l’observació participant. Després de donar moltes voltes pel món, vaig retornar a la universitat catalana el 2017. Les coses havien canviat radicalment: qualsevol estudiant coneixia el terme etnocentrisme (i també, sobretot, el terme “eurocentrisme”) i l’utilitzava amb fluïdesa. I ja no eren només els futurs antropòlegs els que havien incorporat aquest mot al vocabulari, sinó que fins i tot et podies trobar algun alumne d’Economia o d’Empresarials que l’usava amb comoditat. La crítica a l’etnocentrisme formava part de la programació de moltes matèries, d’Història a algunes Literatures. No era gens infreqüent que alguns alumnes fessin treballs on demostraven, amb sorpresa i indignació, que Colom era eurocèntric, que el Tirant lo Blanc era etnocèntric, que Felip V era eurocèntric, que el papa Joan XXIII era eurocèntric i que Hitler, també, era eurocèntric. Si la recerca era més extensa, podien arribar a deduir que tots aquests personatges suposaven una mostra perfecta de la cultura colonialista, capitalista i patriarcal. La crítica sistemàtica a l’etnocentrisme del passat, malgrat tot, no solia anar associada a una empatia especial cap als membres dels grups diferents al propi, més enllà d’una adoració exagerada per als grups més allunyats i més idealitzats (que no s’estudiaven particularment, no fos cas que els estereotips positius fossin desmentits per l’evidència). I la consciència del suposat antietnocentrisme propi anava associada a una estigmatització d’aquells grups que es consideraven etnocèntrics i racistes. Per a molta gent suposadament antietnocèntrica, no només són condemnables les cultures, els pobles i els grups socials que practiquen l’etnocentrisme, sinó tots aquells que no respecten certs principis bàsics suposadament universals. Òbviament, per a ells no es pot tolerar que certs grups es mostrin violents amb els infants. És obvi que al llarg de la història molts grups han recorregut a sistemes d’aprenentatge terriblement durs (dels espartans fins als nuba, passant pels nostres besavis). Però nosaltres estem convençuts que el nostre sistema educatiu no és que sigui infinitament millor que els altres, sinó que defensem que és l’únic vàlid. Qüestionem els nostres missioners del passat, però cantem les glòries i inferim un caràcter missional als nostres pedagogs. Tampoc mereixen cap respecte les cultures que estigmatitzen les dones i els homosexuals, i dóna la casualitat que la gran majoria de les cultures, al llarg de la història, han estigmatitzat les dones i els homosexuals (per no parlar dels discapacitats, els lletjos i, òbviament, els pobres). La simpatia que abans des de l’antropologia sentia pels membres de les cultures més allunyades passa a ser tan sols identificació amb l’individu de les cultures més allunyades que és oprimit per la seva cultura, i per tant, acaba fonent-se amb l’estigmatització de les cultures d’altres bandes del Planeta. No és cap novetat. Al període colonial els missioners ja es presentaven com a defensors dels drets de les dones dels pobles colonitzats. El colonialisme, també, es va presentar com a alliberador dels pobles del Sud. La majoria dels adversaris actuals de l’etnocentrisme mai no podrien sentir empatia per un grup extremadament violent com els yanomani, que tant van fascinar Pierre Clastress, però també tindrien greus problemes per simpatitzar amb els membres de les bandes urbanes, de cultura profundament masclista, o amb els mateixos obrers de la perifèria, probablement molt menys progressistes del que teòricament convindria. La simpatia envers els kurds, els saharauis o els karamojong no va associada a la creença en que qualsevol cultura té un valor per a l’univers sencer, sinó en la creença en que aquests grups (o alguna minoria selecta dins d’aquest col·lectiu) sí que acompleixen uns valors de la nostra cultura que suposem universals. Si partim de la superioritat absoluta dels nostres valors, a la fi, òbviament, la societat que més s’assembla al nostre model ideal de societat és la nostra (per lluny que estigui del model). Al cap i a la fi, les altres societats en tenen d’altres, de models ideals (que sovint tampoc acompleixen gaire). Les teories basades en el progrés acaben reforçant l’etnocentrisme de sempre. Marc Augé ja fa temps que va afirmar, en una entrevista, que ell no s’identificava amb el relativisme cultural. No va arribar a proclamar obertament el seu etnocentrisme, però ho va deixar entendre quan va proclamar que “no havia de tenir cap mena de respecte per a cultures que no respectaven certes coses”. De fet, el que Augé defensa és òbviament etnocèntric. I si ho exposa obertament no és perquè sigui extremadament conservador, sinó extremadament lúcid. L’etnocentrisme, de crítica en crítica, sembla a punt de guanyar la seva victòria final.   - Gustau Nerín -