Estat d'alerta

Aquest any 2020  es commemoren els 40 de la publicació l’any 1980 de la novel·la El nom de la rosa d’Umberto Eco i no puc deixar passar per alt ni l’efemèrides ni les circumnstàncies que estem vivint sense que em vinguin al cap diversos moments, diàlegs i escenes escrites per l’insigne semiòleg bolonyès. Passatges literaris que ajuden entendre la realitat que viu una comunitat. És igual que sigui monàstica o laica. Un grup d’individus enfrontats a uns signes que no entenen però que els condicionen la seva vida, el seu futur. Ressonàncies molt actuals. Recordin que d’avui per demà, com si d’un virus es tractés, apareixen misteriosament morts, un darrere l’altre, la majoria dels monjos que viuen a l’abadia i que han estat en contacte amb un llibre. Com si la lectura d’aquell volum els hagués encomanat alguna malaltia, els hagués inoculat algun estrany mal. El filòsof  escolàstic, Guillem d’Ockham, un dels pares del pensament modern és en l’essència de Guillem de Baskerville, el personatge del monjo detectiu que a l’estil Sherlock Holmes és enviat al monestir per treure’n l’entrellat d’aquell reguitzell de morts. I fra Guillem centra la seva idea en una màxima: "L’ explicació més senzilla sol ser la veritable". Una fórmula només comparable en eficacia i universalitat al principi més cèlebre de Holmes que diu que: "Quan tot allò que és impossible s’ha descartat i eliminat, el que quedi, per molt improvable que sembli és la veritat". Si s’hi paren a pensar són un parell de reflexions que en aquella petita comunitat abacial funcionen però també les podem traslladar a qualsevol societat, de qualsevol época, inclosa la societat d’avui. La nostra. Una societat, que sobrepassada  pels esdeveniments, quan mira de resoldre una situació adversa, complicada, per a la qual no sap trobar desllorigador, com és el de l’irrupció d’una pandemia, provoca incerteses, inseguretats entre els seus congèneres. Hi ha pocs per no dir gairebé cap responsable que opti per fer el que fa fra Guillem. No ho fa tampoc l’abat, que és l’autoritat d’aquella societat. No ho han fet les autoritats polítiques competents, en teoría. Quan no s’opta per anar de cares, de dir les coses pel seu nom, el que está demostrat que es provoca és una distorsió en el codi que descol·loca les persones. Eco considerava que el seu deure polític era convidar els seus lectors a  adoptar una sospita permanent davant dels discursos qüotidians. Per exercir-la, aquesta serena desconfiança, sostenia il profesore, no es requereixen competències científiques. Només voler qüestionar. “El dubte és el motor de la fe” deia  sant Tomàs d’Aquino. “La fe, la certesa d’allò que s’espera, la convicció d’allò que no es veu”, llegim a El nom de la rosa. La fe, per necessitat, necessita ser qüestionada per a crèixer i madura. Si no fos així, ens quedaríem en una fe infantil, una fe immadura, una fe fonamentada sobre emocions i sentiments, en comptes de ser-ho sobre la raó. “La fe cega del que es nega a comprendre, del que no sap i es conforma amb no saber: això no és fe, això és ceguesa, ignorància”… Fe és buscar més allà del cor… buscar entendre, dins de les nostres capacitats, això és en el que creiem… en la nostra recerca. No hi ha res incorrecte en dubtar o qüestionar-se allò en el que ens volen fer creure, al contrari, forma part de la nostra naturalesa i una de les eines bàsiques pel nostre creixement com a individu i com a membre d’una comunitat. Pareu atenció a l’advertència de Fra Guillem al seu ajudant i novici. “Fuig, Adso, dels profetes i dels que estan disposats a morir per la veritat, perquè solen provocar també la mort de molts altres, sovint abans que la pròpia, i de vegades en comptes de la seva pròpia, de mort”. Eco treballa per mostrar que en la literatura com en la vida, res no és el que sembla i ningú és qui realment diu ser. Tot és segons convingui en el moment i qui triomfa ara i sempre és el murri pocavergonya que desconfia de tots i es manté en estat d’alerta. Martí Gironell.