Els colons catalans a Guinea

Gustau Nerín és antropòleg i historiador, i ha centrat els seus estudis en la Guinea Equatorial, on hi ha viscut i treballat. Ha publicat diversos llibres sobre diferents temàtiques relacionades amb l'antiga colònia espanyola i ha format part del consell assessor de l'exposició Ikunde. El proper dijous 29 de setembre obrirà el cicle al voltant d'aquesta exposició amb una conferència titulada El somni tropical: Els colons catalans a Guinea. Hem conversat amb ell per avançar alguns dels aspectes que tractarà. Com comença la teva vinculació amb Guinea? Vaig començar a fer recerca sobre Àfrica i Guinea –vaig a anar-hi per primera vegada el 1990, quan tenia 22 anys– i després hi he anat de forma continuada, hi he viscut i hi he treballat, fent recerca, he estat professor i he obert una llibreria. I dins de Guinea he estat bàsicament al continent, molt més que no pas a Bioko –l'illa de Fernando Poo– on només hi he anat de manera puntual. Quines són les temàtiques que hi has estudiat? Un dels temes forts ha estat la conquesta del continent, com els espanyols l'ocupen. Un altre ha estat la història de l'illa de Corisco –que és davant de la costa continental, just a la frontera amb Gabon. He tractat el tema de la cooperació, he fet diversos estudis i hi he treballat professionalment. També he fet algun estudi sobre literatura guineana i literatura sobre Guinea Equatorial. I finalment he tractat temes d'antropologia de l'alimentació i també sobre el franquisme a Guinea. [caption id="attachment_226" align="alignleft" width="197"] Portada de Blanc bo busca negre pobre (La campana, 2011), on critica el paper de la cooperació internacional a l'Àfrica.[/caption] Aquest darrer tema, indissociable del fet colonial, és transversal amb tots el demés? Sí, de fet la meva tesina va ser sobre la relació colonial, entre els colons blancs i les dones negres, i a partir d'aquí he anat tractant temes més particulars. Quina és la presència actual d'espanyols i catalans a Guinea? Quan vaig arribar l'any 1990 hi havia una presència forta de cooperació espanyola i res més. Guinea era un país pobre i Espanya feia de potència neo-colonial i hi enviava metges i mestres, un col·lectiu molt gran, però l'any 94 –arran d'una crisi diplomàtica– tot això va desaparèixer, van quedar molt pocs blancs al país. A finals del 90, amb l'explotació del petroli, va començar a arribar gent de tot el món, i la presència espanyola va quedar molt diluïda. Ja no existeix la vinculació paternal i neo-colonial amb Espanya, i això ha normalitzant molt les relacions. Remuntem-nos al temps de la dominació espanyola. Qui eren aquests colons? S'han de diferenciar dues fases de la colonització. Fins el franquisme, el nombre d'espanyols que arriba és prou petit, la part interior del continent no es conquesta fins l'any 1927, i l'illa està subexplotada. És a partir del anys 40 que comencen a arribar grans masses d'espanyols, fins l'any 1960. El que caracteritza el colonialisme espanyol, que és molt paternalista, és que no permet que els negres accedeixin als càrrecs mitjans, els capatassos de les finques són blancs, mentre que a altres colònies veïnes aquests càrrecs són ocupats per negres. Això fa que la jerarquia racial sigui encara més dura i impedeix que els negres puguin accedir a les classes superiors, més enllà d'una petita elit fernandina –de Fernando Poo. El volum tan gran de blancs en un país tan petit és aclaparador. En percentatge, la Guinea Espanyola era el tercer país amb més població blanca després de Sud Àfrica i Angola, que són dos llocs amb assentaments europeus centenaris. [caption id="attachment_227" align="alignright" width="197"] Portada de Un guàrdia civil a la selva (La Campana, 2006)[/caption] Aleshores, el colonialisme espanyol no va fer servir les estructures socials del natius per al seu sotmetiment? No. Des de ben aviat, Espanya no accepta això. Mentre el colonialisme anglès es basava un sistema de govern indirecte –a través de les estructures locals– i el francès passava per l'assimilació, el sistema espanyol responia a un model paternalista, on l'església es dedicava al govern dels indígenes i l'explotació econòmica es feia a partir de finques controlades per espanyols amb mà d'obra arribada d'altres països africans. És un sistema molt peculiar on els colons espanyols tenen molt protagonisme. Per això l'aculturació a Guinea va ser molt forta, perquè qualsevol guineà vivia a prop d'una finca de blancs, tenia una escola on hi havia mestres blancs i l'estat tenia una presència molt forta. L'arribada dels colons als anys 40, està molt relacionada amb les condicions econòmiques de la postguerra? Dins del sistema d'autarquia franquista es va calcular que Guinea oferiria tot un seguit de productes tropicals que no poden arribar d'altres bandes. Es confia en que Guinea produeixi cafè, produeixi cacau, però també produeixi altres productes bàsics com la mandioca seca –que s'utilitza en la indústria alimentària– o el cautxú. Aquest protagonisme de l'economia guineana fa que durant uns anys els colons visquin molt millor que els habitants de la metròpoli. Existeixen també colons que arribessin fugint de la metròpoli per motius polítics? Hi ha algun cas, però no sembla que fos un motiu per emigrar. La colònia sempre va ser molt vigilada, i el governador podia decretar l'expulsió en 24 hores sense cap justificació. La principal ocupació dels colons era a les explotacions agrícoles? Hi ha una mitologia colonial que sempre parla del colon de la plantació, però, si mirem les xifres, en realitat no era així. Bona part dels colons vivien a les ciutats, dedicant-se al comerç i a l'administració, a Bata, a Malabo i a les petites ciutats. Les ciutats guineanes van créixer molt durant els anys 50 i 60 i hi havia serveis i també oci. Tota aquesta mitologia del colon sacrificat, vivint enmig de la selva, reflecteix una part molt minsa. A finals de la colònia no hi havia zones desconnectades perquè el país és molt petit i la colonització havia arribat a tots els racons, no existia la figura de l'individu aïllat com sí existia en altres colònies africanes. [caption id="attachment_229" align="alignleft" width="200"]

Portada de La última selva de España (Catarata, 2010)[/caption] Existia una segregació racial? Justament, la gran preocupació dels blancs era que aquestes ciutats en creixement no s'omplissin de negres. El centre de Bata estava poblat pels blancs i els negres vivien a les zones perifèriques. Aquesta separació es controlava amb un sistema de passis i els nadius havien de demanar permís per sortir de la seva zona de residència. Hi havia legislacions diferenciades per blancs i negres: laborals, sobre la propietat de la terra, per la tinença d'armes. Totes les lleis establien una discriminació, i els colons que hi anaven sabien que accedirien a una posició de privilegi. Quina importància tenien els catalans dins d'aquests colons? Els catalans van tenir el protagonisme en certes regions, fins al punt que hi havia alguns natius, cada cop menys, que et sabien dir algunes paraules en català perquè havien treballat en explotacions catalanes. En cap cas van intentar crear una comunitat diferenciada, però sí que tenien una certa solidaritat entre catalans, que els permetia accedir a xarxes d'ajuda mútua, i es relacionaven a través de les visites a altres colons, que era una part important del seu oci. Com van viure els colons la independència? Pensem que molts es van retirar abans de la independència. Al llarg dels 60 hi ha un degoteig de colons que van marxant perquè ja veuen que això no acabarà bé. Evidentment, la sortida va estar rodejada de violència i d'humiliació. No és tant que el nou govern dictatorial prengués mesures contra els colons, sinó que va atiar les masses, que van reaccionar contra un sistema colonial basat en una desigualtat de poders i de distribució de la terra que era insostenible. El que és innegable és que tot plegat es va convertir en un saqueig en què les propietats van acabar en mans dels partidaris de Macias. Molts guineans van quedar insatisfets pel canvi i existia, ara ja no tant, una certa nostàlgia colonial entre els que no s'havien beneficiat per la independència. [caption id="attachment_228" align="alignright" width="195"] Portada del darrer llibre de Nerín, Traficants d'ànimes (Pòrtic, 2015) que tracta el paper dels esclavistes espanyols a l'Àfrica[/caption] Els ex-colons també han fomentat un discurs al voltant de la nostàlgia d'uns temps millors. El que més em sorprèn és aquesta manca d'assumpció del passat, per part del colons, no hi ha cap voluntat de revisió del que va passar. Entenc que per alguns va ser traumàtic, però el que no es pot fer és justificar la situació colonial i molt menys mitificar-la. Presentar ara que aquella era una societat sense conflictes, després del que va esclatar, és surrealista. Com s'ha construït la memòria d'aquests ex-colons? És curiós perquè es tracta d'un fenomen relativament nou. Després de la independència és matèria reservada i no es pot publicar res. A partir del 77 apareixen algunes publicacions sobre guinea, no gaire cosa, i no és fins a finals dels 90 i principi dels 2000 que hi ha aquest reviscolament de la memòria colonial, que es tornen a trobar entre ells i els fills comencen a reivindicar aquest passat. És curiós tot aquest buit, de trenta anys, en què les societats de colons havien estat inactives. És ara que apareix aquesta mena de moda retro, que recrea un mite colonial que és compartit fins i tot per països occidentals que no van tenir colònies, que és més tributari d'uns estereotips que de la pròpia experiència concreta de la colonització.