Com els 'mitjans digitals' de recollida de la cultura visual i el patrimoni immaterial s'han de documentar en els inventaris dels museus?

CAT

Com aquests 'mitjans digitals' (que formen part de les pràctiques existents per recollir la cultura visual i el patrimoni immaterial) s'han de documentar en els inventaris dels museus?

L'interès en el patrimoni immaterial i els reptes de la seva documentació no són nous per als museus. No obstant això, el reconeixement del patrimoni digital, especialment dels objectes d'origen digital, porta a escena noves preguntes sobre com hem de documentar i integrar-los en els inventaris, col·leccions i espais sobre memòria cultural.

Però una pregunta, gens trivial, ve implícita amb la rellevància dels objectes digitals. Els mateixos mitjans digitals i tecnologies que serveixen per recollir i identificar el patrimoni digital també formen part d'aquest patrimoni? Com s'haurien de documentar aquests mitjans i tecnologies digitals en els inventaris dels museus?

Aquesta és una pregunta important que obliga a reflexionar sobre els límits del patrimoni digital. Què forma part i què no de l'inventari del patrimoni digital? Segons la UNESCO el patrimoni digital també inclou informació i recursos tècnics i científics de base digital. La seva definició afirma que s'hi inclouen els "programes informàtics o pàgines web, entre molts formats possibles dins d'un ampli repertori de diversitat creixent". Segons això, mitjans i tecnologies digitals formen part del patrimoni, encara que hagin suscitat molt poca atenció en tant que objectes culturals i de mediació social.

Encara queda molta feina per integrar i mostrar al museu la influència dels mitjans digitals en dinàmiques culturals, pràctiques i processos de significació social. La conferència de gener de 2016 Digital Horizons, Virtual Selves: Rethinking Cultural Heritage in the Museum en el Research Center for Material Culture (RCMC) dels Països Baixos va exposar diversos aspectes rellevants. Per exemple, es va mostrar que és possible entendre la tecnologia, mitjans i objectes digitals com obres humanes creatives i històriques que mereixen un espai  i una línia de recerca pròpia en els museus. Així mateix, es va reflexionar sobre la possibilitat de crear un espai sobre memòria cultural digital en què estiguin exposats aquests mitjans digitals i les tecnologies que els suporten.

És totalment cert que s'han de definir nous elements identificadors per a classificar la diversitat d'objectes i mitjans digitals en el Digiscape. Seguint aquest ordre d'idees, un element potencialment central per documentar els mitjans digitals és la seva relació amb la cultura material. És a dir, a quin conjunt de cultura material correspon l'ús dels mitjans digitals i el seu lloc sociocultural. Tenen els mitjans digitals una pròpia materialitat que serveixi de base per a documentar i integrar-los en l'inventari museogràfic?

Documentar els mitjans digitals fa pensar sobre la pròpia materialitat d'allò digital i els seus límits. En aquesta àrea hi ha una diversitat de preguntes que obren nous camps d'investigació. De moment hi ha més preguntes que respostes, la qual cosa indica l'oportunitat i necessitat d'investigació que implica l'àmplia presència i influència de l'anomenat Digiscape. Alhora, reconèixer el valor cultural i social dels mitjans digitals, que serveixen al mateix temps d'eina per identificar i recollir altres objectes digitals, significa subratllar el seu caràcter mediador. Els mitjans digitals no estan lliures de connotacions culturals, hegemonies i mecanismes d'exclusió i inclusió de significats i identitats.

Un exemple interessant de documentació de mitjans digitals i la seva relació amb la memòria cultural i el patrimoni és el projecte de recerca de l'arqueòloga digital Tjarda de Haan i el Museu d'Amsterdam. Tjarda de Haan està “excavant” i reconstruint la De Digitale Stad (DDS; La Ciutat Digital), la primera ciutat digital del món. El 1994 la Ciutat Digital va obrir les seves portes al públic, però el 2001 el projecte va finalitzar. La Ciutat Digital és la comunitat virtual més antiga dels Països Baixos i és, al mateix temps, mitjà digital i conjunt d'objectes, la qual cosa la converteix en un excel·lent referent per al debat sobre la documentació i recerca d’allò digital en els museus.

D'una banda, no existeix una única manera de documentar allò digital en els catàlegs dels museus i causa de les  particularitats dels mitjans digitals, cal que la seva categorització tingui una capacitat d'adaptació a la seva condició, que per definició és líquida. D'altra banda, es tendeix a pensar que allò digital pot durar per sempre, però la veritat és que, igual que la cultura material, els objectes digitals també estan exposats al desgast i a la pèrdua. Així com moltes pàgines i plataformes web van desapareixent, també les versions més primerenques de la web tenen el risc de fer-ho. Això ens parla del caràcter efímer que també caracteritza allò digital i que és un element clau que influeix en les pràctiques de documentació i categorització.

El treball museogràfic va identificant, a poc a poc, els punts cardinals per incloure als mitjans digitals en una nova taxonomia. Per exemple, un altre element bàsic que els identifica és la seva funció d'interconnexió. Els mitjans digitals estan definits per la seva funció d'interconnectar objectes i en el Digiscape tot tendeix a estar enllaçat. Potser aquest element rizomàtic sigui important en la taxonomia museològica d'allò digital.

La materialitat dels mitjans digitals, la seva condició efímera i el desgast (a causa de les actualitzacions de programari, per exemple), el seu valor en tant que objecte de mediació cultural i la seva vocació d'interconnectar, són 4 aspectes que descriuen a aquests mitjans, espais i canals virtuals. Tanmateix hi ha una cinquena columna que sosté als mitjans digitals i és el seu ús, i per tant el seu públic, els seus usuaris. L'usuari és un nou element identificador de les audiències que només ha estat possible amb allò digital. Els usuaris permeten introduir altres elements en aquest debat que els objectes i mitjans físics no permetien incloure tan fàcilment i directa. És a dir, mesurar l'ús i interacció de les audiències digitals amb els mitjans i objectes digitals.

Per què és important aquest cinquè element? Perquè seguint la vocació participativa i incloent dels museus d'etnologia és pertinent i important tenir en compte les audiències per construir formats de documentació dels mitjans digitals. Aquesta possible participació té almenys dues vessants: quantitativament és possible mesurar l'ús digital de les audiències (per la qual cosa es necessiten eines digitals que permetin fer el seguiment d'aquestes dades i després interpretar-les) i qualitativament cal investigar com valoren les comunitats aquests mitjans digitals. Igual com passa amb la cultura material, la cultura digital és rica en significats i lectures emocionals que generen adherència, rebuig, sentiments d'identitat i autoreconeixement, entre d'altres. Reconèixer aquest context i obrir línies d'investigació ajudaria a aprofundir en possibles formes de documentar els mitjans i eines digitals que caracteritzen aquesta època i que tant influeixen en la relació entre allò local i allò global a la societat contemporània.

 

ES

¿Cómo estos ‘medios digitales’ (que forman parte de las prácticas existentes para recoger la cultura visual y patrimonio inmaterial) se tienen que documentar en los inventarios de los museos?

El interés en el patrimonio inmaterial y los retos de su documentación no es algo nuevo para los museos. No obstante, el reconocimiento del patrimonio digital, especialmente de los objetos de origen digital, trae a escena nuevas preguntas acerca de cómo debemos documentarlos e integrarlos en los inventarios, colecciones y espacios sobre memoria cultural.

Pero una pregunta, nada trivial, viene implícita con la relevancia de los objetos digitales ¿los mismos medios digitales y tecnologías que sirven para recoger e identificar el patrimonio digital también hacen parte de este patrimonio? ¿Cómo se tendrían que documentar estos medios y tecnologías digitales en los inventarios de los museos?

Esta es una pregunta importante que obliga a reflexionar acerca de los límites del patrimonio digital. ¿Qué hace parte y qué no del inventario del patrimonio digital? Según la UNESCO el patrimonio digital también incluye información y recursos técnicos y científicos de base digital. Su definición afirma que están incluidos los “programas informáticos o páginas web, entre otros muchos formatos posibles dentro de un vasto repertorio de diversidad creciente”. Según lo anterior, medios y tecnologías digitales hacen parte del patrimonio, aunque poca atención haya sido entregada a ellos en tanto objetos culturales y de mediación social.

Aún queda mucho por hacer para integrar y mostrar en el museo la influencia de los medios digitales en dinámicas culturales, prácticas y procesos de significación social. La conferencia de enero de 2016 Digital Horizons, Virtual Selves: Rethinking Cultural Heritage in the Museum en el Research Center for Material Culture (RCMC) de los Países Bajos expuso varios aspectos relevantes. Por ejemplo, se mostró que es posible entender la tecnología, medios y objetos digitales como obras humanas creativas e históricas que merecen un lugar y una línea de investigación propia en los museos. Así mismo, se reflexionó acerca de la posibilidad de crear un espacio sobre memoria cultural digital en el que estén expuestos estos medios digitales y las tecnologías que los soportan.

Es totalmente cierto que se tienen que definir nuevos elementos identificadores para clasificar la diversidad de objetos y medios digitales en el Digiscape. Siguiendo este orden de ideas, un elemento potencialmente central para documentar los medios digitales es su relación con la cultura material. Es decir, a qué conjunto de cultura material corresponde el uso de los medios digitales y su lugar sociocultural. ¿Tienen los medios digitales una propia materialidad que sirva de base para documentarlos e integrarlos en el inventario museográfico?

Documentar los medios digitales hace pensar sobre la propia materialidad de lo digital y sus límites. En esta área hay una diversidad de preguntas que abren nuevos campos de investigación. De momento, hay más preguntas que respuestas, lo cual indica la oportunidad y necesidad de investigación que implica la vasta presencia e influencia del llamado Digiscape. Al mismo tiempo, reconocer el valor cultural y social de los medios digitales, que sirven al mismo tiempo de herramienta para identificar y recoger otros objetos digitales, significa subrayar su carácter mediador. Los medios digitales no están libres de connotaciones culturales, hegemonías y mecanismos de exclusión e inclusión de significados e identidades.

Un ejemplo interesante de documentación de medios digitales y su relación con la memoria cultural y el patrimonio es el proyecto de investigación de la arqueóloga digital Tjarda de Haan y el Museo de Amsterdam. Tjarda de Haan está “excavando” y reconstruyendo la De Digitale Stad (DDS; La Ciudad Digital), la primera ciudad digital del mundo. En 1994 la Ciudad Digital abrió sus puertas al público, pero en 2001 el proyecto fue finalizado. La Ciudad digital es la comunidad virtual más antigua de los Países Bajos, y es al mismo tiempo medio digital y conjunto de objetos, lo cual le convierte en un excelente referente para el debate sobre la documentación e investigación de lo digital en los museos.

Por una parte, no existe una única manera de documentar lo digital en los catálogos de los museos y debido a lo particular de los medios digitales, es necesario que su categorización tenga una capacidad de adaptación a su condición, que por definición es líquida. Por otra parte, se tiende a pensar que lo digital puede durar para siempre, pero la verdad es que, al igual que la cultura material, los objetos digitales también están expuestos al desgaste y a la pérdida. Así como muchas páginas y plataformas web van desaparecido, también las versiones más tempranas de la web tienen el riesgo de desaparecer. Lo anterior nos habla del carácter efímero que también caracteriza a lo digital y que es un elemento clave que influye en las prácticas de documentación y categorización.

El trabajo museográfico va identificando, poco a poco, los puntos cardinales para incluir a los medios digitales en una nueva taxonomía. Por ejemplo, otro elemento básico que los identifica es su función de interconexión. Los medios digitales están definidos por su función de interconectar objetos y en el Digiscape todo tiende a estar enlazado. Tal vez este elemento rizomático sea importante en la taxonomía museológica de lo digital.

La materialidad de los medios digitales, su condición efímera y desgaste (debido a las actualizaciones de software, por ejemplo), su valor en tanto objeto de mediación cultural y su vocación interconectora, son 4 aspectos que describen a estos medios, espacios y canales virtuales. No obstante hay una quinta columna que sostiene a los medios digitales y es su uso, y por lo tanto su público, sus usuarios. El usuario es un nuevo elemento identificador de las audiencias que solo ha sido posible con lo digital. Los usuarios permiten introducir otros elementos en este debate y que los objetos y medios físicos no permitían incluir tan fácil y directamente. Esto es, medir el uso e interacción de las audiencias digitales con los medios y objetos digitales.

¿Por qué es importante este quinto elemento? Porque siguiendo la vocación participativa e incluyente de los museos de etnología, es pertinente e importante tener en cuenta a las audiencias para construir formatos de documentación de los medios digitales. Esta posible participación tiene por lo menos dos vertientes, es posible medir cuantitativamente el uso digital de las audiencias (por lo cual se necesitan herramientas digitales que permitan hacer seguimiento de esos datos y luego interpretarlos) y cualitativamente es necesario investigar cómo se valoran esos medios digitales por las comunidades. Del mismo modo como ocurre con la cultura material, la cultura digital es rica en significados y lecturas emocionales que generan adherencia, rechazo, sentimientos de identidad, autorreconocimiento, entre otros. Reconocer este contexto y abrir líneas de investigación ayudaría a profundizar en posibles formas de documentar los medios y herramientas digitales que caracterizan a esta época y que tanto influyen en la relación entre lo local y lo global en la sociedad contemporánea.

 

EN

How digital media used for collecting immaterial heritage and visual culture should be documented in museum inventory?

The interest in immaterial heritage and the challenges for its conservation is not something new for museums. Nevertheless, the acknowledgement of digital heritage, specially of born digital objects, underlines new questions about how should we document them and integrate them in collections, inventories and spaces about cultural memory.

But there is another question, nothing trivial, that comes implicit within the relevance of digital objects: The same digital media and technology we use for identifying and collecting digital heritage is part of that heritage as well? How these digital media should be documented in museum inventories?

This is an important question that makes reflecting about the limits of digital heritage. What is part of the digital heritage inventory and what is not? According to UNESCO the digital heritage also includes information and technical and scientific resources of technological base. Its definition declares that “software and web pages, amongst several possible formats in a wide range of a growing diversity” are included as digital heritage. According to the mentioned before, digital media and digital technology are part of human heritage, although little attention has been given to them as cultural and social mediation objects.

There’s a lot to do for integrating and exhibiting the influence of digital media over cultural dynamics, everyday practices and social processes in the museum. The conference Digital Horizons,  Virtual Selves: Rethinking Cultural Heritage in the Museum en el Research Center for Material Culture (RCMC) that took place last january 2016 in the Netherlands presented various relevant aspects. It explained that it is possible to understand technology, media and digital objects as creative and historical human works deserving a place and own lines of research in museum context. Likewise, there were considerations about the chance of creating a room or a special place for digital culture memory as a strategy to exhibit digital media and the technologies that make it possible.

It is totally true that new identifier elements must be defined for classifying the diversity of digital media in the so called Digiscape. Following this order of ideas, a potentially central element for documenting digital media is its relationship with material culture. That’s to say, to what group or type of material culture the use of digital media correspond? Do digital media posses its own materiality that may be used as a starting point for documenting and make them part of museological inventory?  

Documenting digital media makes you think about the physical materiality of the digital and about its limits. In this debate there are a lot of questions opening new fields of researching. For the moment, there are more questions than answers, which indicates the opportunity and necessity of researching due to vast influence and presence of the Digiscape. At the same time, acknowledging the cultural and social value of digital media means emphasize its social mediator role.  Digital media are not free from cultural connotations, hegemonies and relationships of exclusion and inclusion of identities and meanings.

An interesting example of documentation of digital media and their relationship with cultural memory and heritage is the researching project of the digital archeologist Tjarda de Hann and the Amsterdam Museum. Tjarda de Hann is “excavating” and rebuilding the De Digitale Stad (DDS; The Digital City), the world’s first digital city. In 1994 it opened its doors to the public, but in 2001 the project was shut down. The Digital City is the oldest digital community of the Netherlands and it is digital media and collection of digital objects at the same time. This makes it an excellent referent for debating about documentation and investigation of the digital in museums.

On one hand, there’s not a single way to document digital objects and media in museum catalogues and due to the specificity of the digital media it is necessary to adapt to this liquid condition. On the other hand, it is easy to guess that digital last forever, but the truth is that like physical objects the digital ones are exposed to deterioration and erosion. Like many web pages and digital platforms disappear day by day, the early versions of online projects tend to vanish. The former idea tells us about the ephemeral feature of digital objects and the importance of considering this when documenting and categorizing.

Museological work is identifying, little by little, the core points for including digital media in new taxonomies. For example, there is another basic element that identify the digital media and it is their interlinking function. Digital media are defined by its functions of linking digital objects. In the Digiscape everything has to be connected. This rhizomatic element may be very helpful in museological taxonomies of the digital.

The materiality of digital media, its ephemeral condition and the erosion (due to continuous updating), its mediating value in society and its interlinking vocation are 4 descriptive factors of the mentioned media, spaces and virtual channels. However there’s a fifth factor that supports digital media and the use of them, the users. The word users is a new way to identify the audience, only possible with the arrival of the digital world. Users allow us to introduce more elements in this debate that were not possible to consider with the old media and physical objects only. That is the measurement of the use and interaction of the audiences with the digital media and digital objects.

Why is so important this fifth factor? Because following the objective of inclusion and social participation of ethnological museums it’s pertinent and necessary take into account audiences for developing documentation formats of digital media. This possible participation has at least two aspects; it’s possible to quantitatively calculate the use of digital media (there is need of software and monitoring tools and then interpret them); a qualitative research of how digital media are understood and valued by communities. In the same way as material culture, digital culture is full of cultural meanings and emotional readings producing identity feelings, self-recognition, rejection and social adhesion. It’s time to fully recognise this context opening new researching lines to help this debate to go deep into the documentation practices of a variety of digital media that is constantly influencing the relationship between the local and the global in contemporary society.