Tot i la pandèmia, la vida continua i això és motiu de celebració constant. El 29 d’abril és el Dia Internacional de la Dansa i moltes colles de cultura popular s’han preparat per commemorar-ho com pertoca. Però… coneixeu els àmbits de cultura popular que incorporen la dansa? En repassem la història!

Els esbarts

Probablement, quan pensem en dansa festiva ens vénen al cap els esbarts. Un esbart és, en sentit estricte, un grup d’animalons o de persones. En cultura popular, un esbart és un grup més o menys nombrós de persones que es dediquen a la dansa tradicional i que, per atzar, mossèn Cinto Verdaguer va batejar amb aquest nom. El primer esbart es va fundar l’any 1901 a Vic. El més antic encara actiu a Catalunya és l’Esbart Català de Dansaires, del 1908. A Barcelona n’hi ha més de vint, com ara el Montserratí Martinenc, l’Espiga d’Or, el Santa Eulàlia, el Ciutat Comtal, el Sant Martí, el Folklòric d’Horta, el Lluís Millet, el Joventut Nostra, el Sant Jordi, el Gaudí, el Maragall, l’Estel i el grup Ballets de Catalunya.

Les danses tradicionals

Actualment molts esbarts tenen danses vives incorporades al seu repertori i que ballen per les festes majors respectives: el Ball de Cercolets de l’Esbart Català de Dansaires, el Ball de Teixidores de Sant Andreu o el Ball del Corpus de Sang, també de Sant Andreu. Però hi ha un grup de danses vives que encara es ballen com era costum antic, a la plaça de la vila el dia gros de la festa major. Són els Balls de Rams. I no els ballen exclusivament els esbarts, sinó que hi pot participar tothom. A Barcelona en tenim tres: el d’Hostafrancs, el de Sant Andreu i el de Sant Martí.

La sardana

L’origen de la sardana és encara confús, tot i que darrerament hi ha força consens a considerar que el contrapàs i la sardana curta en són els antecedents més plausibles. A final del segle XIX la sardana es va convertir en un ball de moda a l’Empordà, el Rosselló i la Selva. Ara, el fet que hi donà impuls fou la intervenció de Pep Ventura, que va modificar la dansa pròpiament dita, i també la cobla, en què es destaca l’aportació de la tenora en el conjunt instrumental. A Barcelona, hi tenim una quinzena de colles sardanistes i entitats de foment de la sardana, que celebren concursos i ballades cada cap de setmana. Un dels espais més emblemàtics per a veure-hi ballar sardanes és davant la Catedral, on es poden contemplar durant tot l’any, però especialment per Santa Eulàlia i la Mercè.

Els balls de bastons

Els balls de bastons narren en forma de dansa la lluita entre dos bàndols, que es distingeixen pels colors del faldellí i del mocador. Actualment, el ball de bastons es pot considerar com la dansa més estesa al territori català. A Barcelona hi ha una dotzena de balls de bastons, que surten per la festa major: el de l’Esbart Català, de Barcelona, de Ballets de Catalunya, de Gràcia, del Casc Antic, del Poble-sec, del Raval, de Sarrià, de Sants, del Clot, de l’Eixample, d’Horta i de Sant Andreu. S’hi destaca el Ball de Bastons del Seguici, que només surt per Santa Eulàlia, Corpus i la Mercè, i recupera la imatge tradicional del ball de bastons històric de la ciutat. A més, és ballat per integrants de totes les colles barcelonines.

Els balls de gegants, nans i bestiari

La imatgeria festiva balla des d’antic. Se sap que els gegants i els capgrossos només ballaven en uns espais concrets i que l’Àliga tenia dansa pròpia, que era molt prestigiada. Actualment manté aquest rang, i el ball de l’Àliga s’executa en els moments culminants de la festa, juntament amb el ball dels Gegants de la Ciutat. Però els balls propis ja no són una raresa dins la imatgeria. Avui dia, moltes parelles de gegants, conjunts de capgrossos i peces de bestiari festiu de Barcelona en tenen un, que dansen en els moments més importants de les festes.

Els balls de diables

Els diables ballen? Doncs sí. Tot i que a Barcelona els anomenem diables i prou, les colles més tradicionals conserven el nom de ball de diables. I, de fet, ballen. Sota el foc de les espurnes, executen les seves danses en cercle amb el protagonisme d’alguns dels personatges tradicionals: en Llucifer, la Diablessa… Els tabals i, en molts casos la lectura dels versots, hi acaben de posar el toc diabòlic. N’és un exemple clar el Ball de Diables que es fa cada any al Toc d’Inici de les Festes de la Mercè i que és format per moltes de les colles de la ciutat.