Molt sovint diem que el refranyer tradicional és una font inesgotable de saviesa popular, però hi ha casos en què allò que ens explica és totalment desfasat. N’és un exemple la visió que té de la dona, que en la majoria de dites i refranys va carregada de tòpics i prejudicis, gairebé sempre amb una opinió pejorativa. De fet, el refranyer parla tothora de les dones com a esposes i des d’un punt de vista molt masculí, talment com si d’escriure la saviesa popular només se n’haguessin encarregat els homes.

Però la misogínia del refranyer no és pas cap fet aïllat: en el curs de la història hi ha moltes proves escrites que palesen que la literatura, el pensament i la política s’han dedicat a menystenir les dones. En el cas de refranyer, el coneixement que propaga parteix d’un món molt rural i en aquestes societats tradicionals les dones tenien un paper molt definit que no va començar a canviar fins que no va arribar la revolució industrial. N’és una bona prova el fet que les dones sovint siguin comparades amb animals i estris propis de les feines del camp: ‘Al que té carro i muller, mai li faltarà què fer, ‘Dona i cavall, donen treball’, ‘Del mateix lloc, ni dona ni porc’.

Si fem cas del refranyer, la dona és un ésser d’una gran inestabilitat emocional, que sempre crida, plora i, en general, complica la plàcida existència dels homes: ‘D’home tiple i dona tenor, deslliureu-nos-en Senyor’, ‘A tothora el gos pixa i la dona plora’, ‘Allò que la dona no assoleix parlant, ho aconsegueix plorant’. A més, segons la saviesa popular, les dones també són terriblement tafaneres: ‘Dona finestrera, o puta o xafardera’, ‘Cap home savi i discret diu a la dona un secret’.

Però les qualitats pejoratives de les dones no s’acaben aquí: el refranyer també dedica molt d’espai a advertir del perill que representen: ‘Amb dones, armes i focs, no hi vulguis jocs’, ‘Cartes, daus, dones i vi, el ric fan tornar mesquí’, ‘De la dona que pel carrer troba sovint diner, no et fiïs ni gota’, ‘Dona jove i home vell, no hi ha pas remei per a ell’. I tots aquests motius, malauradament, justifiquen els abusos i la violència: ‘A la dona i a la burra, cada dia una surra’, ‘Baralles entre muller i marit, de la taula al llit’, ‘A pica d’aigua beneita i a mossa d’hostal, tothom hi fica mà’.

Però si hi ha un apartat en què el refranyer és especialment extens és el que ens parla de la ineptitud de les dones per a exercir el poder. Així es pot sentir: ‘Casa on governa la muller, no sol anar bé’, ‘Allí on manen dones i llauren vaques, mal any assegurat’. I si a més les dones s’han d’entendre entre elles, encara és pitjor: ‘Cent ames d’un corral, cada una diu el seu cantar’, ‘De dones en una casa, amb una n’hi ha poc; amb dues, massa’. Només hi ha una situació que fa que una dona pugui manar i ser respectada: si té diners. Llavors es diu: ‘A casa de dona rica, ella mana i ella crida’.

Segons el refranyer, doncs, com ha de ser una dona virtuosa? A grans trets, prima, jove i fina: ‘La dona, busca-la prima i neta, que grossa i bruta ja s’hi torna’, ‘La dona l’has de jutjar en veure-la caminar’, ‘Dona i sardina, com més petita, més fina’, ‘Bèstia xica i dona gran, traieu-me-les del davant’. Això sí, les dones com cal costen molt de trobar: ‘Alzina i dona, de cent una de bona’. I, per evitar que la dona descarrili, cal que estigui a casa i ben enfeinada: ‘Dona ociosa no pot ser virtuosa’, ‘Dona aficionada als balls, per casa no té treballs’, ‘Dona brincadissa, ni a casa ni a missa’.

Els refranys són extrets d’aquesta tria d’Amnistia Internacional.