De les moltes patrones que té Barcelona, santa Eulàlia és la que té una llegenda més arrelada a la ciutat. Tothom la coneix: era una jove cristiana del segle IV que vivia a Sarrià i que no va voler renunciar a la seva fe durant les persecucions de l’emperador Dioclecià. De resultes d’això, va ser sotmesa a tretze tortures esgarrifoses en indrets molt coneguts de la ciutat i actualment és enterrada a la cripta de la Catedral.

Però Barcelona no és l’únic indret on es venera santa Eulàlia: a Mèrida també en tenen una amb una llegenda sospitosament semblant. La santa té la mateixa edat que l’Eulàlia barcelonina, mor en les mateixes persecucions, es defensa davant el mateix governador romà, li apliquen unes tortures idèntiques, acaba clavada en una creu en forma d’aspa…i, fins i tot, al final del martiri també neva.

Però tot indica que la santa Eulàlia de Mèrida sí que va existir mentre que la de Barcelona no. Sembla que és una versió local de la llegenda, allò que els experts anomenen un cas de desdoblament de personalitat hagiogràfica. Això pot explicar perquè en la versió barcelonina es posa un èmfasi tan gran a assenyalar llocs concrets de la ciutat on van passar els fets. Se sap amb molt detall que vivia al desert de Sarrià, que va estar tancada en una presó on actualment hi ha el passatge de Santa Eulàlia, que la van fer rodolar per la baixada de Santa Eulàlia i que finalment va ser ajusticiada a la plaça del Padró.

La història de la santa Eulàlia de Mèrida, l’onomàstica de la qual se celebra el 10 de desembre, apareix documentada al llibre tercer del Peristephanon. Escrit per Aureli Climent Prudenci, dedica un himne a la santa que possiblement es basa en una passió ja perduda. Malgrat la fantasia que acompanya la descripció del martiri, és probable que ornamenti un fet real que va ocórrer a una noia de Mèrida: el seu culte, ja documentat el 350, en fa versemblant l’existència.