Postres d’inspiració àrab, dolços medievals, importacions italianes del segle XIX i hàbils estratègies comercials. La nostra taula nadalenca és molt rica i variada i poua en tradicions molt diverses. Us proposem de repassar els plats més destacats d’aquests dies de festa per explicar-vos un bon reguitzell de curiositats que amaguen, com ara d’on prové el costum de posar una fava al tortell de Reis o per què és tradicional de menjar pollastre per Nadal.

A Catalunya, el plat típic del dinar de Nadal és l’escudella i carn d’olla, cosa natural si pensem que durant molts anys fou el plat més habitual de les llars catalanes. De la popularitat de la menja, en fa esment el folklorista Joan Amades al ‘Costumari català’. Hi explica que l’escudella, particularment popular a Barcelona, es feia antigament amb una olla dita ‘de les quatre carns’, perquè s’hi posava carn de porc, de vedella, de gallina i de xai.

Així mateix, Amades esmenta la tradició nadalenca de menjar gall: adoptada per la noblesa en època medieval, s’estengué més tard a la població general, tant de ciutat com de pagès. Això serveix per a explicar la gran quantitat de receptes d’aviram –pollastre, capó, ànec–  que s’elaboren aquests dies. A més, cal fer una menció especial a les que porten fruita seca, un producte de llarga conservació típicament hivernal.

I després del dia de Nadal arriba Sant Esteve amb els canelons com a plat estrella indiscutible. Els canelons, que van ser introduïts pels cuiners italians de la burgesia barcelonina a final del segle XIX, són un exemple clar de la cuina de reaprofitament, perquè la tradició diu que cal fer-los amb la carn del rostit que ha sobrat de l’àpat de Nadal. De fet, aquesta és la diferència fonamental entre els canelons catalans i els italians: els d’ací es fan amb carn rostida, mentre que en els altres hi posen directament carn picada barrejada amb un sofregit.

En el terreny de les postres, aquests dies les taules són dominades per les neules i els torrons, dos llevants medievals, però d’orígens molt diferents. A la taula de Nadal dels senyors i nobles catalans no hi van faltar mai les neules, que fins i tot apareixen esmentades en un escrit del 1267 sobre l’àpat de Nadal que va oferir el rei Jaume I. Però, tot i que la base de la recepta és pràcticament la mateixa que mengem avui, tenen una forma diferent: en aquella època les neules eren planes. No van agafar la característica forma caragolada fins al segle XVII, quan se’n va popularitzar el consum i es van començar a combinar amb més ingredients, com ara xocolata.

I si les neules tenen origen medieval, els torrons sembla que els introduïren els àrabs, com la majoria de dolços amb ametlles. Procedents del sud del País Valencià, probablement es van expandir per tota la península Ibèrica, Itàlia i Occitània durant l’edat mitjana. A Catalunya, la primera recepta de torró s’esmenta al ‘Llibre del Coch’, del segle XVI, que aplega plats procedents de tots els territoris de la Corona d’Aragó. Portaven mel, clara d’ou, ametlles i diverses espècies.

La nit de Cap d’Any, pocs segons abans de la mitjanit, hi ha un ritual que segueix gairebé tothom: menjar dotze grans de raïm per aconseguir fortuna. Sempre s’ha sabut que aquest costum era relativament nou i diverses fonts explicaven que havia nascut arran d’un excedent de raïm per la collita de 1909. Però el llibret ‘Celebrem el Nadal’, d’Amadeu Carbó, refuta aquesta teoria, que troba poc versemblant, i apunta que es va estendre paral·lelament amb l’expansió de Ràdio Televisió Espanyola.

L’últim protagonista de la taula nadalenca és el tortell de Reis que, independentment del farciment, sempre amaga una figureta i una fava. La figureta és una invenció recent, però la fava fa segles que s’hi posa i és una tradició compartida amb Occitània. Joan Amades explica que aquest joc servia per a escollir a la sort el membre de la família que els representaria a tots durant l’adoració de Jesús a la missa del dia de Reis, un ritual en què no podia participar tothom.