L’any 1970 es van encendre 822 fogueres de Sant Joan a Barcelona, una xifra que va anar decreixent amb el pas dels anys fins a arribar a 14 l’any 2001. Què va passar perquè els focs entressin en decadència? L’antropòleg Manuel Delgado ho té molt clar: els nens, que eren els encarregats de fer-les, es van trobar apartats del carrer perquè va deixar de veure’s com un espai de socialització i va passar a ser una font de perills. L’antropòleg ha dirigit un estudi que explica aquest fenomen i que forma part del llibre ‘La Nit de Sant Joan a Barcelona’, una anàlisi de la història d’aquesta festa a la ciutat des de tots els vessants possibles: la historiografia, l’antropologia, el folklore…

De vegades ens pensem que les fogueres de Sant Joan van entrar en decadència per l’asfaltatge dels carrers, l’augment del trànsit, la urbanització… Però el treball de camp que heu fet amb la universitat per al llibre ‘La Nit de Sant Joan a Barcelona’ ho desmenteix.

Hi ha diversos factors que van intervenir en la decadència i la pràctica extinció de les fogueres populars de Sant Joan. Per exemple, l’èmfasi a aplicar les prohibicions perquè s’ha de mantenir una imatge de Barcelona que sembli una revista i també fenòmens com ara l’augment del trànsit. Però, més enllà dels cotxes o les prohibicions –que ja feia segles que hi era–, el factor clau perquè les fogueres entressin en decadència va ser que simplement van deixar de fer-se: ningú no les va muntar.

I qui les muntava?

La canalla del barri, colles de nens preadolescents entre 8 i 15 anys. A partir d’un cert moment la quitxalla va desaparèixer del carrer. Muntar una foguera de Sant Joan no era l’única activitat que feien: gran part de la vida d’aquests jovenets es feia al carrer. Des que sortien de l’escola fins que tornaven a casa, quan es feia fosc, podien passar tres hores o quatre. I durant aquesta estona en aquest espai es desplegava un tipus molt específic de sociabilitat en què, a més de passar el temps lliure i jugar, es feien aprenentatges que havien de ser essencials per a la vida futura d’un nen.

Quin tipus d’aprenentatges?

Coses que no s’aprenen a l’escola ni a la família, com ara l’amistat, la responsabilitat… Al carrer es desenvolupaven competències que no et pot ensenyar ningú més, com ara administrar el propi temps, tenir la sensació de llibertat –per molt que fos relativa, perquè indirectament sempre hi havia algú que vigilava. Com a nen, tenies l’evidència que eres lliure i que el teu temps era teu, que t’autogestionaves. Bona part de la meva generació i també la posterior vam aprendre tot això al carrer. I qualsevol que hagi sentit les cançons de Serrat sabrà bé de què parlo.

Al llibre parleu d’això: de la colla, el carrer i el barri com a institucions socials…

Sí, eren unes institucions socials molt importants que es van perdre. De fet, eren antisocials perquè tenien un punt de rebel·lia, però la comunitat sencera era conscient de la importància que tenien. La rebel·lia s’entenia com una font d’informació de la vida que circulava en aquesta mena d’interfície, enmig d’institucions reconegudes com a tals com ara la família o l’escola. Però allò que passava al carrer també era una institució social i tenia utilitat. Era una forma de pedagogia de la qual, en darrera instància, la societat era responsable.

Muntar una foguera per Sant Joan formava part del joc de la colla.

Poca gent és conscient de tot el procediment que implica muntar una foguera: la feina començava dues setmanes abans i implicava no únicament anar a recollir la fusta casa per casa, sinó amagar-la. Calia amagar-la de les altres colles i de la guàrdia urbana o els bombers, que els dies previs a Sant Joan feien patrulles per a confiscar tanta fusta emmagatzemada al carrer com podien. Era una cosa força complicada que implicava una estratègia gairebé militar: arreplegar la fusta, amagar-la, vigilar-la i després muntar la foguera. I quan els nens van deixar de fer això, les fogueres es van deixar de fer.

I això quan es va acabar?

Quan es va generalitzar això que en diuen educació en el temps lliure, que es va materialitzar en forma d’esplais i activitats extraescolars. Es va estendre la idea que els nens havien d’aprofitar permanentment el temps per aprendre i no perdre el temps jugant al carrer. El carrer va passar a ser un espai ple de perills: perills físics, com ara els cotxes, però també morals perquè no s’hi podia aprendre res de bo. En definitiva, el monitoratge de la infància va posar fi a les fogueres de Sant Joan.

Ara les fogueres que es fan són molt diferents.

Com que cada any en munto una sé que un dels principals problemes avui dia per a fer una foguera és que no hi ha fusta. No és que no n’hi hagi, perquè el dia dels trastos es llencen moltes coses, és que no es pot agafar perquè l’Ajuntament l’arreplega i no et permeten d’acumular-la al carrer. Allò que va ser el regne dels nens, agafar fustes, ara és el regne de la gent de BCNeta: ara són ells que arrepleguen la fusta el dia dels trastos.

Una de les idees del llibre és que ara els joves en vengen de l’aquarterament que han hagut de sofrir de nens.

Com que de nens no els han deixat sortir, així que els donen permís fan apropiacions massives de l’espai urbà que en el fons no deixen de ser una expressió de la fam ajornada de prendre el carrer. En el cas de Sant Joan es veu sobretot a les platges i els ‘botellones’ i durant la resta de l’any amb els grafits, els sorolls amb la moto… Han estat víctimes de la infantilització de la infància i aquesta és la seva manera de revenjar-se.

Serrat descriu molt bé la nit de Sant Joan, però també hi ha molts referents literaris d’aquesta nit màgica.

La cançó parla de la melangia d’un jove que ja no és un nen i que vol fer allò que havia fet sempre. Parlem d’una qüestió que ha aparegut referida en tota la literatura i la música catalanes. Salvat-Papasseit, Martí i Pol, Mercè Rodoreda, Carmen Laforet, Juan Marsé, Vázquez Montalbán… De fet, no crec que hi hagi cap escriptor en català o en castellà que hagi viscut la nit de Sant Joan a Barcelona i que no en tingui el seu record. I això no passa tan sols amb els artistes, perquè si hi ha res que realment impressiona de l’estudi antropològic que hem fet és que tots els participants recorden amb emoció les revetlles de Sant Joan de quan eren petits. Amb fogueres o sense, és una nit en què tothom té alguna anècdota positiva per a recordar: és la nostra nit, la dels ciutadans.

Sant Joan era més ingovernable abans que ara?

Les festes són sempre ingovernables: fins i tot les més controlades i institucionalitzades sempre impliquen la presa tumultuosa del carrer. El carrer és de la gent i en una nit com la de Sant Joan això es veu més clarament que mai, perquè la gent reclama aquest dret i l’executa. Sant Joan és una festa que consisteix a sortir al carrer i a més és molt participativa i descentralitzada. Quan és Sant Joan se n’assabenta tota la ciutat perquè tota la trama urbana queda impregnada de fogueres, revetlles, petards… És com un estat d’excepció, una alteració multitudinària de l’ordre públic on molts espais de la vida quotidiana es transformen. Com que és una festa que no té centre, es converteix en una espècie de metàstasi festiva que afecta tots els racons de la ciutat. Sant Joan és la festa per antonomàsia de Barcelona perquè és la més difícil de monitorar.

De fogueres, avui dia encara se’n fan.

Sí, però els qui en fan només en fan per preservar-les, perquè sobrevisquin. Se n’encarreguen entitats, associacions de veïns… Però els nens ja no en fan nien tornaran pas a fer, ara com ara. No sé quin paper els assignaran en el futur, però allò que va ser el seu regne s’ha acabat per sempre.Així i tot, amb Sant Joan sóc optimista: quan es perd una part de la festa, en ve una altra de nova. L’essència de la festa, que és la presa del carrer, no s’ha perdut. És cert que les fogueres han desaparegut, però també han sortit altres formes de reivindicació de l’espai públic com ara l’apropiació de les platges.