El tible és un instrument musical de vent-fusta de la família de les xeremies, amb llengüeta doble, tub cònic i d'uns cinquanta centímetres de llargada. És un dels instruments més característics de la cobla pel so agut i punyent, molt apropiat per a fer de solista. És format per tres peces de fusta, generalment provinents del ginjoler, un arbust mediterrani força escàs. La peça superior i la central contenen les claus i la campana porta quatre forats de ressonància.

Va néixer a mitjan segle XIX com a evolució de la tradicional tarota, un dels instruments bàsics de la cobla de tres quartans juntament amb el flabiol, el tamborí i el sac de gemecs. El canvi principal que s'hi va fer va ser aplicar-hi un sistema de claus com el que porten molts altres instruments del grup de vent-fusta. D’aquesta manera, el tible s’adaptà perfectament a la reforma de la cobla impulsada per Pep Ventura el 1850.

Dins la cobla, s'encarrega de complementar la tenora i per això el diàleg entre l'un i l'altra és molt freqüent en determinades composicions. Sembla que el mot tible pot ser una derivació de tiple, que és com antigament s’anomenava la veu més aguda de la polifonia. Dins la formació de la cobla hi ha dos tiblaires, que se situen a la primera filera amb la resta d’instruments de vent-fusta, on els músics toquen asseguts.