La sardina és un peix blau que, a banda les propietats organolèptiques i nutritives, és usada en un dels rituals més críptics del carnaval i d’una certa complexitat interpretativa: l’enterrament de la sardina. Aquesta facècia és una de les cerimònies que marquen la fi o la mort del carnaval.

Una sardina vestida d'una manera llampant i lligada a una canya que hom enterra després d’un berenar col·lectiu es presta a moltes interpretacions. Hi ha qui en fa una lectura sexual i identifica el peix amb els genitals masculins, cosa que faria al·lusió a l’abstinència de pràctiques sexuals preceptuades per la Quaresma.

Antigament aquesta pràctica no es feia amb un peix, sinó amb una canal de porc que, un cop tallada, adquiria la forma d’una sardina gegant i que hom també anomenava sardina. En aquest cas s’enterrava el greix, el temps de folgances i excessos, per començar a fer magre en el temps quaresmal.

Sembla que el costum, ben arrelat a la península, no arribà a Catalunya fins a mitjan segle XIX, quan arrelà amb força en els entorns urbans. A Barcelona els parcs públics són els indrets predilectes per a aquesta pràctica, en què processons d’escolars van a fer el berenar i a dir adéu i fins l’any que ve al carnaval tot enterrant la sardina.