El nom Jordi prové del mot georgius, que vol dir «terrassà, pagès que treballa la terra». Segons el Martirologi, era un soldat romà que abraçà la fe cristiana i per aquest motiu l’any 303 l’emperador Dioclecià el va fer passar per l’adreçador del martiri. Hi ha versions que expliquen que el martiri va durar set anys, i també que va ressuscitar qui-sap-les vegades fins que va sentir una veu que el cridava cap al cel, just en el moment que el decapitaven.

La llegenda que coneixem popularment és posterior a tots aquests fets i data del segle XIII. La va difondre Iacopo da Varazze a la Llegenda àuria, per bé que probablement la va recollir de tradició oral anterior.

Si bé Iacopo da Varazze emplaça la llegenda de sant Jordi i el drac a Silene (Líbia), a Catalunya té un caràcter, uns elements i una localització propis. El relat, essencialment, és igual a tot arreu: un drac té confinada una població que es troba obligada a donar-li el bestiar per atipar-lo; quan s'han acabat els animals, li han de donar les donzelles. Per sorteig, ve un dia que toca a l’única filla del rei. El rei, que evidentment no vol que el drac se li cruspeixi la noia, fa fer una crida anunciant que qui mati el drac tindrà la mà de la princesa. Apareix un cavaller ben plantat i –segons la Llegenda àuria– exigeix que tant el rei com els seus vassalls es converteixin i es bategin si ell mata el drac. El cavaller entra en combat amb el drac i d'un cop d’espasa el degolla.

A Catalunya presenta algun matís interessant a tenir en compte. El primer és la localització: el nostre relat no passa a Silene, sinó a Montblanc, i en algunes versions a Rocallaura. I el segon matís és que la nostra tradició oral explica que, una vegada mort el drac, les gotes de sang que arribaven a terra es convertien en un roser que floria amb profusió i del qual el cavaller va agafar la flor més formosa per obsequiar la princesa abans de desaparèixer.