La gralla és un instrument de vent constituït per un tub de fusta d’uns trenta centímetres de llargada, que amplifica el so produït a través d’una llengüeta doble. Hi ha dues classes de gralla, la seca i la dolça, que es diferencien pel so. La seca és la versió més primitiva i té una sonoritat més dura; la dolça porta unes claus metàl·liques que n’amplien la tessitura. El suport rítmic que tradicionalment acompanya les gralles és el timbal.

D’instruments similars a la gralla n’hi ha pràcticament arreu del món i, per tant, podem pensar que ve d’antic. Històricament, es localitza a la zona de la Catalunya Nova, acompanyant determinats balls i entremesos, com ara moixigangues, balls de gitanes, balls de valencianes i, més endavant, els castellers. A final del segle XIX, amb l’aparició de la gralla dolça, tant l’ús de l’instrument com el repertori es van consolidar. Així i tot, la gralla ha viscut moments de decadència en quès’ha mantingut viva gràcies a la tradició castellera.

Avui dia és l’acompanyament sonor indiscutible dels castellers, els balls populars i els gegants. La gralla es va recuperar a final dels anys 1970, gràcies al moviment general de reivindicació de la cultura popular i tradicional. En aquell moment es va començar a tocar més enllà dels límits geogràfics tradicionals i expandí la seva potència sonora a totel país. En el pla instrumental la gralla viu un període daurat gràcies al reconeixement acadèmic i als maridatges amb més instruments i estils que ultrapassen els ritmes tradicionals.