La Flama del Canigó és un ritual cada vegada més arrelat i popular. Es barreja amb la celebració de Sant Joan per evocar la identitat comuna de les terres de parla catalana.

El foc de la Flama del Canigó no s’apaga mai: durant tot l’any resta al Castellet de Perpinyà fins que, el 22 de juny, és portat al cim del Canigó. Al punt de mitjanit, el foc de la Flama es distribueix entre els presents. Tot seguit comença el recorregut, en què es va escampant i desdoblant per encendre les fogueres de Sant Joan de centenars de poblacions.

La Flama del Canigó es va disseminant a peu, amb cotxe, bicicleta, barca, cavall o amb qualsevol mitjà de transport possible, i arriba a tots els racons gràcies auna gran diversitat de col·lectius i entitats. Cada poble, vila o ciutat organitza la rebuda de la Flama a la seva manera: amb música, diables, dansa... però amb un ritual compartit: a tot arreu, quan ja és a la destinació, abans d’encendre les fogueres, es llegeix un missatge comú per recordar el significat de la iniciativa.

Tota aquesta mobilització requereixuna gran tasca de coordinació de les rutes de la flama, de tràmits i gestions per a obtenir permisos i autoritzacions i de comunicació per fer més visible i contribuir a l’extensió del moviment. Tota aquesta feina, és clar,comença molts mesos abans de Sant Joan. Des de fa uns quants anys, aquest paper vertebrador l’ha assumit l’entitat Òmnium Cultural, que s'encarrega d’organitzar i dinamitzar les activitats entorn de la flama promogudes per centenars de persones, institucions i entitats.

Aquest ritual va començar el 1955 per iniciativa de Francesc Pujades, un veí d’Arles de Tec. Inspirat pel poema «Canigó» de Jacint Verdaguer, va tenir la idea d’encendre els focs de Sant Joan al cim de la muntanya i repartir-ne la flama arreu. El costum es va estendre ràpidament i el 1966 el foc va passar la duana per primera vegada i va arribar a Vic. A desgrat de la dictadura franquista, la tradició es va anar escampant per tots els territoris de parla catalana com a símbol de pervivència de la cultura del país.