El flabiol és un instrument aeròfon, de fusta, que pertany a la família de les flautes i té l’embocadura bisellada. Es típic de la cobla, on el músic el toca amb la mà esquerra mentre amb la dreta percudeix el tamborí que li penja del braç esquerre. Dins la cobla, té encarregades les tradicionals tonades d’introit i contrapunt de les sardanes. Malgrat no tenir-hi, generalment, un paper protagonista, sovint els compositors li atorguen petites intervencions ornamentals o passatges d’ambientació bucòlica.

Sol ser fet amb fusta de banús i té una llargada entre vint-i-dos i vint-i-cinc centímetres. Generalment té vuit forats –cinc a la part anterior i tres a la posterior–, que són tapats i destapats amb la mà esquerra quan es fa sonar. A final del segle XIX s’hi van afegir tres claus per millorar-ne el cromatisme i als anys 1950 Josep Plans va ser idear-ne una quarta clau. Dins la formació de la cobla, el músic que toca el flabiol també s’encarrega del tamborí i s'asseu a la primera fila començant per l’esquerra.

La història del flabiol al nostre país ve d’antic: els pastors n’utilitzaven versions rústiques festes de canya i amb una llargària i nombre de forats molt variables. Per això és un dels instruments més representatius de la música popular catalana. En el curs dels anys ha tingut una aplicació molt diversa: formacions de joglars, cobles de tres quartans, mitges cobles i també la modalitat del flabiolaire solitari per acompanyar balls de gegants, figures i cants.