El carnaval és una celebració que pertany al calendari lunar. Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern. Però el carnaval s’ha d’emmarcar dins un cicle sencer amb sentit propi, el cicle que precedeix la quaresma. Per tant, des d’aquesta altra perspectiva, per situar el carnaval en el calendari hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i arribem al Dimecres de Cendra, el primer dia de la quaresma i l’últim del carnaval. El dijous anterior és l’inici tradicional de la setmana de carnaval o Dijous Gras. D’aquesta manera, el Dimecres de Cendra es mourà entre els dies 4 de febrer i 10 de març, i el Dijous Gras oscil·larà entre el 29 de gener i el 4 de març.

Així doncs, podem descriure el carnaval com una seqüència de diades que abasta tota una setmana. Dijous Gras és una jornada marcada per la gastronomia: és quan es fan bona part de berenars i àpats populars. El divendres de carnaval és el dia natural de l'arribo del Rei Carnestoltes, tot i que a Barcelona es fa el cap de setmana. El dissabte a la ciutat es fan les rues, sobretot als barris. La desfilada del Rei Carnestoltes, la taronjada i el gran sarau es fan el diumenge a la tarda. El actes es reprenen el Dimecres de Cendra amb l’enterrament de la sardina i els darrers berenars populars.

El carnaval barceloní del segle XXI és sobretot participatiu. Com que no hi ha carnaval sense esbojarrament, la festa porta implícit un grau de transgressió i, per tant, constitueix un exercici espontani de llibertat individual i col·lectiva. Del calendari de festes dels barris de Barcelona, el carnaval és una de les que gaudeix de més implicació de la gent.

Motiu

Les festes de carnaval arrenquen de l'època romana, concretament de les festes d’inversió i transgressió de les Saturnals, Lupercals i Matronals. Durant l’edat mitjana el cristianisme canvia el sentit d’adoració als déus clàssics per un període de saraus i desordre abans de quaresma. Si la Setmana Santa i els dies que la precedeixen són l'època de l’abstinència i el sacrifici, el carnaval esdevé una representació de la sàtira adreçada a l’autoritat i de trencament de la monotonia de la vida quotidiana, a través de l’excés, l’esbojarrament i el desafiament a les prohibicions. Les disfresses i les màscares, doncs, són un símbol del camuflatge i un mitjà per a deixar de ser un mateix i actuar arrauxadament. En el cus de la història, el poder ha fet intents d'eliminar aquesta festa; el més recent, durant la dictadura franquista.

Orígens

La primera referència documentada que hi ha de la celebració del carnaval a Barcelona és una disposició del Consell de Cent del 1333 que prohibia el llançament de taronges i regulava l’ús de màscares en determinats àmbits. Originàriament, les celebracions de carnaval eren molt llargues –es començava a celebrar per Tots Sants–, disbauxades i transgressores.

Amb la voluntat d’assimilar aquesta festa popular descontrolada, a partir del segle XVI els poders públics van començar a assumir-ne l’organització. De mica en mica, la festa es va anar perfilant tal com l’entenem avui dia, amb un seguit d’actes fixos que conformen la celebració, com ara l’arribo, els balls de màscares i l’enterro de la sardina.

Al segle XIX va anar creixent el gust per les disfresses, que anaven lligades a la moda del moment. En aquesta època la literatura satírica també va viure un dels moments de màxim apogeu a través de la publicació de bàndols, proclames, testaments i notes a la premsa. Durant els anys de la dictadura franquista no es va fer cap celebració oficial del Carnaval a la ciutat i no es va recuperar fins el 1980.