A Barcelona els gegants són una tradició arrelada i en tenim notícia des del segle XV. Hi ha constància documental que l’any 1424, entre la munió d’entremesos que participaven en la processó de Corpus, hi havia una representació amb el «rei David ab lo Jiguant». Aquest gegant, el primer documentat a Europa, representava un Goliat i havia estat pagat pel municipi. És el que considerem com el primer gegant de la Ciutat. Aquest Goliat, amb el temps, es deslliga de la representació parateatral i el trobem desfilant sol pels carrers de Barcelona fins l’any 1568, en què la documentació acredita l’existència de la geganta.

No sabem amb exactitud quantes parelles i figures diferents han passejat pels carrers de Barcelona com a gegant i geganta de la Ciutat. Tanmateix, sí que se sap que a final del segle XVI aquest entremès es troba en decadència, fins i tot desaparegut, però que a partir del 1601, a conseqüència de les festes amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort, torna als carrers amb una nova embranzida que ja no s'interromp.

La parella actual

L’any 1929 l’ajuntament va decidir de renovar totalment la parella de Gegants de la Ciutat. La darrera, tot i que només tenia quatre anys, era força matussera. La poca vàlua artística de les figures i el fet que la ciutat es disposava a celebrar l’Exposició Internacional, van propiciar aquesta renovació. Francesc Labarta va rebre l’encàrrec de dirigir la construcció d’una parella de gegants que representés els Reis Catòlics. Aquestes figures són les que, en diverses còpies i reinterpretacions, podem considerar que han arribat fins als nostres dies.

El dia 19 d’abril de 1929 Labarta va fer arribar dos pressupostos a l’ajuntament, on es detallaven les intervencions que s’havien de portar a terme i els professionals que hi intervindrien. El primer, per un valor de 48.693 pessetes; i el segon, de 43.254,13. El projecte es va fer a partir d’uns figurins dibuixats per Labarta mateix, amb els vestits confeccionats per la Casa Paquita i les figures, caps, mans, braços, cossos i cavallets, pels Tallers Renart. 

Aquesta parella de gegants va ser objecte de ben poques intervencions, llevat de les repintades rutinàries. Durant la dècada del 1930 van tenir poca activitat i l’any 1931 deixaren de sortir fins per Corpus del 1939, ja sota el règim franquista. Cal destacar els canvis de braços del gegant, en una data que no s'ha pogut determinar, aprofitant els de la parella de l’any 1925 i els seus atributs, el ceptre i l’orb cristià. En el cas de la geganta, un canvi de cap aproximadament l’any 1949, segons les fotografies, perquè l’original es va malmetre en una inundació del magatzem municipal del barri de la Sagrera, on es guardaven.

Amb la recuperació dels gegants del Pi l’any 1960 es va veure la necessitat de renovar la parella dels Gegants de la Ciutat. Un article de Sempronio ens explica les interioritats i curiositats d'allò que va acabar essent una accidentada reforma, i que en resum es va reduir a una restauració per sobre i una repintada de les figures.

L’any 1961 va ser l’any de l’esperada renovació total. En principi, l’estrena era prevista per Corpus, però no va ser possible fins a les festes de la Mercè. La direcció de la nova còpia va ser encarregada a Evarist Mora, que va fer el disseny dels figurins. Les carcasses, els caps i les mans van ser encarregats al solsoní Manel Casserras i Boix, que hi va treballar prenent per referent el model anterior, però fent-hi canvis importants, com ara la substitució de les corones de cartró per unes de llautó daurat amb pedreria; els cabells que abans eren de la mateixa escultura van ser substituïts per perruques que els donaven més realisme; i, com a detall destacat, es van estilitzar les figures, que van perdre l’aspecte robust que tenien. Pel que fa als vestits, van ser encarregats a la sastreria teatral Casa Llorens.

El dilluns després de Corpus del 1966, tornant de la processó de la Barceloneta, aquesta parella de gegants va tenir una caiguda d’antologia. En aquest cas, l’accident no va ser per la manca d’atenció dels geganters que voltaven els gegants o d’un mal pas del qui els duia. Un cotxe Seat 600 va envestir la parella de gegants a l’altura del Pla de Palau. La geganta encara recorda aquest accident: una asimetria de la cara, encara força evident, és el testimoni mut del fet.

A la dècada dels setanta, el mestre artesà Domènec Umbert va encarregar-se de la renovació de la parella. Segons les notes personals del constructor, va ser l’any 1972, tot i que algunes altres informacions indiquen que es va fer el 1970. L’encàrrec li va venir de la Casa Paquita. Els gegants van arribar a les mans d’en Mingu –nom amb què era conegut aquest artesà en l’àmbit geganter–, en un estat deplorable. Els caps eren plens de guix, ferros i fustes, fruit de desafortunades reparacions, que feien dels gegants unes figures de molt mal portar. També van estrenar vestuari de llargues i majestuoses capes que van augmentar-ne el pes i que, com en el cas del model anterior, van ser confeccionats per la casa Llorens. Aquesta parella, de la qual es conserven els caps en molt mal estat, encara és recordada per alguns dels geganters en actiu, actualment en colles de la Coordinadora de Geganters de Barcelona.

L’any 1985 els Gegants de la Ciutat ja són gestionats per la Coordinadora de Geganters de Barcelona, que decideix de donar-los la identitat de Jaume I i Violant d’Hongria i fer-ne una nova còpia, perquè la que feien servir havia tingut la mateixa sort que la seva predecessora: arranjaments i reparacions per mans inexpertes, pegats d’escaiola i un llarg etcètera. Tot això havia convertit els gegants en unes figures molt pesants i pràcticament importables. L’encarregat de fer la feina va ser, novament, l’artesà Domènec Umbert, que hi va posar tot el seu mestratge i l’any 1986 pogueren estrenar el vestuari seguint el model de l’any 1962. D’aquesta parella se’n conserva tota la part d’escultura.

Per Corpus de l'any 1992, s’estrenà una nova parella de Gegants de la Ciutat. L’objectiu de construir aquesta còpia era que fossin de més bon portar, perquè les figures construïdes per Domènec Umbert en cartró pedra encara eren força feixugues. La construcció va anar a càrrec del desaparegut artesà Manel Casserras i Boix, de Solsona, que en va fer una reproducció en fibra de vidre i polièster que va reduir el pes dels gegants considerablement. No fou pas una renovació absoluta: es van aprofitar tots els abillaments i complements, les corones, les perruques i els cavallets de la parella anterior.

L’any 1999 sí que se'n va fer una renovació total, agosarada, i el resultat foren uns gegants que no van deixar indiferents ningú. L’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs de vestuari per als Gegants de la Ciutat adreçat principalment a estudiants de disseny i dissenyadors joves. Els treballs finalistes van ser exposats públicament al Bulevard Rosa del passeig de Gràcia i es van sotmetre a votació popular. La proposta guanyadora va ser la de Yolanda Saura, que presentava un vestuari amb grans dosis de creativitat contemporània i amb clars referents a la Barcelona modernista. La vestimenta de la geganta oferia formes gaudinianes, colors i al·legories de les tècniques del trencadís. El gegant, en canvi, lluïa una indumentària austera i evocadorament urbana, i un coll alt de punt granatós en marcava la diferència. El disseny s’allunyava molt d'allò que fins en aquell moment es considerava l’arquetip de gegant tradicional.

A part els vestits, els gegants també es van fer totalment nous. El taller El Drac Petit de Terrassa, de Jordi Grau, va fer els caps, les mans i els cossos nous. Per fer les noves figures, va fer motlle i va treure còpia de les figures que l’any 1985 havia fet Domènec Umbert, amb què rectificava l’acusada asimetria de la geganta, fruit de l’accident de l’any 1966 que s’havia anat repetint còpia rere còpia. Ramon Roig, de la casa Indumenta de Terrassa, va fer la confecció dels vestits a partir dels dissenys de Yolanda Saura. Les joies van ser dissenyades per la firma Tous. I el treball de perruqueria es va executar a la perruqueria Bascón de Badalona.

Amb motiu de la celebració dels vint anys de la Coordinadora de Geganters de Barcelona, l’any 2005, els gegants del 1999 són retirats i es recuperen els del 1992, que tornen a la vida pública. Aquestes figures van ser remodelades a fons el 2006, en aquest cas per Manel Casserras i Soler, que va treballar damunt l’obra que el 1992 havia fet el seu pare, Manel Casserras i Boix. La proposta de la Coordinadora de Geganters de Barcelona per a aquesta nova imatge dels Gegants de la Ciutat era el retorn a uns gegants de tall clàssic i preciosista. Es van presentar en societat el dia 22 d’abril, vigília de Sant Jordi del 2006, i l’endemà van ser exposats al vestíbul de la casa de la ciutat aprofitant la jornada de portes obertes. Cal dir que, malgrat que aquesta renovació es va materialitzar l’any 2006, el projecte és molt anterior i anava encaminat a poder ser estrenat dos anys abans, amb motiu de la celebració del Fòrum Universal de les Cultures.

Aquests nous gegants van ser ideats per Toni Lucena, Josep Maria Blanes i Albert Martínez. Amb aquesta nova imatge es van crear un seguit de complements que, des del 1929, són els que tenen una major càrrega simbòlica. Les joies són plenes de continguts que evoquen temes barcelonins, de país, de sostenibilitat, de diàleg, de valors. I, com a curiositat, disposen de dos cofats: el primer, unes corones que utilitzen dins el terme municipal de Barcelona (i en certes ocasions, com ara a les ciutats comtals) i el segon, una cimera per al gegant i un barret per a la geganta.

Els anys 2013 i 2014 van tornar a sortir les figures de Jordi Grau, degut a una caiguda que havia sofert la geganta l'any 2012 i que va necessitar una profunda restauració, duta a terme pel mataroní Eloi Romañá. Finalment, el 2015 tornaren a ballar les figures de Manel Casserras i Boix del 1992.

Per la Mercè del 2018, després de 12 anys amb el mateix vestuari (el que més ha durat en el darrer segle) es renova la imatge dels gegants. Gràcies a un treball de recerca amb l'assessorament del Museu del Disseny, es crea una nova vestimenta que segueix els patrons i línies del vestuari anterior, però fa un salt qualitatiu. Destaquen el vestuari de la geganta, amb més colors que el seu predecessor, i la capa del gegant. El nou model (fet altre cop al Taller Casserras de Solsona, dirigit per Sessa Casserras i Moreno, néta de qui va fer la rèplica actual) manté les joies i complements de l'any 2006, amb una forta càrrega simbòlica.

El ball i la música

El ball és una de les expressions pròpies dels Gegants de la Ciutat quan la litúrgia festiva és més acurada i intensa. No tenim coneixement que els gegants de Barcelona haguessin tingut un ball propi coreografiat fins el 1994, l’any de l'estrena. La melodia és de Xavier Muixench, i va ser coreografiada per Jordi Vallverdú Lop, membre de la colla dels Gegants de la Ciutat.

El ball s’executa protocol·làriament a les festes de la Mercè, en tres ocasions: durant el toc d’inici després del pregó a la plaça de Sant Jaume; durant el matí de festa major al seguici d’autoritats, també a la plaça de Sant Jaume; i com a tancament de la cavalcada de la Mercè, el 24 de setembre mateix a la tarda. Per les festes de Santa Eulàlia es balla a la plaça de Sant Jaume el diumenge, quan es fa el seguici de Santa Eulàlia. Aquest ball també pot ser executat en ocasions extraordinàries.

El ball explica una història en tres parts i amb el següent fil conductor: a la primera part, que és l’anomenada de coneixença o d’arribada, representa que la geganta arriba pel carrer de la Ciutat, quan el ball s’executa a la plaça de Sant Jaume, i coneix el gegant, amb qui bescanvia salutacions. La segona és coneguda com la part de festeig: en una successió de voltes alternades, el gegant i la geganta estableixen una mena de galanteig. La tercera i última és una corranda força moguda, que convida a picar de mans, en què els gegants celebren la seva estimació en una gran festa.

Si bé l’acompanyament tradicional dels Gegants de la Ciutat ha estat durant segles el flabiol i el tamborí, per les festes de la Mercè del 2009 es va presentar una formació oficial que avui dia acompanya els Gegants de la Ciutat. Els Perdigots, el nom d’aquesta formació, és una cobla de flabiols i fiscorn que aporta una nova i acurada sonoritat a les processons i seguicis en què participen.

Actuacions i sortides

Els Gegants de la Ciutat, element folklòric propietat de l’Ajuntament de Barcelona, participen en els moments culminants de les festes barcelonines com a integrants del Seguici Popular. Per les festes de la Mercè els podem veure al Toc d’Inici, a la Cercavila de Vigília, a l'Anada a Ofici, al Seguici de la Mercè, a la Cavalcada de la Mercè i al Toc a plegar. A les festes de Santa Eulàlia els trobarem al Seguici de Santa Eulàlia i, la geganta sola, a la Passejada de les Laies. Per Corpus, com fan des de fa segles, presideixen la Processó i per Sant Joan reben la Flama del Canigó. També els podem veure ocasionalment en esdeveniments fora de Barcelona representant el municipi quan l'Ajuntament així ho creu oportú. Quan no surten, són exposats al palau de la Virreina rere una vitrina. 

Actualment, compten amb un protocol d'actuacions propi. Cada cop que surten a ballar, la geganta llueix un pom de flors naturals a la mà esquerra i, almenys un cop l'any, la perruquera els posa a punt.