Udjat, l’exotisme de l’antic Egipte

L’antic Egipte ha suscitat sempre una gran curiositat. La grandiloqüència de les piràmides i dels seus temples, l’escriptura d’aparença misteriosa o els ritus funeraris que semblen ocultar secrets esotèrics en serien les causes. L’admiració per l’antic Egipte es va convertir en fascinació gràcies als pensadors grecs, una fascinació que després va heretar Roma i, més endavant, tota la cultura occidental. Els grecs consideraven la terra dels faraons el bressol de la civilització, visió oposada a la de la Bíblia i la tradició cristiana, que la identificava amb l’esclavitud i el govern despòtic.

En l’època moderna, Occident es va apropiar d’aquesta visió idealitzada pels grecs per fomentar −sota la poderosa influència de l’exotisme i de la nostàlgia d’uns suposats orígens− una determinada perspectiva de l’alteritat, per fixar els estereotips dels que són «diferents» i justificar el domini sobre ells.

L’enlluernament per l’antic Egipte que conservem encara avui dia sorgeix de l’egiptomania del segle XVIII i el mite de la «civilització perduda» dels romàntics, que al final del segle XIX van donar pas al neoegipci i, al principi del segle XX, es va convertir, sota l’aparença estètica de l’art-déco, en cultura de masses.