Rituals, costums i creences de la nit de sant Joan

La nit de Sant Joan és actualment, un compendi d’elements de diverses procedències i èpoques. Alguns d’aquests elements semblen  ja del tot residuals i fora de circulació, i només ho semblen, ja que per exemple les ordalies aparentment en desús són força vives i  es practiquen, encara que d'amagatotis, no fos dit, o embolcallat d’un vel de friquisme propi del segle XXI que tot ho banalitza. 

 

Generacions i generacions d’homes i dones han deixat la seva petja en la nit de Sant Joan. Un sumatori de rituals, pràctiques i creences de les que en molts dels casos desconeixem els seus orígens concrets, les realitats historiogràfiques, i socials que les van fer néixer i que ens han arribat en forma de llegat i que ara formen part del nostre patrimoni cultural immaterial. 

 

I sí, encara que sembli mentida quan arriba el solstici d’estiu abandonem la nostra vida rutinària, ens desconnectem de les obligacions que ens buiden per dins, i sortim a celebrar, a fer festa, que ens connecta amb allò que és essencial i ens omple del tot, a honorar el sol i donar la benvinguda al bon temps. 

 

La vigília, el dia 23 de juny,  la ritualitat d’aquesta diada es manifesta amb una força que es fa difícil d’equiparar-la amb cap altre diada. Tot i que existeixen diferències d’una localitat a un altre, d’un barri a un altre, la celebració de la vigília te denominadors comuns. El foc, l’aigua, les herbes, la màgia , els sortilegis, una gastronomia pròpia de la diada, etc. Un ric costumari que s’ha configurat any a any i que cada generació ha deixat la seva empremta.

 

El foc és l’element més notori que defineix la diada, es manifesta en diverses formes, falles al Pirineu, fogueres a la majoria dels indrets, en alguns llocs les anomenen gales, foguerons... A Barcelona les fogueres les fem amb andròmines, “trastos” i mobles vells. Però també i cada cop amb més força, l’element foc es manifesta amb l’encesa d’artilugis pirotècnics de tota mena que pinten el cel de colors llampants i omplen l’espai sonor d’esclats eixordadors. 

 

La funció de l’element foc dins aquesta festivitat pot ser interpretat des de moltes perspectives que el relacionen per exemple amb antics cultes a l’astre rei, el sol. De fet no és cap futilesa ja que la celebració de Sant Joan Baptista conegut també com el precursor es superposa, amb la celebració ancestral del solstici d’estiu. 

 

Els processos d’inculturització del cristianisme en els indrets on s’anava implantant cada cop amb més força van generar fenòmens de sincretisme, que no d’absorció o abducció cultural com de vegades s’ha volgut fer creure. En les celebracions solsticials es fa molt evident aquests sincretismes per exemple on en el calendari romà es celebrava el naixement del sol amb el nom de Natalis Solis el cristianisme va veure avinent col·locar la data de celebració del naixement del Messies i que coneixem com Nadal.

 

Tornant a les fogueres de la revetlla de Sant Joan hi ha qui hi veu una intencionalitat renovadora, de purificació, d’encetar un nou temps, fins i tot d’alliberament del passat. L’ús d’andròmines, tot allò que fa nosa com mobles vells i atrotinats com a combustible podrien donar i refermar aquesta idea. 

 

Tot i que actualment ningú para atenció al fet solsticial com a motiu de celebració o a aquests continguts mes propis de la mística d’aquesta festa i que semblen reservats als estudiosos i erudits. Però no deixa de sorprendre que hom llenci a cremar desitjos escrits en un paper, o encara més veure com els estudiants llencen els apunts de determinades assignatures i que la seva combustió els allibera per encarar una nova etapa si més no l’estival, d’altres que saltin fogueres com a joc amb un sentit purificador, fins i tot darrerament algunes fogueres son les escollides per tal de que les flames engoleixin els xumets dels infants.

 

La nit de Sant Joan és una nit màgica on es produeixen prodigis reservats només a dates claus i significatives del calendari com Nadal o cap d ‘any. Son aquelles dates on el sentit de inici, de canvi, o de renovació del temps és més explícit. Sortilegis, ordalies, formuletes ens han arribat fins avui gràcies a l’esperit recol·lector dels folkloristes de finals del XIX i fins ben entrat el XX que van fixar-los en les seves obres preservant-los de l’oblit a que es trobaven abocats en una societat que canviava a un ritme trepidant marcat per la industrialització. En aquest sentit cal tenir en compte els treballs de Antoni Griera, Francesc Maspons, Cels Gomis, Joan Amades, i Ramon Violant entre d’altres, els dos darrers precursors del Museu Etnològic i de les Cultures del Món. 

 

Per aquest article he triat una mostra d’aquelles pràctiques més esteses i comunes en les territoris dels països catalans tot advertint que no a tot arreu son iguals i que existeixen variants. Un altre advertiment és que encara que ens pugui semblar que son maneres de procedir de temps llunyans i d’altres èpoques molts d’ells son encara ben vius i que es fan des de l’intimitat personal, com ja he observat al principi d’aquest text.

 

Una de les pràctiques més freqüents son les relacionades amb el món de la parella i el matrimoni. Cal dir que d’aquest tipus d’ordalies, les que he trobat referenciades, son totes realitzades per dones, en aquest cas solteres que cerquen saber determinats aspectes del futur casader, sí serà ric o pobre, quin nom te, quin aspecte te etc. He optat per descriure les més comunes i que amb variants les podem trobar molt esteses en els països catalans. 

 

Una de les més conegudes consisteix en trencar un ou i abocar-lo en un recipient amb aigua, la clara s’esfilagarça i cal llegir-la i interpretar-la. Sí la clara fa formes que podem llegir com si d’una arada o una aixada es tractés el marit serà pagès si per contra genera formes relacionades amb oficis del mar serà mariner o pescador i així tots aquells oficis que les formes capricioses de les clares ens puguin suggerir. Aquest ritual queda lligat del tot sí s’usa la formuleta Sant Joan Baptista / apostol i evangelista / Feu sortir l’ofici / del meu enamorat. D’aquestes formuletes en trobariem moltes i de diferents amb variants segons les localitats

 

Un dels aspectes insistents en els sortilegis amorosos és la preocupació per l’estat econòmic del futur marit. Per tal d’esbrinar-ho cal disposar de tres llavors, normalment es fa amb faves, una cal pelar-la del tot, la segona només a mitges i la tercera s’ha de mantenir sencera. Es procedeix de la següent manera, tant bon punt la noia es posa al llit llença les tres faves sota el llit. Pel matí en el moment de despertar-se posa la ma sota el llit i a palpentes es cerquen les llavors fins trobar la primera. Si la que s’ha trobat és la pelada el futur marit serà pobre, si és la sencera serà ric, i sí és la que està a mig pelar serà, ni ric ni pobre.

 

L’aspecte del futur marit també és important, casar-te amb un xicot de bon veure sempre és de més bon passar. També la nit de Sant Joan permet visualitzar el futur marit si es segueix el següent procediment, es indispensable disposar d’un mirall com més gros millor i dos ciris. Al punt de mitjanit de la nit de Sant Joan la noia ha de posar-se nua, amb un ciri encès a cada ma, davant del mirall. És en aquest moment que els jocs de llums, ombres i reflexes ha de permetre veure darrera de la noia el futur estimat.

 

En aquest descobriment de la identitat del futur enamorat, un altre pràctica molt estesa és la de fer tres paperets en que a cada un d’ells s’escriurà tres noms de possibles pretendents. Aquests paperets s’enrotllen sobre si mateixos i es posen dins un bol ple d’aigua. Ara és on trobem variants n’hi ha qui simplement espera quin es desenrotlla més ràpid, d’altres posen el bol a la finestra tota la nit. El cas és que finalment gràcies a les propietats higroscòpiques del paper s’aniran desenrotllant. El que estigui més obert resoldrà el misteri de quin nom serà l’afortunat.

 

Uns altres elements de primer ordre de la nit de Sant Joan son els vegetals. Herbes, plantes, flors , arbres adquireixen propietats i potencialitats extraordinàries. Algunes recauen en el camp medicinal i remeier d’altres plenament en el terreny de la màgia. Les virtuts curatives son tan grans que és de creença estesa que quan toquen les dotze batallades arrenques qualsevol vegetal i el fregues per exemple en un floroncul es curarà d’immediat.

 

Els venedors d’herbes remeieres utilitzaven com a reclam i garantia d’efectivitat dels seus productes el fet de que eren collides la nit de Sant Joan. Sembla ser que aquesta efectivitat te un fonament astronòmic, relacionat amb les hores d’insolació que en aquest moment és troba en el seu punt màxim. La parèmia popular ho corrobora amb la dita herbes de Sant Joan, bones per tot l’any.

 

D’herbes aromàtiques i guaridores n’hi ha moltes, però per la nit de Sant Joan en destaquen set la berbena, la sàlvia, l’artemisa, l’espígol, el romaní, la ruda, i el pericó conegut també en alguns indrets com herba de Sant Joan. Aquesta darrera és especialment efectiva ja que la seva flor es troba en el moment de màxima concentració de principis actius. Amb la flor del pericó s’elabora l’oli de cop conegut també com oli de Sant Joan.

 

També algunes son usades com elements protectors de la llar, els camps, corrals, estables etc. La Carlina per exemple clavada a la porta protegeix el que o qui hi ha al darrera, d’igual manera actua una creu confeccionada amb romaní.

 

La falguera, una planta que no floreix i que no es reprodueix per llavors visibles sinó per espores ha despertat tota mena de creences populars. Una d’elles i força estesa és que al punt de les dotze de la nit de Sant Joan es desprenen les espores convertides en pols d’or. Per collir aquesta pols cal fer-ho amb mocadors de blancs, hi ha qui diu de fil, hi ha qui diu de seda però totes les variants coincideixen amb el color.

 

Una de les pràctiques magico-curatives en que intervenen vegetals de la nit de Sant Joan i que més m’ha cridat l’atenció pel fet de que he pogut recollir encara testimonis de primera ma és el que dur per nom curar els trencats. Es tracta de curar els herniats o trencats infantils a partir de fer-los passar per un arbre esberlat, normalment un roure però també figueres bordes, etc. depenent de l’indret. 

 

El ritual guaridor pot variar i també les persones que intervenen. El meu pare m’havia explicat que l’oficiaven entre dos homes, un havia de dir-se Pere i l’altre Joan que empraven una formuleta tot fent-lo passar per l’arbre fins a tres vegades. Els folkloristes han recollit  diverses formules, una d’elles diu així, Teniu Pere; aquí us dono una criatura trencada - Teniu Joan aquí us la torno curada, que es repeteix de tantes vegades com passades per dins l’arbre. Després es deixen les robes de l’infant penjades de l’arbre i en altres versions lligant l’esberlamenta del tronc. Si l’arbre sobreviu l’infant es cura sinó sobreviu l’infant correrà la mateixa sort però he trobat versions contradictòries. D’altres deixen la facultat endevinadora a la roba de l’infant si es podreix o no i també he trobat versions contradictòries.

 

L’aigua per la nit de Sant Joan, sembla convidar-nos a reiniciar-nos, la dita diu que per Sant Joan el Primer Bany com si d’un bateig es tractés.  Molts son els costums lligats a l’aigua molts d’ells relacionats amb la salut, amb la sort, similar al que ja hem vist amb les plantes, les ordalies etc. 

 

Prendre la rosada abans de trenc d’alba, nu rebolcant-se sobre l’herba és una de les praxis comunes a zones de muntanya i és de creença popular que te moltes virtuts guaridores i profilàctiques. Herpes, ronya, grans, infeccions, berrugues, excamacions, res es resisteix a la rosada de la nit de Sant Joan. Fins i tot si una noia es renta la cara amb aigua de la rosada augmentarà la seva bellesa. 

 

Banyar-se és un costum ben estès, rius, estanys, el mar son indrets concorreguts per tal de poder fer aquesta immersió ritual tant en un sentit protector o guaridor com de trencament amb un temps passat o com inici d’un temps nou desitjadament millor. Actualment a Barcelona les platges s’omplen a vessar.

 

Rentar-se el cap, mans i braços a les fonts o amb les aigües dels pous i de les fonts era també i és molt comú. Com també ho era fer itineraris per beure aigua de diferents fonts. Algunes fonts tenien més èxit que d’altres Joan Amades al Costumari Català Volum IV pàg 105 explica que…. Rentar-se el cap aquesta nit, guarda de migranya. Els nostres avis anaven a remullar-se el cap sota del raig de la font de Sant Joan, que hi havia a la riera d’aquest nom, adossada a les parets de l’edifici del Vell Hospital de Santa Marta, cantonada al carrer de l’Avellana. Hi anava tanta gentque tot i que es limitaven a posar momentaniament el cap al raig, sempre hi havia una gran gernació que esperava torn…
El mateix folklorista recull altres indrets barcelonins on les fonts agafen protagonisme aquella nit. Per exemple un sortidor del vell Passeig de sant Joan, els brolladors del Passeig de Gracia, o el sortidor de la Plaça de Medinaceli.

 

Per acabar amb els costums relacionats amb l’aigua  hi havia qui rentava roba la nit de Sant Joan amb el convenciment que les penyores que es rentaven quedaven protegides de les cuques i les arnes.

 

No podem aturar aquest passeig genèric i superficial pel costumari propi de la nit de sant Joan sense fer esment a la gastronomia. Concretament a la reina per excel·lència d’aquesta celebració, la Coca de Sant Joan.  Actualment fleques i pastisseries van plenes d’aquesta menja dolça i les podem comprar de crema, de nata, de fruites confitades , de pinyons i sucre, etc. Alguns establiments han fet un gran fama amb les coques i  les cues per adquirir-les son llarguíssimes. En el seu origen les coques de Sant Joan eren rodones amb un forat al mig elaborades de forma casolana amb pasta de pa. Hi ha qui ha vist en les coques primigènies una al·lusió al sol, potser sí.  Una creença molt arrelada és que aquesta coca no pot ser menjada a raser és a dir cal consumir-la al descobert ja que sinó porta mala estruga.

 

Com es pot comprovar la nit de Sant Joan és farcida de rituals, costums, creences, pràctiques que venen de molt antic, tant que no sabem posar data als seus inicis. La seva celebració és un nexe d’unió amb els que ens han precedit. 

 

A mi particularment m’emociona pensar que quan celebro quelcom per davant meu hi ha generacions i generacions d’homes i dones que ho han fet abans que jo i de forma similar. Però encara m’esgarrifa més pensar que sóc una baula més en aquesta cadena de transmissió i que els que vindran pot ser també ho faran.

 

- Amadeu Carbó -