Quines són les millors pràctiques existents per recollir la cultura visual i el patrimoni immaterial digital?

 

CAT

La ràpida obsolescència de tecnologies, programari i objectes de l'entorn digital alerta sobre la urgència de tenir pràctiques efectives i consensuades de recol·lecció, documentació i preservació d'aquest tipus de patrimoni. El Digiscape presenta un context d'infatigable creació i renovació d'objectes digitals a nivell global. Davant d'aquesta realitat, quines són les pràctiques més idònies per recollir i documentar el patrimoni digital en els museus d'etnologia?

Un punt de partida interessant és reconèixer la fragilitat del suport material d'emmagatzematge dels objectes digitals. La informació digital és especialment vulnerable a la pèrdua i destrucció a causa de la fragilitat dels suports magnètics i òptics en els quals està emmagatzemada. Per la qual cosa, aquesta dimensió material d'allò digital fa una crida a la preservació i documentació de la tecnologia, un capítol en el qual els museus tenen molta experiència.

L'obsolescència tecnològica és un aspecte central per entendre el patrimoni digital perquè no es refereix només als equips electrònics sinó al programari que serveix per traduir la informació codificada per a la màquina a informació per a lectura humana. Per exemple, les pàgines web i els navegadors són dos dels tipus d'objecte digital més usat i que més dinàmicament canvien, es renoven o s'extingeixen. Només per tenir una referència, el conegut navegador Chrome ha superat la seva versió número 60 des del seu llançament el 2008. Poques coses tenen cicles de renovació i obsolescència tan ràpids com les tecnologies digitals. En aquest frenesí de creació, erosió i transformació digital, les pràctiques i tècniques de documentació i recol·lecció han de considerar aquest continu discórrer, aquesta liquiditat.

A finals d'aquest any 2017 se celebrarà a la Universitat de Manchester la Conferència Internacional Researching Digital Culture Heritage, en la qual es discutirà sobre eines tecnològiques i pràctiques actuals que s'expandeixen, redefineixen i obliguen a repensar les metodologies de recollida i anàlisi de la cultura visual digital i el patrimoni digital. Tècniques com la mineria de dades, el crowdsourcing, l'anàlisi de xarxes socials digitals, l'anàlisi visual, l'anàlisi de sentiment i la investigació a través del disseny ja han estat adoptades en el camp de la investigació sobre el patrimoni. Aquestes metodologies, tècniques i pràctiques també són utilitzades per sectors empresarials, especialment en la ciència computacional, la comunicació estratègica i el màrqueting digital. Per la qual cosa, pensar que la mineria de dades i l'anàlisi del Big Data poden ajudar a la museografia implica certa interdisciplinarietat en les pràctiques de recol·lecció i documentació del patrimoni cultural digital.

De fet, el vincle entre allò digital i les preguntes d'ordre social i cultural ja han impulsat l'emergència de noves àrees com l'antropologia digital o l'arqueologia digital. També el substrat metodològic de l'antropologia s'ha hibridat amb el digital, resultant en l'etnografia digital com a mètode de treball de camp virtual. L'observació directa en l'entorn digital ha demostrat ser, igual que el treball de camp etnogràfic, una pràctica efectiva per a la identificació d'objectes, significats i pràctiques culturals. Com integrar l'etnografia digital per identificar i recollir el patrimoni digital, el seu valor cultural i la seva relació amb comunitats digitals?

Hi ha una altra sèrie de pràctiques que han mostrat la seva utilitat per recollir el patrimoni digital i que responen al context comentat. Per exemple, l'ús de mesures que incideixen en tot el cicle vital de la informació digital, des de la seva creació fins a la seva utilització. També estratègies i polítiques encaminades a preservar el patrimoni digital que tinguin en compte el grau d'urgència, les circumstàncies locals, els mitjans disponibles i les previsions de futur.

Incloure en les pràctiques de recol·lecció del patrimoni la gestió dels drets d'autor és un altre capítol en el qual els museus treballen. La col·laboració amb els titulars de drets d'autor, individuals i col·lectius, i amb altres institucions interessades en el patrimoni digital (per exemple, les biblioteques nacionals) pot facilitar la tasca de definir formats i compatibilitats comunes.

Certament, totes les organitzacions amb la responsabilitat de preservar la informació digital estan buscant millors solucions tècniques i guies més clares per gestionar aquests drets i ajudar a definir una millor legislació sobre els arxius digitals. Els diferents actors estan cridats a col·laborar per fonamentar un marc jurídic en el qual es protegeixi el patrimoni digital i en el qual s'inclogui un apartat sobre l'autenticitat.

Com es comentava anteriorment, l'evolució de la tecnologia digital ha estat tan ràpida que les institucions amb prou feines han pogut elaborar estratègies de conservació oportunes i ben fonamentades. En aquest marc també hi ha la necessitat d'establir criteris per a determinar quins elements digitals són dignes de conservació prioritària i quins no. Aquests criteris determinen quins objectes digitals tindrien només una finalitat d'investigació i quins tindrien una prioritat de conservació.

Igual que el marc legal i metodologies d'exploració digital, comptar amb un bon suport tècnic forma part de les bones pràctiques de recol·lecció i documentació. Disposar d'una tecnologia adequada per assumir aquest repte és bàsic, és a dir, disposar de programari per accedir a taxonomies, col·leccions i dades, com es va comentar des de la conferència general de l'ICOM de 2004.

La participació de la comunitat és molt important en les pràctiques relacionades amb la identificació i protecció del patrimoni, digital i físic. Valorar la co-creació de col·leccions, la identificació i la classificació col·lectiva dels objectes digitals ajuda a trobar solucions davant el que s'ha d'incloure o no en un projecte de preservació. No hi ha dubte que el Digiscape és un panorama que inclou molt diverses variables i que necessita interdisciplinarietat. Les bones pràctiques per recollir i documentar el patrimoni digital també passen pels rols professionals emergents que ajuden a vincular allò digital en el context del museu.

El projecte europeu Mu.SA sobre capacitació de professionals digitals en museus d'Itàlia, Grècia i Portugal va identificar una sèrie de perfils necessaris per a generar aquestes pràctiques i ajudar a afrontar els nous reptes museogràfics. Gestors d'estratègies digitals, curadors de col·leccions digitals o desenvolupadors d'experiències interactives són una mostra dels rols que poden ajudar a dissenyar noves pràctiques. Les universitats ja comencen a oferir certificats en curatoria digital en el marc dels estudis de museografia. Addicionalment, iniciatives com la del Centre de Curatoría Digital ensenyen que els debats i conferències són necessaris per a compartir noves pràctiques, experiments i aprenentatges en la pràctica recol·lecció i documentació del patrimoni digital.

ES

¿Cuáles son las mejores prácticas existentes para recoger la cultura visual y el patrimonio inmaterial digital?

La rápida obsolescencia de tecnologías, software y objetos del entorno digital alerta sobre la urgencia de tener prácticas efectivas y consensuadas de recolección, documentación y preservación de este tipo de patrimonio. El Digiscape presenta un contexto de infatigable creación y renovación de objetos digitales a nivel global. Frente a esta realidad ¿Cuáles son las prácticas más idóneas para recoger y documentar el patrimonio digital en los museos de etnología?

Un punto de partida interesante es reconocer la fragilidad del soporte material de almacenamiento de los objetos digitales. La información digital es especialmente vulnerable a la pérdida y destrucción debido a la fragilidad de los soportes magnéticos y ópticos en los que está almacenada. Por lo cual, esta dimensión material de lo digital hace un llamado a la preservación y documentación de la tecnología, un capítulo en el cual los museos tienen mucha experiencia.

La obsolescencia tecnológica es un aspecto central para entender el patrimonio digital porque no se refiere solamente a los equipos electrónicos sino al software que sirve para traducir la información codificada para la máquina a información para lectura humana. Por ejemplo, las páginas web y los navegadores son dos de los tipos de objeto digital más usado y que más dinámicamente cambian, se renuevan o extinguen. Solo para tener una referencia, el conocido navegador Chrome ha superado su versión número 60 desde su lanzamiento en 2008.  Pocas cosas tienen ciclos de renovación y obsolescencia tan rápidos como las tecnologías digitales. En este frenesí de creación, erosión y transformación digital, las prácticas y técnicas de documentación y recolección deben considerar este continuo discurrir, esta liquidez.

A finales de este año 2017 se celebrará en la Universidad de Manchester la Conferencia Internacional Researching Digital Culture Heritage, en la cual se discutirá acerca de herramientas tecnológicas y prácticas actuales que expanden, redefinen y obligan a repensar las metodologías de recolección y análisis de la cultura visual digital y el patrimonio digital. Técnicas como la minería de datos, el crowdsourcing, el análisis de redes sociales digitales, el análisis visual, el análisis de sentimiento y la investigación a través del diseño ya han sido adoptadas en el campo de la investigación sobre el patrimonio. Estas metodologías, técnicas y prácticas también son utilizadas por sectores empresariales, especialmente en la ciencia computacional, la comunicación estratégica y el marketing digital. Por lo cual, pensar que la minería de datos y el análisis del Big Data pueden ayudar a la museografía implica cierta interdisciplinariedad en las prácticas de recolección y documentación del patrimonio cultural digital.

De hecho, el vínculo entre lo digital y las preguntas de orden social y cultural ya han impulsado la emergencia de nuevas áreas como la antropología digital o la arqueología digital. También el sustrato metodológico de la antropología se ha hibridado con lo digital, resultando en la etnografía digital como método de trabajo de campo virtual. La observación directa en el entorno digital ha mostrado ser, al igual que el trabajo de campo etnográfico, una práctica efectiva para la identificación de objetos, significados y prácticas culturales. ¿Cómo integrar la etnografía digital para identificar y recoger el patrimonio digital, su valor cultural y su relación con comunidades digitales?

Hay otra serie de prácticas que han mostrado su utilidad para recoger el patrimonio digital y que responden al contexto comentado. Por ejemplo, el uso de medidas que inciden en todo el ciclo vital de la información digital, desde su creación hasta su utilización. También estrategias y políticas encaminadas a preservar el patrimonio digital, que tengan en cuenta el grado de urgencia, las circunstancias locales, los medios disponibles y las previsiones de futuro.

Incluir en las prácticas de recolección del patrimonio la gestión de los derechos de autor es otro capítulo en el cual los museos trabajan. La colaboración con los titulares de derechos de autor, individuales y colectivos, y con otras instituciones interesadas en el patrimonio digital (por ejemplo, las bibliotecas nacionales) puede facilitar la labor de definir formatos y compatibilidades comunes.

Ciertamente, todas las organizaciones con la responsabilidad de preservar la información digital están buscando mejores soluciones técnicas y guías más claras para gestionar estos derechos y ayudar a definir una mejor legislación sobre los archivos digitales. Los diferentes actores están llamados a colaborar para fundamentar un marco jurídico en el que se proteja el patrimonio digital y en el que se incluya un apartado sobre la autenticidad.

Como se comentaba anteriormente, la evolución de la tecnología digital ha sido tan rápida que las instituciones apenas han podido elaborar estrategias de conservación oportunas y bien fundamentadas. En este marco también está la necesidad de establecer criterios para determinar cuáles elementos digitales son dignos de conservación prioritaria y cuáles no. Estos criterios determinan cuáles objetos digitales tendrían fines solamente investigativos y cuáles tendrían una prioridad de conservación.

Al igual que el marco legal y metodologías de exploración digital, contar con un buen soporte técnico hace parte de las buenas prácticas de recolección y documentación. Disponer de una tecnología adecuada para asumir este reto es básico, es decir, disponer de software para acceder a taxonomías, colecciones y datos, como se comentó desde la conferencia general del ICOM de 2004.

La participación de la comunidad es muy importante en las prácticas relacionadas con la identificación y protección del patrimonio, digital y físico. Valorar la co-creación de colecciones, la identificación y la clasificación colectiva de los objetos digitales ayuda a encontrar soluciones frente a lo que se debe o no incluir en un proyecto de preservación. No cabe duda de que el Digiscape es un panorama que incluye muy diversas variables y que necesita interdisciplinariedad. Las buenas prácticas para recoger y documentar el patrimonio digital también pasan por los roles profesionales emergentes que ayudan a vincular lo digital en el contexto del museo.

El proyecto europeo Mu.SA sobre capacitación de profesionales digitales en museos de Italia, Grecia y Portugal identificó una serie de perfiles necesarios para generar estas prácticas y ayudar a afrontar los nuevos retos museográficos. Gestores de estrategias digitales, curadores de colecciones digitales o desarrolladores de experiencias interactivas son una muestra de los roles que pueden ayudar a diseñar nuevas prácticas. Las universidades ya empiezan a ofrecer certificados en curatoría digital en el marco de los estudios de museografía. Adicionalmente, iniciativas como la del Centro de Curatoría Digital enseña que los debates y conferencias son necesarios para compartir nuevas prácticas, experimentos y aprendizajes en la práctica recolección y documentación del patrimonio digital.

 

EN

What are the best collecting practices of visual culture and digital intangible heritage?

The fast obsolescence of technologies, software and objects of the digital media alerts about the urgent need of effective and agreed practices of collecting, documentation and conservation of digital heritage. The so called Digiscape is a context of tireless creation and renovation of digital objects at a global scale. In front of this reality we have to ask, What are the most suitable practices for collecting and documenting the digital heritage in ethnographic museums?

An interesting starting point is to recognise the fragility of the digital storage material basis. Digital information is especially vulnerable to erosion due to the delicacy of the magnetic and optic storage medium. Following this idea, the material dimension of digital heritage underlines the importance of conservation and documentation of technology, a field where museums have a lot of experience.  The technological obsolescence is a key aspect to understand the heritage because it refers to technological devices as well as software used to translate code into readable information for users. Web pages and browsers, for example, are two of the most used  and two of the most constantly upgraded and renovated digital objects. Just to give a reference, the well known Chrome browser has been upgraded more than 60 times since its market launch in 2008. Few things have such a obsolescence and renovation cycles. In such an intense trend of creation, erosion and transformation of the digital, the museum practices of documentation and collecting should consider this constant flow, this liquidity.

By the end of this year 2017 the international conference Researching Digital Culture Heritage is going to take place in the University of Manchester. Technical tools and current practices willing to expand, redefine and rethink collecting methodologies, visual culture and digital heritage analysis will be discussed there. Techniques and methodologies such as data mining, crowdsourcing, social media analysis, visual analysis, sentiment analysis and research through design have been already adopted in heritage research fields. Theses methodologies and practices are employed by for different professional fields too, especially by computer science, strategic communication and digital marketing. Because of that, when considering that data mining and Big Data could help museography in collecting and documentation practices of the digital cultural heritage we should see that it implies certain amount of interdisciplinarity.

In fact, the link between the digital objects and social and cultural questions has already inspired new areas like digital anthropology and digital archeology. Even the methodological background of anthropology has hybridized with the digital environment resulting in the digital ethnography as virtual field work approach. The direct observation of the digital environment has shown to be, just like the ethnographic field work, an effective practice to identify digital objects, meanings and cultural practices. How integrate digital ethnography to identify and collect digital heritage, its cultural value and its relationship with digital communities?

There is another line of practices that has also proved its utility for collecting digital heritage within the mentioned context. For example, steps considering all the life cycle of the digital, from its creation to its use. Also strategies and policies pointing to digital heritage conservation that take into account local circumstances, available resources and possible future events.

Including the management of copyright in the collecting heritage practices is another chapter in which museums have to work too. The collaboration with owners and managers of copyrights, with institutions and organizations like national libraries interested on digital heritage can facilitate the work of defining common and shared formats.

Certainly, all organizations responsible of preserving digital information are looking for new and clearer guidelines for managing rights and defining a better laws about digital storage. The different stakeholders are called to define together a legal frame where the conservation of digital heritage includes sections about authenticity.   

As mentioned above, the evolution of digital technology has been so fast that institutions have barely elaborated timely conservation strategies. Following this idea there is the need of criterium for determining which digital objects are worthy of priority conservation and which not. This rule could help to choose which digital objects would have research interest only and which objects would have a conservation priority.

Complementing the legal frame and the methodologies of digital exploration to count on good technical tools is part of needed practices of collecting and documentation. To have the right technology to take over this challenge is a basic point. That’s to say, to have the suitable software to develop and access to taxonomies, collections and data.

The participation of communities is very important too for the identification practices of digital and material heritage and its protection. To value the co-creation of collections and collective classification of digital objects help to find solutions in front of the question of what to include and not in a conservation and collection project. There’s no doubt that the Digiscape makes reference to a landscape of a huge diversity of variables that need interdisciplinarity.

The european project Mu.SA about professional training in museums of Italy, Greece and Portugal identify a group of necessary profiles to develop new museum practices and to face these new digital challenges. Digital strategy managers, digital curators or interactive experience developers are some examples of the roles that can help to design new guidelines and practices. Additionally, initiatives like the Digital Curation Centre teaches that conferences and debates are required for sharing experiences and learnings in digital documentation and digital heritage collections.