L’mvet. La literatura fantàstica més pura, en la tradició oral africana

Gustau Nerín

Músic d'mvet de l'oest del Camerun        Font: Afrikanische Saiten-instrumente de Ulrich Wegner p.36

Mvet és el nom que rep entre els fang un instrument musical propi dels pobles de l’Àfrica Central, el que els experts anomenen una arpa-cítara. Es tracta d’una mena d’arc amb unes cordes de fibra que utilitza una o més cabasses com a caixa de ressonància. Aquest instrument és clau per al recitat de les epopeies tradicionals, anomenades pels fang també mvet.

L’mvet, com a tal, és comú als fang i a d’altres pobles de la zona, com els beti. Els bisió de la Guinea Equatorial també tenen un tipus de epopeies similars a la dels fang, que toquen amb l’ngiang, una mena d’mvet que sol tenir una sola carbassa. Els documents etnogràfics antics també ens parlen d’epopeies entre els ndowè de Gabon, Camerun i Guinea Equatorial, tot i que entre ells restarien molts pocs trobadors en exercici. I els bassà del Camerun també tindrien un repertori similar de poesies èpiques, però no el tocarien amb mvet, sinó amb un instrument molt diferent, una petita arpa anomenada hilun.

Els trobadors fang que interpreten l’mvet són personatges molt destacats. Només pot arribar a interpretar peces d’mvet aquell artista que ha passat un llarg aprenentatge en companyia d’algun intèrpret d’mvet i que ha superat un ritus d’iniciació en el que es diu que ha d’oferir una vida humana al seu mestre. Les epopeies d’mvet són llarguíssimes i sovint s’interpreten en més d’una jornada. El trobador ha de ser un autèntic expert en entretenir el públic. De fet, l’mvet alterna trossos d’epopeia amb introduccions, càntics, jocs verbals i altres peces que tenen com a única finalitat canviar el ritme. Però l’mvet és molt més que un entreteniment. Diuen que quan el trobador, a mig recitat, es descalça i continua cantant, ja no és ell qui parla, sinó que els esperits parlen a través seu.

L’mvet gaudeix de molt èxit de públic. Tot i que queden pocs trobadors vius, les seves gravacions circulen molt, els seus vídeos es poden trobar a Youtube i no pot faltar un trobador a cap festa important (sigui una defunció o un aniversari de la independència). La clau de la vigència de l’mvet és que, com la literatura fantàstica, combina un univers meravellós amb elements quotidians, en el que el públic es pot reconèixer. Presenta éssers fantàstics, com elefants que treballen enlloc de les persones, i indrets naturals prodigiosos, com un riu on es pesquen peixos guisats. Els personatges tenen capacitats sobrenaturals, poden volar o tenir una força descomunal, però després es troben amb problemes quotidians, comuns a qualsevol ésser humà. L’mvet segueix gaudint de gran predicament, fins i tot entre la població jove, perquè a partir d’una sèrie de personatges, espais i situacions preestablerts, el trobador incorpora referents contemporanis que són plenament compartits pels oients. Així, la vella epopeia es fon amb la nova narrativa.

Les històries de l’mvet sempre parteixen d’un mateix univers mític, la lluita entre el Nord (Ocuiñ) i el Sud (Nkieñ). Ocuiñ, que ocupa tres quartes parts del planeta és el territori dels mortals. Està dividit en tres territoris amb una orografia i una vegetació clarament diferenciades. Els referents cartogràfics d’aquesta epopeia no tenen res a envejar als de Tolkien. A Nkieñ és on viuen els Ekang, els descendents d’Ekang Nna. Són els primers homes, i Déu va voler fer-los com ell mateix, immortals. La seva principal afició és molestar els humans. El xoc entre ambdós universos és l’argument recurrent de tots els mvet.

Hi ha un bon nombre de traduccions d’epopeies fang al francès. En castellà hi ha publicades cinc traduccions d’obres emblemàtiques d’Eyí Muan Ndong (?-2000), un dels grans trobadors fang de Guinea Equatorial, a càrrec del doctor Ramon Sales.

A través d’aquestes darreres epopeies es pot apreciar la continua aportació d’elements moderns a l’epopeia. Els personatges viuen a indrets mítics, però en aquests hi ha elements propis del món fang actual: bars, mercats, controls militars, casernes... Al món dels immortals hi ha citacions judicials: un d’ells en rep una de Déu que el convoca a un judici al cel. També hi ha escoles; un immortal “Va anar a estudiar a l’escola d’Ayom Ngang, va estudiar durant 30 anys i després va pensar que no havia estudiat res. Aleshores es quan se’n va anar a l’escola del cel, els sants i els àngels van ser els seus condeixebles i va passar-hi 100 anys”. Malgrat tot, quan va tornar a la Terra no va trobar feina: havia estudiat massa i el govern no podia pagar el que mereixia.

Els herois mítics d’Eyí Moan Ndong paguen milions en bitllets, usen avions, compren molts cotxes... De fet, una de les claus de l’èxit d’aquestes epopeies és que els herois es comporten com els fang moderns: els ric són terriblement cobdiciosos i els agrada exhibir escandalosament la riquesa. A les recents epopeies d’mvet no hi poden faltar els militars, que com la majoria dels militars de l’Àfrica Central solen ser fanfarrons i corruptes: n’hi ha un que duu sempre les armes posades, fins i tot quan se’n va al llit amb la seva dona, i de tant carregar tantes armes té una cintureta de vespa. Un altre se’n va amb les dones casades, en presència del marit, a qui amenaça amb un ganivet...

Una de les claus de l’mvet és el sentit de l’humor. Un personatge heroic pot acabar sotmès a situacions ridícules. En una epopeia un gran heroi, capaç de vèncer milers d’enemics mitjançant meravelloses arts marcials, va a visitar la sogra amb una petita moto. La mare de la seva xicota l’obliga a transportar desenes de membres de la seva família, alhora, en el ciclomotor. El gran heroi pateix horriblement per transportar-los a tots, però evita deixar veure la seva debilitat.

Una de les peculiaritats de les epopeies d’mvet, que les diferencien de les novel·les fantàstiques, és que les trames que explicava Eyi Muan Ndong mai es resolien. En algun punt de la narració, quan estava més interessant, anunciava: “Continuarem demà”, i allà deixava la història. Per sempre.