Llegir la Història

Aprenem la història a l’escola i després ens oblidem d’ensenyar a llegir-la. Ho diu l’escriptor àrab, Tahar Ben Jelloun. És ben veritat i més veient que la història es repeteix. Quan fem novel.la històrica sovint tenim molt clar que no es pot mirar el passat amb els ulls del present. Projectar una mirada moderna o tenyida amb conceptes contemporanis cap al passat és un error que sovint es comet en política. Està bé mirar el passat des del present amb voluntat de corregir i reinterpretar certs episodis. Ara, mirar el passat des del present per justificar certs comportaments, polítiques o decisions en funció d’una determinada ideologia, no ho entenc. Al passat l’has de mirar, llegir i interpretar des del passat només així pot ser crític. Fer-ho amb nocions antropològiques, ens hi pot ajudar. I a partir d’aquí, avançar cap a un futur amb certes garanties de no cometre, precisament, les mateixes errades. Hi ha una estranya fascinació per l’antiguitat com a període perqué  encara hi ha espai per a l’individu, el misteri, l’aventura, els valors i, sobretot, espai per expandir la teva personalitat. L’antiguitat com a antídot per a l’actualitat on la societat ha arraconat l’individu, on no hi ha creences ni ideologies, on tot és globalitzat, perqué ens trobem que hi ha el mateix arreu i s’ha perdut l’autenticitat. Sovint l’antropologia ens ajuda a tornar a connectar amb l’individu que vam ser. Posant-nos un mirall davant d’èpoques i comportaments, individuals i col.lectius, per entendre la Història. Però entendre-la a partir d’aquells que la van patir, no només des de la perspectiva dels que la van fer o la van voler dissenyar. Si hi apliquem aquesta mirada és més fàcil que convinguem a definir la Història com l’intent col.lectiu de la humanitat de construir una memòria comuna. Una memòria que després es transforma en identitat, un tret sense el qual ningú pot viure. Ningú pot viure sense memòria ni sense identitat. Hi ha dues dimensions: la cronològica -va passar primer això i després allò-. I la política- això va passar per aquests motius i va tenir aquestes conseqüències-. I després hi ha l’antropològica que aporta una tercera dimensió que és l’emocional, la de la vida, la viscuda, la dels sentiments i la de les emocions, la que et fa vibrar al costat d’aquells individus que veus que, antigament, abans que hi fóssim nosaltres, també els sacsejava el mateix que a tu. Per això cal memòria, identitat i emocions perquè una vida que no es viu amb intensitat deixant-se portar per les emocions de vegades assistida per la raó és una vida buida, aquí i en l’Antiguitat. Només així amb aquesta perspectiva antropològica des del passat aprendrem a llegir la Història. Martí Gironell i Gamero